HIMNES I XIULADES

Després de la monumental xiulada a l’himne espanyol de la final de Copa de futbol hi ha alguns tertulians que proposen identificar (amb les imatges de TV) els “culpables” i multar-los. En recuperar-me de l’estupor inicial que em va causar aquesta idea m’he volgut informar.

Resulta que sí, es podria aplicar l’article 543 del Codi Penal vigent:

Las ofensas o ultrajes de palabra, por escrito o de hecho a España, a sus Comunidades Autónomas o a sus símbolos o emblemas, efectuados con publicidad, se castigarán con la pena de multa de siete a doce meses.

Artículo quingentésimo cuadragésimo tercero de la Ley Orgánica 10/1995, de 23 de noviembre, del Código Penal.

Curiós aquest concepte de la multa de mesos. Es tracta de quotes DIÀRIES de multa de 2 (mínim) a 400 (màxim) euros, segons la capacitat adquisitiva del culpable per la duració que s’estableixi en la sentència. O sigui, els xiuladors s’exposen a una multa d’un mínim de 420 euros !!!

Aquesta és la llei, aquesta és la “llibertat d’expressió” que ens concedeix el “democràtic” estat espanyol.

Ara ve el judici moral, que cadascú pot fer el seu; aquest és el meu. L’himne és un símbol d’Espanya. La paraula símbol significa, segons la wikipedia “la representació d’una idea”. En aquest cas la idea d’Espanya. Però què significa Espanya i, per tant, què representa el símbol pot ser diferent per a cada persona, en la meva opinió. Davant d’un símbol, cadascú aplaudirà o xiularà segons allò que pensi de la idea representada. No es falta al respecte a cap persona en concret, s’està opinant sobre una idea i jo em pensava que vivíem en un país amb llibertat de pensament i opinió.

Arribem al quid de la qüestió: quina Espanya representa per a mi la “marcha real”? Per al meu record de petit, és un himne heretat del franquisme. Representa, per tant, totes aquelles coses de la dictadura que romanen en l’Espanya actual. I JO AIXÒ, HO XIULO !

Certament era un himne anterior al franquisme, jo ho associava a la monarquia borbònica. Ho he buscat, novament a l’oracle de la moderna deessa de la saviesa, la wikipedia, i resulta que el primer document on consta és del 1761. Però ja dóna per fet que s’interpretava en actes públics i solemnes abans, en tot cas difícilment anteriors al 1714. En conseqüència, segueixo tenint la impressió que es tracta d’un himne borbònic del segle XVIII, i em representa la dinastia i el moment històric de la pèrdua dels drets i llibertats del poble català. . I JO AIXÒ, HO XIULO !

I ara que vinguin a empaitar-me a mi i als 80.000 xiuladors de l’estadi per cobrar-nos els 420 euros i es retrataran davant de tot Europa. Es veurà quina és la llibertat d’opinió i expressió que hi ha a l’estat espanyol.

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ ( i II )

Tornant a Charlie Hebdo i les caricatures de Mahoma, la majoria d'aquelles primeres que van causar tant d'enrenou no em van semblar ofensives però almenys una sí, i molt greument: aquella que representava el Profeta amb una bomba al turbant. La immensíssima majoria de musulmans i musulmanes del món són ciutadans pacífics. No es pot dir que el seu líder espiritual és un terrorista, això és un greu atemptat a l'honor i a la imatge de molts milions de persones! Almenys hauria calgut una mínima autocrítica en aquest sentit. Però no pot ser, això contribuiria a rebaixar la tensió del "xoc de civilitzacions" que alguns volen crear per interessos no gaire difícils d'imaginar.

Ara fa poc, en veure la portada del darrer número de la revista francesa, la de després de l'atemptat, vaig pensar: ara sí que "je suis Charlie"! Aquesta portada és un 10. No! Un 11!! Després del dolorosíssim atemptat no seria exigible aquest "tout est pardonné". Absolutament admirable ! I la imatge de Mahoma plorant em sembla molt bona per donar a entendre que el món musulmà no és terrorista, que també condemna l'atemptat. Tot plegat, més que excel·lent... des del nostre punt de vista, vaig pensar després. Des de la nostra cultura (catòlica) és fantàstic, però com s'ho prendran des de la cultura musulmana? Ja s'ha vist. Resulta que, segons moltes versions, l'Alcorà prohibeix la simple representació de Déu o del Profeta. Malgrat que això sigui fruit d'un error de traducció (segons Dolors Bramon a TV3), no es pot ignorar que la simple imatge serà vista com una provocació per molta gent. L'Islam no és l'única religió que prohibeix la representació de Déu. La jueva i gran part de les cristianes (protestants i àdhuc ortodoxes) també ho tenen rigorosament privat. Per cert, no he vist mai cap caricatura del Déu d'Israel. El seu autor no seria acusat d'antisemita, gairebé nazi? Però nosaltres, ens n'adonem o no, estem immersos en la cultura catòlica i ens sembla normal això nostre i irracional allò estrany.

Estic d'acord que nosaltres no ens hem de regir per cap llei religiosa. Per tant no em sembla perseguible legalment aquesta darrera portada, al contrari d'aquella primera imatge esmentada. Però si realment el que volem és fomentar l'entesa i la reconciliació no és gens encertada. Els responsables de Charlie Hebdo havien de saber millor que ningú (després del merder de fa uns anys) que la simple imatge seria percebuda com a ofensiva per molta gent, més enllà del seu lloable contingut. Vull creure que ha estat un simple error. No vull ni pensar que hagi estat fet amb la intenció de transmetre la imatge que nosaltres (els occidentals) som els bons, que ho perdonem tot, i ells (els musulmans) són tan "dolents" que fins i tot s'indignen ...quan els perdonem!

Tot això no justifica gens, repeteixo, cap mena de violència. Però si de veritat volem combatre les causes del terrorisme mal anomenat "islàmic" hem d'anar cap a una entesa de civilitzacions. Hem d'aprendre a veure les coses des del punt de vista de l'altre. I, sobretot, ens hem de treure de sobre (del nostre conscient i del nostre subconscient) la sensació de superioritat occidental. Això és el que fa que el món islàmic, i d'altres, se sentin menyspreats, agreujats i oprimits (amb casos flagrants com Palestina, etc.) i que una ínfima minoria es radicalitzi i opti per la violència.

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ ( I )

He de començar amb una frase que no hauria de caldre però que es fa necessària per evitar malentesos, donat el que ve després : Condemno totalment i absoluta els atemptats a Charlie Hebdo.

Dit això, i sense que signifiqui cap matís o justificació, vull dir una altra cosa : Je ne suis pas Charlie. No ho sóc des de la primera vegada de l'afer de les caricatures de Mahoma. Recordo que en aquella ocasió l'aleshores president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va declarar solemnement el següent: "Nuestra libertad de expresión es ilimitada". Em va sorprendre molt: de veritat no hi ha cap límit a la llibertat d'expressió? No n'hi hauria d'haver? Gairebé totes les llibertats tenen el seu límit: la meva llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre. Em sembla que aquest és pràcticament l'únic principi ètic acceptat per la immensa majoria de la gent en el món d'avui.

Com que em semblava que hi devia haver algun límit a la llibertat d'expressió ho vaig voler comprovar. No em va caldre buscar gaire. Vaig començar per la "Constitución Española", tan idolatrada pel senyor Zapatero i tants d'altres. I efectivament diu això:

Artículo 20 1. Se reconocen y protegen los derechos: A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica. A la libertad de cátedra. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercicio de estas libertades. ... ... 4. Estas libertades tienen su límite en el respeto a los derechos reconocidos en este Título, en los preceptos de las leyes que lo desarrollen y, especialmente, en el derecho al honor, a la intimidad, a la propia imagen y a la protección de la juventud y de la infancia.

Ho sento, digueu-me carca si voleu, però em sembla bé aquest punt 4. Que potser no tenim els catalans el dret d'indignar-nos quan diuen de nosaltres determinades mentides difamatòries? És una vulneració del nostre dret a l'honor i a la pròpia imatge. Fixem-nos que diu: "comunicar o recibir libremente información veraz"! Per això, al final, es van guanyar algunes querelles, i a mi em sembla bé, repeteixo.

(Continuarà amb les implicacions que això té, en la meva opinió, respecte al cas de Charlie Hebdo)

SOLIDARITAT ( i II )

En l'article anterior exposava que quan espanyols ens exigeixen solidaritat als catalans no es refereixen pas a un sentiment. Què volen dir, doncs ?

SOLIDARITAT O JUSTÍCIA ?

Ens exigeixen "solidaritat" per la via dels impostos, paraula que significa imposició, una cosa forçada, no voluntària. En el millor dels casos, si donem per bons els seus arguments que diuen que ells són més pobres, hauríem parlar de REDISTRIBUCIÓ DE LA RIQUESA O DE JUSTÍCIA SOCIAL. I jo hi estic totalment d'acord amb això! Però, per què no utilitzen mai aquestes paraules i només parlen de "solidaritat"? En el fons, alguns (no tots) dels que fan això tenen pànic a una veritable redistribució de la riquesa i a l'autèntica justícia social. Per això procuren que ni s'esmentin aquestes paraules. No acuso perquè sí, els seus fets els delaten. El primer cop que van arribar al poder, l'any 96, la primera cosa que van fer va ser rebaixar l'IRPF especialment de les rendes més altes, disminuint la redistribució. Això ha estat una constant des de llavors i segueix: ara volen eliminar l'impost de patrimoni (que paguen els rics) i tornar a augmentar l'IVA (que paga tothom). Aquesta és la seva redistribució de la riquesa.

Qualsevol "solidaritat" que no impliqui exigència de justícia redistributiva que solucioni el problema de la pobresa no és altra cosa que un analgèsic (potser en algun moment necessari) que apaivaga el dolor, però eternitzant i agreujant la ferida.

ESPAVILEM-NOS, TOTS PLEGATS

Aquest és l'efecte més negatiu. Totes dues parts trobem en aquesta qüestió L'EXCUSA PERFECTA per no fer front als nostres veritables problemes. D'una banda, les castes extractives d'aquells que ens exigeixen "solidaritat" confien en el "mannà" català per mantenir el seu poble conformat amb la seva situació i que no es rebeli contra ells, els autèntics causants de la seva dissort. I si els catalans protestem ja tenen l'enemic exterior perfecte per poder desviar l'atenció. Però també als catalans ens distreuen amb la idea que tot es podria solucionar sense el dèficit fiscal. I no: el nostre país està també lluny d'una acceptable justícia social.

Una raó més (i no pas la de menor importància) per separar-nos. Els uns i els altres perdrem l'excusa perfecta i haurem de posar fil a l'agulla per construir un país just d'una vegada ! I a partir d'allà podrem ser solidaris amb aquells que commoguin el nostre cor.

SOLIDARITAT ? ( I )

Les grans paraules acostumen a ser força maltractades i aquesta no n'és una excepció. Hi ha moltes situacions on el concepte de solidaritat és utilitzat de manera més que dubtosa, però ara em vull centrar en un cas que ja fa alguns anys que es ve produint: se'ns exigeix als catalans que siguem "solidaris" amb la resta de l'estat.

LA SOLIDARITAT ÉS EXIGIBLE ?

Allò que entenem actualment la majoria de persones quan diem aquesta paraula és semblant a un sentiment. Quan veiem algú que pateix, empatitzem amb ell i ens posem al seu costat en el seu esforç per superar els seus problemes. De fet, s'assembla molt al significat original de "compassió", que ve del llatí cum-patire, "patir amb". El sufriment de l'altre ens arriba al cor i ens hi "solidaritzem", no pas d'una manera paternalista. Això, evidentment, no es pot exigir perquè un mateix no pot forçar els sentiments voluntàriament. En tot cas, un pot intentar suscitar-los en l'altre. És el que prova de fer algú que demana almoina amb un cartell que diu: "Tinc tres fills i estic a l'atur".

Aquells que ens exigeixen solidaritat, intenten fer néixer en nosaltres aquest sentiment ? Diuen que són més pobres però, ens han explicat mai el perquè ? No sé pas si s'ho han preguntat ells mateixos gaire seriosament. I no veig que intentin mostrar-nos gaire la seva lluita per sortir de la seva situació per tal de suscitar en nosaltres el desig de recolzar-la, de ser-hi solidaris. Almenys en el moment de reclamar-nos la nostra aportació no acostumen a explicar-nos què en faran i com això els ajudarà a millorar. Així doncs, no busquen pas moure el nostre cor ni la nostra raó. Més aviat sembla que donin per fet que la situació seguirà sempre així (nosaltres rics i ells pobres) i que per tant el fluxe monetari "solidari" haurà de seguir in saecula saeculorum.

SOLIDARITAT AMB TOTHOM !

Jo no em nego a ser solidari, però per què ho de ser més amb un extremeny que amb un senegalès ? Per què ha de ser abans un castellà que un paquistanès ? Perquè estem dins un mateix estat, dins unes mateixes fronteres ? Ells mateixos ens diuen sovint que hem de ser "universals" i no pas localistes o "provincians" ! Jo vull ser solidari amb tothom perquè, tal com deia la cancó dels ESQUIROLS, la terra no és partida com un mapa mal pintat i això és una mentida de molt mala voluntat !

( Continuarà )

“AVUI DIA, TENIR UN HORT ÉS SER REVOLUCIONARI”

Fa temps, a IREHOM, vaig sentir algú que deia que algú havia dit això. No ho vaig acabar d'entendre i ho vaig trobar exagerat. Però un altre dia, reveient un documental que tinc gravat des dels temps del Millenium, me'n vaig adonar de quanta raó tenia. El documental és “SURPLUS” (Excedents), http://www.dailymotion.com/video/x10vj9_surplus-consumidores-aterrorizados_news#.UXz1D0oqJic, molt curiós pel que fa al format, que potser no agradi a tothom. Sovint fa com videoclips, mesclant i repetint imatges. Al minut 7 surt el George W. Bush en un discurs poc després de l'11-S dient: “no permetrem al terrorisme que aconsegueixi el seu objectiu de que la gent no compri”. I després va repetint “people don't shop, people don't shop”.

Aquesta és la gran por del sistema, que la gent no compri! El perquè ens el diu ell mateix no gaire més tard: “que la gent no faci negocis”. SI NOSALTRES NO COMPREM, ELLS NO PODEN FER NEGOCIS! Aquesta és la seva gran por, però són prou intel·ligents per amagar-ho. Només un curt de gambals com el Bush podia ser tan bocamoll! Hauríem de fer vaga de consum, això els faria mal. Potser algú pensarà que, si no consumíssim, l'atur encara augmentaria més. Això és el que ells volen que pensem, però tal que ja he dit en altres articles la solució a l'atur només pot passar per repartir la feina.

Ara bé, tots tenim necessitats que cal satisfer, la més imperiosa és el menjar. Per això, tot allò que cultivem nosaltres mateixos ho deixem de comprar i això és totalment antisistema! Un sistema que tot ho vol mercantilitzar i així tenir-ho tot (i tenir-nos a tots) controlat. No tot ens ho podem fer sols, però entre això i estar totalment submergits en el consumisme hi ha tota una colla d'opcions que podem mirar d'aprofitar. El pas anterior a l'hort d'autoconsum seria adquirir les coses a un veí, si pot ser amb un intercanvi no monetari, millor. Llavors hi ha les cooperatives de consum. Quan això no sigui possible podem buscar en el comerç de proximitat. Aquí sí que hi ha moltes possibilitats. Petits productors i petites empreses dels voltants amb un tracte directe i humà tant amb els clients com amb els treballadors. Sempre que puguem, EVITEM LES GRANS SUPERFÍCIES I LES GRANS MARQUES. I tot allò que no pugui ser de proximitat mirem si pot ser de comerç just. Alerta, no al Pryca, sinó a la botiga del carrer Urgell de Manresa, prop de la Plana de l'Om! (No tinc comissió encara que ho sembli, jeje)

També en altres sectors podem fer coses. Ara mateix tots estem consumint electricitat. L'equivalent a l'hort d'autoconsum seria produir-se-la a casa amb plaques solars o aerogeneradors, per exemple. Però si això no és possible, no és el mateix ser client d'ENDESA que de Som Energia (http://www.somenergia.coop/), una cooperativa de distribució i producció d'electricitat amb fonts renovables. (Aquí sí que hi tinc comissió d'alguna manera, perquè sóc soci, jeje 2)

I els qui encara tenim la sort de tenir alguns estalvis, no és el mateix tenir-los a La Caixa o a can Botín que a la banca ètica. Aquí també us poso un enllaç perquè també en sóc soci (jeje, i 3). http://www.proyectofiare.com/web/ Alerta, no ens deixem ensarronar amb els “comptes ètics” que ens ofereixen alguns bancs convencionals!

Tot això són només granets de sorra, feina de formiguetes. PERÒ SOM MOOOOOOLTES FORMIGUETES! Encara som molt poques les que hem començat a pessigar l'elefant amb aquestes petites iniciatives. Però hi ha moltíssimes formiguetes que fa només deu anys anaven, tan cofoies elles, a cavall del seu elefant i que ara s'han començat a adonar que aquest no té cap remordiment a trepitjar-les quan li convé. Aquestes formiguetes “indignades” ja han començat a pessigar, però moltes s'equivoquen d'objectiu. Tal com deia a l'article anterior, mosseguen el titella i és més fàcil esbotzar-lo però a l'elefant no li costarà res substituir-lo quan li convingui. Però quan s'adonin que el problema és més gros no trigaran gaire a acompanyar-nos, a poc que sapiguem oferir-los la mà. I l'elefant no ens podrà fer res, perquè no es poden matar mosques (ni formigues) a canonades! De fet, l'únic que pot fer és intentar ofegar-nos diluint-nos amb aigua. I ja ha començat, intentant absorbir aquestes iniciatives per tranquilitzar-nos la consciència i canalitzar-les ell. Són els intents del comerç just als hípers i els “comptes ètics”. Cal estar atents a aquesta mena de maniobres.

Per acabar, us he escrit la lletra d'una cançó. Espero que la majoria endevinareu la música, malgrat que això no ha estat mai el meu fort i que no ha sortit prou rodona. Ja em perdonareu.

“Mireu allà dalt

al cim del món què hi ha,

és un gros animal

que en un hotel s'està. (de cinc estrelles!)

És un “filantrop” gran (vegeu l'article anterior)

i doncs què us penseu,

té una marca al darrera

i un polític al davant !”

NO SÓN SIMIS, SÓN TITELLES !

Hi ha un tema que temps enrera corria molt per la xarxa i era un dels lemes estrella del moviment 15-M: “Que no, que no, que no nos representan”, el desprestigi de la política i dels polítics en particular. Tot sovint t'arribaven correus sobre els privilegis que s'autoatorguen els “nostres representants”: que si sous, jubilacions, serveis i luxes de tota mena de franc. I, a sobre, ho fan fatal i la crisi és culpa seva. Aquest vídeo, molt ben fet d'altra banda, n'és un bon exemple: “Simiocracia” http://www.youtube.com/watch?v=TfRSfF296js

Sense voler desmentir, ni de bon tros, totes aquestes crítiques, jo sóc dels que pensen que els polítics només són uns titelles dels que manen realment al món. Per això, m'imagino aquests veritables poderosos fotent-se un panxot de riure quan veuen que dirigim les nostres crítiques més ferotges contra els polítics i a ells els deixem força tranquils. Qui són aquests poderosos i com s'ho han fet per dominar les institucions democràtiques que teòricament ens governen ? Tractaré d'argumentar-ho.

Per a mi, tot va començar amb una qüestió encara més passada de moda però que faríem bé de no oblidar: la globalització. Als anys 80 es van començar a debatre i implementar una colla de tractats internacionals que van tenir com a resultat la pràctica eliminació de les barreres duaneres i aranzelàries que impedien la “lliure” circulació dels productes i capitals (!) arreu del món. Així, els poders empresarials i financers només han d'amenaçar amb la deslocalització i ja tenen el polític de torn menjant de la seva mà, ben mansoi. Abans, les empreses no podien marxar d'un país si no volien perdre aquell mercat. Però ja fa anys que l'Arcadi Oliveres ho deia en les seves xerrades: “avui en dia, el president d'una transnacional li pot penjar el telèfon a qualsevol president de govern”. Aquesta mateixa setmana n'hem tingut un bon exemple. El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha afirmat que no pot augmentar els impostos a les SICAV (societats on els multimilionaris col·loquen els seus diners i així tributen a l'1%, sí, sí, no hi falta cap xifra, l'u per cent!) perquè, diu, aquests capitals marxarien. I, per desgràcia, aquest tipus de polítiques les hem vistes també en governs autoanomenats d'esquerres.

Les conseqüències ja les estem patint amb la crisi i més que les patirem quan en vulguem sortir. Per ser més competitius a nivell mundial cal rebaixar salaris, cosa que en realitat és el que passa quan un perd la feina i, anant moooolt bé, després en troba una altra molt més mal pagada. I cal desmantellar l'estat del benestar, que suposa un sobrecost en forma de cotitzacions per a les empreses. D'altra banda, els pretesos beneficis de la globalització per al tercer món (ai, perdó, ara s'ha de dir els “països emergents”) només arriben a uns sectors limitats de la seva població. Els impulsors d'aquells acords que van establir aquesta globalització parcial (les condicions de treball i la lliure circulació de persones, entre altres coses, no s'han globalitzat!) van ser els governs “liberals” de Reagan i Thatcher. Per això, quan va morir aquesta darrera, enmig de les habituals lloances, jo vaig pensar en allò que solien dir els meus pares en aquests casos: “Que Déu l'hagi perdonada...” Li convé, i molt.

Així doncs, els polítics no són els culpables de la crisi perquè en realitat manen ben poc. Una mena o altra de crisi s'havia de produir en algun moment ja que el sistema no podia aguantar gaire més, tal com explico en aquest mateix blog a http://ideesdelxuing.blogspot.com.es/2011/02/com-podem-sortir-de-la-crisi.html . Però el trasbals actual va començar amb la bombolla immobiliària i les hipoteques “basura”. Els grans financers que posseeixen les accions dels bancs són els que van forçar els polítics a prendre les mesures que tan bé explica Aleix Saló al seu vídeo “Simiocracia”. Per estupidesa, tal com diu ell? No, per interès! Perquè si s'enfonsen els bancs ells perden allò que hi han invertit. Ells no perden mai, per això es van inventar les preferents i les subordinades! Els grans financers van obligar els governs a rescatar els bancs, engreixant així el deute públic de cop i volta. I qui compra el deute públic? El qui té calers, que són ells, naturalment! I per tant el qui ha de cobrar el deute públic són ells. Us imagineu qui obliga els governs a fer reformes constitucionals que diuen que l'Estat ha de pagar el deute abans que no pas garantir els drets socials? Per estupidesa? No, per interès! A més a més, tot això ha suposat un efecte molt interessant per a aquests grans financers. Abans la millor eina per pressionar un govern era una gran empresa amb els seus llocs de treball directes i sobretot els indirectes que de seguida són comptats (i multiplicats!). Però això comportava massa malsdecap. Ara la millor eina per pressionar els estats, endeutats fins al coll, són els “mercats financers”. I qui són aquests mercats? Ho endevineu, oi?

O sigui, sense desmentir el principi de Hanlon que esmenta Aleix Saló (“No atribueixis a la maldat allò que pugui atribuir-se a l'estupidesa”), jo aniria més enllà i diria que “No atribueixis a l'estupidesa allò que pugui atribuir-se a l'interès” (principi de Xuing, jeje). Bé, bromes apart, tot això no m'ho he pas inventat jo solet. Entre altres coses ara estic llegint un enorme però interessant totxo de Joan Carrero que analitza en profunditat aquesta qüestió de qui mana realment al món: La hora de los grandes “filántropos”. I és que, això sí, aquests grans financers podrits de milions fins al moll de l'os tenen tots la seva fundació filantròpica per “ajudar la humanitat”. En aquest llibre s'exposen mil i una maniobres ordides per aquesta colla de beneits que es reuneixen en tres grans organitzacions mig secretes: el Club Bilderberg, la Comissió Trilateral i el Consell de Relacions Exteriors dels Estats Units. El principal fundador de les tres té un cognom que us sonarà, David Rockefeller. El seu principal executor no us sonarà, ja es van cuidar els seus pares de posar-li un nom impronunciable per tal que passés desapercebut: Zbigniew Brzezinski. Només us en diré dues coses, la cara i una de les moltíssimes creus. Aquest “senyor” és un dels principals inspiradors de la creació dels talibans i d'Al-Qaeda i avui en dia, dotze anys després d'allò de les Torres Bessones, se'n mostra orgullós!!! Això sí, és també un alt directiu d'Amnistia Internacional. Alerta!

En conclusió, critiquem tant com faci falta els abusos i les ineptituds dels polítics, sí, però no ens equivoquem d'objectiu perquè aquests són només uns titelles a mans dels poderosos. I és que la culpa no és del titella sinó de la mà que el mou. I no ens oblidem del poder del nostre vot, ja que no tots els polítics són iguals. Almenys n'hi ha algun que els ensenya la sandàlia !

DEUTES, DÈFICITS I HIPOCRESIA

Avui us vull explicar un conte. És molt antic, però m'ha recordat una situació actual. A veure què us sembla:

“Hi havia una vegada un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:

-Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.

Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.

Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient:

-Paga'm el que em deus.

El company se li va llançar als peus i li suplicava:

-Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré.

Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.

Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué:

-Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?

I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. “

Com us deia, això es va començar a explicar aviat farà dos mil anys. El seu autor us sonarà: Jesús de Natzaret. Podeu consultar-lo online a: http://www.abcat.org/bci/ , posant a la cerca: Mt 18, 23-34.

Però el més curiós és la situació actual que recorda. A veure si ens aclarim:

• El rei: la Unió Europea.
• El deute: l'objectiu de retallada del dèficit públic de l'estat espanyol per al 2013, que la UE va rebaixar finalment del 3% del PIB al 6'5%. http://www.presspeople.com/nota/govern-requereix-l-estat-modifiqui-l
• L'home que devia deu mil talents: el govern espanyol.
• El deutor que devia menys: les autonomies, a les quals l'estat no es trasllada proporcionalment la rebaixa de l'objectiu de dèficit i les obliga a complir amb un 1'3% del PIB, quedant-se l'estat amb el 5'2% restant. Recordem que la proporció de despesa de les diferents administracions públiques és la següent: govern central 50'7%, autonomies 35'7% i corporacions locals 13'6%. http://www20.gencat.cat/docs/economia/22_Departament_Conseller/Premsa%20i%20comunicaci%C3%B3/Not%C3%ADcies%20Departament/Not%C3%ADcies%202013/Deficit%20targets_ca.pdf

Malgrat totes les diferències, inherents a tota comparació, oi que s'assemblen les situacions ?

Però hi ha dos aspectes que m'indignen moltíssim:

- El primer és que les autonomies han de cobrir amb els seus diners bona part d'allò que anomenem “estat del benestar”: educació, sanitat i serveis socials. En no rebre rebaixa del dèficit es veuen obligades a retallar en tot això. Mentrestant, l'estat central es queda amb la major part d'aquell 3'5% de diferència que va cedir Europa, passant de l'1,7% inicial al 5,2 final! Atenció: cada dècima són 200 milions d'euros, només per a Catalunya, sense comptar les altres autonomies http://www.lavanguardia.com/politica/20130110/54360750859/mas-colell-1-600-millones-diferencia-deficit-0-7-1-5.html Si comptem que Catalunya representa una cinquena part del PIB espanyol trobarem que l'estat es queda “para sus gastos” amb una calderilla: 35.000 milions d'euros que no haurà de retallar!!! D'entre aquestes despeses que no es retallen hi ha les militars: http://www.cadenaser.com/espana/articulo/gobierno-aumenta-28-presupuesto-defensa-pagar-deudas/csrcsrpor/20120907csrcsrnac_8/Tes

- Però el segon aspecte que m'indigna potser encara més té a veure amb l'autor del conte de l'inici. Resulta que el partit polític que actua d'aquesta manera a través del govern central sovint s'identifica com a cristià. Això vol dir que haurien de seguir les orientacions d'aquell Jesús de Natzaret però tal com veiem en aquest cas res de res. I d'exemples així en podríem trobar moltíssims més. S'omplen la boca de cristianisme i valors cristians únicament per guanyar una quants vots de bona gent tradicional ! HIPÒCRITES !!! I la hipocresia és allò que més va criticar Jesucrist: http://www.abcat.org/bci/ posant a la cerca Mt 23, 1-36.

Alhora, els seguidors “oficials” de Jesús, la jerarquia eclesiàtica, calla davant aquesta claríssima apropiació indeguda del missatge cristià. Davant d'aquests casos acostumen a dir que ells no s'han de ficar en política, però en altres moments no dubten a convocar manifestacions de bracet amb aquell mateix partit polític. Això sí, corren a desmarcar-se en qualsevol circumstància dels partits d'esquerres ! També a nivell local es produeix una mena de mimetisme i es dóna aquest fenòmen. Aquesta actitud no és nova: l'Església porta 17 segles de complicitat amb el poder... i així li va ! Realment el papa Francesc té molta feina a fer ! Desitjo que li donin prou temps per treballar.

QUI SÓN ELS INCIVILITZATS ?

Fa temps vaig veure un interessant documental sobre una primitiva tribu que vivia a la selva, crec que per allà Indonèsia o Borneo. No recordo si tenien eines de metall. Si no, es podria dir que vivien encara en l'edat de pedra, . No eren una "civilització" en el sentit que no construïen ciutats, però sí que eren una cultura. En aquest sentit, em va cridar especialment l'atenció un home que era l'encarregat de fabricar els arcs i les fletxes per a la cacera. Era un pou de saviesa i habilitat. Coneixia les plantes que produeixen la millor fusta per a cada peça, la millor època per tallar-la, la manera d'assecar-la i després la treballava amb una extraordinària delicadesa amb les eines que ell mateix s'havia fet. Així produïa uns arcs i unes fletxes lleugers, potents i precisos. Però això no és tot. També coneixia un fotimer de plantes amb propietats tòxico-medicinals adients per fer diferents verins per a les puntes de fletxa en funció de l'animal a caçar i el mètode de caça desitjat, més ràpid o més lent, per exemple. Igual que amb la fusta, recollia les plantes a l'època adequada i duia a terme tot un procés per el·laborar la metzina, amb barreges i coccions diverses.

Això ho vaig veure ja fa uns anys, quan estava més d'actualitat el problema de la crisi a les fàbriques de cotxes, que va motivar que el govern instaurés unes subvencions (anomenades “plans” per tal que no sigui tan descarat) per afavorir la renovació del parc automobilístic. Ara ja no se'n parla tant, però no fa gaire ha tornat a sortir la preocupació per aquesta qüestió i les subvencions es mantenen, preveient-se una inversió pública de 500 milions d'euros, que no està malament en aquests temps de retallades (vegeu http://www.expansion.com/2013/01/29/empresas/auto-industria/1359457686.html ). Això m'ha recordat aquell documental i l'associació d'idees que em va motivar en el seu moment.

Efectivament, vaig pensar què passaria en aquella tribu el dia que ja tots tinguéssin prou arcs i fletxes. Què li dirien a aquell home que els fabricava tan bé ? Li dirien: “ara et quedes a l'atur i et fots de gana perquè ja no et necessitem” ? O bé li dirien: “no pateixis, uns quants de nosaltres ja trencarem les nostres armes per tal que tu segueixis tenint feina” ? No rieu, no, que això és just el que estem fent nosaltres amb els cotxes ! Jo m'imagino que aquells incivilitzats li dirien al seu company: “Et felicitem per la teva feina. Ara que has acabat, descansa el que necessitis i quan et cansis de no fer res (cosa que segur que passarà aviat) la teva habilitat i el teu coneixement ens anirà molt bé en moltes altres tasques”. I quan, gràcies als reforços de tots, tothom hagi acabat la seva feina, me'ls imagino fent una festa i, simplement, gaudint de la vida.

Però, és clar, és que ells són uns primitius i incivilitzats que encara desconeixen el culte a la deessa ECONOMIA !

LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT

    Fa més de dos-cents anys que la Revolució Francesa va encunyar aquest lema. però em sembla que pot ser una bona guia per al procés que hem encetat a Catalunya. LLIBERTAT I IGUALTAT és el que portem reclamant els catalans durant 300 anys, tal com explico extensament en aquest mateix blog en la "Carta a José Bono"http://ideesdelxuing.blogspot.com.es/2010/01/catalunya-i-espanya.html. Per desgràcia, en els darrers temps de "democràcia" hem comprovat que dins l'estat espanyol no avancem sinó que hi ha una certa involució en la mentalitat espanyola respecte a la diversitat catalana. Per tant, ens obliguen a separar-nos si volem seguir sent nosaltres mateixos i la "voluntat de ser" és allò que més ens caracteritza.

    Però el que m'interessa avui és la tercera part del lema. Si volem que el procés d'independència tiri endavant pacíficament i amb cohesió social (la única manera en què ho pot fer), haurem d'estar ben amatents a mantenir la FRATERNITAT a dos nivells.

    De primer, amb tots aquells que el gran Paco Candel va anomenar "els altres catalans", els que viuen a Catalunya fa una o dues generacions. Si aquesta gent creuen que el procés d'indepència es fa en contra seva i s'hi oposen obertament, no ho aconseguirem. I rebran un autèntic bombardeig en tots els fronts per tal que ho creguin. Els mitjans espanyolistes ja han començat a escampar tota mena de mentides: que si els expulsarem de Catalunya (!), que si hauran de travessar fronteres o canviar moneda per anar a veure els seus familiars, que si els obligarem a parlar català, que si no cobraran les pensions, que si... És fonamental que sapiguem mantenir la fraternitat i la cohesió interna amb una gran comprensió i capacitat de diàleg. Els haurem d'explicar que no es fa res en contra seva sinó també a favor seu i que en el futur estat català lliure el seu vot valdrà exactament igual que el nostre, per decidir totes les qüestions fonamentals (per exemple, la llengua). No pas per guanyar els seus vots quan arribi la consulta, sinó per tal que el procés segueixi sent modèlic en quant a pau social. Si és així, més tard o més d'hora, la realitat de la necessitat de la independència s'imposarà i el procés serà imparable, només depèn de nosaltres !

    En segon lloc, i ja pensant en el futur estat català, caldrà mantenir la fraternitat amb un altre col·lectiu, els ciutadans de l'estat espanyol. He pogut conèixer algunes persones de Madrid i totes m'han semblat molt bona gent. Hem de tenir molt clar això, que a tot arreu la bona gent és majoria aplastant. Però de vegades passa que han estat programats durant segles d'una determinada manera (també està desenvolupada aquesta idea a la "Carta a José Bono") i això condicionarà la seva reacció. Haurem de tenir molta paciència i esperar que els passi "el xarrampió", perquè d'entrada ho pairan malament i diran tot de bajanades, com ja estan fent. Però si nosaltres no ens deixem endur per la reacció d'alimentar el ressentiment i l'odi, a la llarga ells també s'adonaran que és millor una bona separació que una mala convivència, que és el que ha estat fins ara. L'ambient que es va viure a la manifestació de la Diada ( caldria posar nom a un esdeveniment històric com aquell! ) em fa ser molt optimista, ja no hi havia emprenyamenta amb Espanya com al 10-J sinó només decisió i alegria. Volem ser independents per tenir bones relacions de veïnatge amb tothom, no per enfrontar-nos amb ningú.

    Finalment vull fer una altra reflexió que toca d'esquitllada el títol d'aquest article. N'hi ha que diuen que el treball (no m'agrada la paraula "lluita") per la independència ha d'anar inseparablement lligat al treball per una futura Catalunya amb "llibertat, igualtat" i justícia social i econòmica. En definitiva, amb un altre sistema econòmic, no capitalista. I, diuen, no podem fer camí junts amb aquells que no tinguin clar això. Jo tinc clar que un altre sistema és imprescindible, però penso que són dues coses diferents. Si van juntes millor, però si no poden anar les dues al mateix pas, una de sola ja val la pena per si mateixa. Em sembla que socialment el procés sobiranista està molt més avançat i lligar-lo a l'altre seria endarrerir-lo perillosament, amb gran risc de fer-lo descarrilar. A més, tinc la sensació que des d'una Catalunya lliure nacionalment seria més fàcil caminar també cap a la plena llibertat i justícia econòmica. Però això ho haurem de decidir entre tots els ciutadans. Mentrestant, hem de fer camí col·laborant amb tots aquells que volen l'emancipació del poble català en algun sentit, bo i mantenint la fraternitat amb tots els que hi estiguin en contra. Només així arribarem a bon port.

QUI DEU QUÈ A L'ESTAT ESPANYOL ?

Aquest mes tinc feina i tampoc he trobat un tema d'actualitat per escriure un article meu. Però us ofereixo aquesta joia de Justícia i Pau de Barcelona. Hi ha moltes dades, però algunes us sorprendran, ja que la idea que ens donen a entendre les notícies és força diferent de la realitat !

Si us baixeu l'arxiu el podreu llegir bé.

DE VERITAT QUE HI HA UN DÉU ALLÀ DALT ?

Aquests dies de Nadal, creients i no creients, tenim més presents les qüestions religioses. Quan veiem tantes tradicions convertides en rutina o festa social és oportú plantejar-nos en què creiem i en què no. Les noves vivències de cadascú i les noves realitats científiques i socials ens qüestionen les nostres creences, de tal manera que si aquestes no evolucionen acabaran morint arraconades i esllanguides. La meva fe ha anat canviant els darrers anys, influenciada per diverses lectures, conferències i per les pregàries dels dimarts a la Cova de Manresa, conduïdes pel mestre Xavier Melloni.

Per explicar la meva nova idea de Déu em va molt bé un quadre que em sembla fantàstic. Amb ocasió d'una trobada li van demanar a una bona amiga, la Sílvia Aguilar, que pintés alguna cosa per expressar la relació entre Déu i l'ésser humà i ella va fer això:

A dalt de tot hi ha una mena de sol que escampa els seus raigs sobre tota l'escena. Representa Déu que vessa generosament el seu Esperit sobre tot l'univers.

Les línies del mig representen l'ànima. Està oberta en forma d'embut i així capta l'Esperit de Déu, que penetra al seu interior on es concentra en una gota. És aquella espiritualitat que podem captar quan ens endinsem en nosaltres mateixos, de fet és l'essència profunda del propi ésser.

Però en què consisteix aquesta Presència que està tant a dins nostra com per tot arreu ? Els místics de totes les religions parlen d'una Bondat, un Amor, una Energia de Vida. Jesucrist ens diu que Déu és Amor generós, que no sap fer altra cosa que estimar. Això és el que rebem si som capaços d'evitar l'egocentrisme i obrir-nos a la Presència. Anthony de Mello diria: si som capaços de despertar i veure la Realitat que la nostra programació, amb els desitjos constants que ens provoca, ens impedeix de veure. Fixem-nos que si les nostres "línies" no estan obertes com una flor esbatanada sinó tancades com una poncella serem incapaços de rebre l'Esperit de Déu, per molt que Aquest el vessi generosament. Si no estem oberts és degut a aquells desitjos que considerem que no podem viure sense ells i que De Mello anomena "apegos". Provoquen una insatisfacció que crea sofriment, i aquest és l'origen del tancament i del mal. "Mai cap home feliç ha comès un assassinat", diu A.S. Neill. Entenent-ho així deixa de tenir sentit la pregunta tan repetida: per què Déu no fa res davant tanta injustícia, guerra o dolor ? Ell ja fa tot allò que pot, enviar el seu Esperit, però si nosaltres en virtut de la nostra llibertat i moguts pel nostre tancament actuem erròniament Ell NO POT fer-hi res més. No crec en "Déu Pare Totpoderós" (que ens fa dir el credo) sinó més aviat en un Déu "Mare Impotent". Oi que ningú preguntaria a una mare per què permet, per exemple, que el seu fill caigui a la droga ?

José María Vigil a l'agenda llatinoamericana 2011, explica que per estar en consonància amb els nous descobriments científics i sociològics, ens cal també replantejar-nos:

-La idea d'un déu personal (el teisme)

-El concepte d'un món dividit en dos pisos, on aquest déu habitaria el pis "de dalt".

Aquestes dues idees són creacions humanes relativament recents.

El déu personal masculí totpoderós amo i jutge de tot, es va imposar majoritàriament amb la revolució agrària (i amb el patriarcat), ara fa uns 10.000 anys. Abans, les cultures neolítiques (matriarcals) adoraven la Gran Deessa Mare, la Pachamama dels indígenes sudamericans. I anteriorment es venerava els esperits de la Natura, cultes que encara podem trobar en alguns pobles indígenes i dels quals (dic jo) el nostre tió i l'arbre de Nadal en podrien ser reminiscències. El teisme no és, doncs, una idea intocable.

D'altra banda, la idea dels dos móns o dos pisos és una cosmovisió bastida al llarg de segles i acabada de beneir per Plató, que també estableix la divisió entre cos i ànima. El propi Jesús de Natzaret va heretar aquesta cosmovisió del judaisme i l'helenisme i al seu darrera tot el món occidental la va fer seva. Però la ciència actual no troba rastres d'aquest món "de dalt"... Vigil afirma que Jesús, que no va conèixer Galileu, "ens renyaria per no passar a viure decididament en aquest món unificat que la nova cosmologia i la física quàntica ens han descobert".

Vigil ens proposa allò mateix que es desprèn de l'espiritualitat d'en Melloni: una "Realitat Divina" no personal, inimaginable, que seria aquell Esperit, aquells raigs que omplen tot el quadre de la Sílvia. Seria una "inspiració a l'Amor Universal" i una Força de Vida que habitaria, no fora d'aquest món, sinó per tot arreu i a l'interior de cada ésser. La imatge més bonica i expressiva d'aquest Amor i aquesta Força Vital que jo he tingut el goig de contemplar és la d'una mare amb el seu nadó als braços. Així doncs, no hi ha un Déu ni està "allà dalt", però hi ha una "Realitat" present en el nostre món.

Amb el Nadal celebrem d'un sol cop aquestes dues dimensions. Amb el solstici d'hivern, festa antiquíssima d'origens provablement espiritistes, celebrem que la Natura comença a renéixer. El sol que semblava voler amagar-se del tot comença a pujar altra vegada, portant-nos la promesa d'una nova primavera esplendorosa. Els cristians van sentir que amb Jesús començava una vida nova i per això van identificar el seu naixement amb el solstici, permetent-nos així celebrar aquesta altra dimensió interior expressada per la força de l'Amor incondicional d'una mare.

Per això,

celebrem un BON NADAL

i tinguem un any nou i tots els que vinguin

plens de VIDA i AMOR !

FELICITAT(S) !!

QUI ESTÀ SOBRE-REPRESENTAT AL CONGRÉS ?

Després de les eleccions generals del 2008 es va parlar molt d'aquesta qüestió, debat alimentat per la caverna mediàtica madrilenya, preocupada per la possible influència dels nacionalistes en una situació de minoria del partit guanyador. Suposo que ara serà diferent, però ja hem pogut veure la Rosa Díez, de UpyD, donant a entendre altre cop que els nacionalistes tenen massa representació i, lògicament, ella en té massa poca. Fins i tot, en el tall de veu que jo vaig veure sembla que el seu únic objectiu en aquesta legislatura sigui canviar la llei electoral per sortir-ne afavorida, dels problemes del país res de res. No sé si amb la mateixa intenció, però també Cayo Lara, de IU, es queixa.

Per això em sembla bo que mirem els resultats electorals des d'aquest punt de vista i en traiem algunes conclusions. L'altra vegada ja ho vaig fer una mica, però ara he fet un petit estudi que us presento aquí.

Al primer quadre podeu veure els resultats dels diferents partits ordenats segons el nombre de vots per diputat que han aconseguit. Als primers llocs aquells que necessiten menys vots per aconseguir els seus escons. Cal precisar que el que tinc en compte és el nombre total de vots a tot l'estat. També us poso els escons que hauria aconseguit cada candidatura si el repartiment fos proporcional (a raó de la mitjana de 70.259 vots per diputat) i amb circumscripció única a tot l'estat.

Certament apareixen en primer lloc dos partits nacionalistes, Geroa Bai i Amaiur. Però es tracta d'anècdotes, de capricis de la llei d'Hondt en els dos casos, i la prova és que l'any 2008 no passava pas això. Efectivament, GBAI aconsegueix un escó amb 42.411 vots, mentre que el PSOE a la mateixa Navarra també n'obté un amb 72.656. En el cas d'AMAIUR passa el mateix amb 5 dels seus 7 escons. A Navarra, malgrat que no és una província sobre-representada, també obté un diputat amb només 49.100 vots. La que sí està sobre-representada és Àlaba, on el que té més vots no arriba a 46.000 per escó. I on està molt de sort l'esquerra abertzale és a Guipúscoa, on deuen haver obtingut el tercer diputat per escassos vots. Ja els tocava, després d'anys de prohibicions !

Tornant al quadre, allò que més destaca, a la columna de la dreta, són els 26 (!) diputats de més que acumula el PP, així com els 7 del PSOE. Apart de les dues excepcions comentades, els nacionalistes es mouen en la normalitat o bé tirant cap a la part baixa (ERC, BNG, Foro Asturias i Compromís). Per tant, que no ens mengin el “tarro” amb aquesta qüestió ! A més, això demostra que no hauríem de tenir cap por de la circumscripció única, l'únic model on tots els vots valen el mateix. A sobre, els catalans empadronats a altres llocs de l'estat podrien votar nacionalista, cosa que ara no poden fer i augmentaria els seu nombre total de vots. Si, per postres fossin capaços d'establir alguna coalició els partits nacionalistes de diferents autonomies sumarien els seus vots i la seva representació augmentaria encara més !

Certament, IU i UpyD tenen dret a queixar-se, amb 14 i 12 escons de menys respectivament ! Però això passa perquè les circumscripcions petites afavoreixen el bipartidisme. A qui li interessa ?

Per acabar d'il·lustrar el tema de les representacions territorials he confeccionat aquest altre quadre: el percentatge de cens de cada autonomia i el percentatge d'escons que té al Congrés. Aleshores podem comparar amb els que li tocarien de forma proporcional. Ho he ordenat segons la diferència d'escons entre un model i l'altre. Els sobre-representats a dalt.

No calen gaire comentaris, està claríssim. Només un parell d'apunts. Les úniques nacionalitats històriques que estan per sobre de la mitjana de representació són el País Basc i Navarra. Però això és degut a només dues circumscripcions electorals: Navarra i Àlaba. Curiosament aquelles on els espanyolistes acostumen a guanyar !

L'altre apunt és que si bé Madrid és la comunitat autònoma més perjudicada, sumant-li les dues Castelles assoleix un saldo net de 6'68 diputats de més. Pràcticament els mateixos que té Catalunya de menys ! Curiosa coincidència, o bé que està molt clar qui mana i qui està manat a l'imperi espanyol, oi ?

EL SISTEMA COMPETITIU ÉS L'ÚNIC POSSIBLE ?

UNA NOVA ÈTICA PER A UNA NOVA SOCIETAT


En el darrer article, "Com podem sortir de la crisi", resumia en unes fórmules molt simples el sistema econòmic i apuntava la direcció correcta per superar els actuals problemes. En el fons es fa palès que l'origen d'aquest caos rau en el fet de basar-ho tot en la competitivitat: és inevitable que hi hagi perdedors i que siguin molts si els guanyadors han de guanyar molt. La solució, doncs, passarà per trencar aquest paradigma per poder repartir la feina, l'única sortida raonable.

Però encara cal anar més al fons. Tan "tontos" som, la humanitat, que no hem vist altra manera d'organitzar-nos que competir els uns amb els altres com a llops? Per què hem anat a parar aquí? El fracàs dels règims anomenats comunistes ens en dóna algunes pistes. No en sóc un expert, però tinc entès que va acabar havent-hi desabastiment de productes. No es produïa tot allò que la gent necessitava per a viure dignament. L'explicació que vaig sentir de jove era que la gent no treballava amb interès ja que la retribució no depenia del rendiment. Segur que hi va haver altres causes, però aquesta em sembla plausible. Serà que si jo sabés que cobraré igual, molts dies em quedaria a casa enlloc d'anar a la vinya a passar fred... En el sistema capitalista l'amenaça de la competitivitat (si no rendeixes tan o més que els altres et quedaràs sense feina) s'encarrega d'evitar aquest desinterès. Però realment aquesta és l'única manera de garantir que la gent faci bé la seva feina? Aquesta és la qüestió de fons: què ens mou a ser persones responsables, honestes, productives, creatives. Es tracta d'un problema ètic, moral, gairebé espiritual.

Sempre es bo mirar enrera, a la Història, per entendre com hem arribat on som. Diuen que el capitalisme com a tal és un invent de l'edat moderna, que a l'edat mitjana el sistema era el feudalisme. Tanmateix, l'amenaça de caure en la misèria si no pencaves com una mula era ben patent i tal vegada era la principal motivació per a l'esforç. Però, aleshores i fins fa quatre dies, hi havia un altre mecanisme que considero rellevant i que també prenia la forma d'amenaça: la religió. Si no eres responsable i honest un déu que tot ho veia et jutjaria i et cremaries eternament a l'infern. Collooons! (amb perdó). Segur que hi havia gent de tota mena, però l'ètica dominant a la societat (repeteixo, fins fa quatre dies) era aquesta: calia ser "bona persona" per aquest motiu. Al segle XX, per sort, vam desmantellar aquesta religió opi (i fuet!) del poble. Però a nivell ètic no l'hem substituïda per res, si de cas de forma molt simplista. Només ha quedat la competitivitat: visca l'èxit a qualsevol preu, el nou déu !

Cal buscar, doncs, una altra motivació que ens alliberi de la competitivitat si volem bastir un sistema més harmònic. Hauria de ser un impuls interior que pugui ser acceptat lliurement per la majoria de la gent i no pot ser de caire religiós, en una societat forçosament plural en aquest aspecte. Per això, temps enrera em vaig llegir "Per una ètica humanística" d'Eric Fromm, a veure què en deia. En línies generals exposa una idea força engrescadora. Segons ell, l'ésser humà és creatiu i productiu per naturalesa i li agrada oferir als altres allò que sap fer. No disfruta fent mal als altres sinó quan els pot aportar alguna cosa de bé. Aleshores és quan se sent "realitzat" i obté una vertadera felicitat. Només cal fomentar aquest impuls bàsic que portem a dins i tindrem allò que buscàvem. Eric Fromm va escriure ja fa unes dècades. Suposo que hi ha estudis més recents sobre aquesta qüestió de l'ètica humanística. Algú en sap alguna cosa? Totes les aportacions en aquest o qualsevol altre aspecte seran enriquidores i benvingudes.

De totes maneres, em sembla que caldrà esborrar la programació que ens inculca l'actual sistema, segons la qual les coses només valen en funció de la retribució econòmica que se'n pugui treure i que ens fa desitjar més i més béns materials incentivant l'enveja i l'egoisme. I, a sobre, no ens deixa ser mai feliços perquè, tal com va dir algú, "el capitalisme no crea satisfacció sinó que viu de la insatisfacció".


Ens cal, doncs, una altra educació per a construir "l'altre món possible". Una autèntica educació, terme derivat del llatí e-ducere "dur a fora", que vol dir ajudar a desenvolupar les capacitats que cada ésser humà porta dins. Educació, i no la formació actual sorgida amb la industrialització que només busca quadricular les persones per fer-ne màquines de produir i gastar, fàcilment manipulables. Per això són cabdals les experiències d'educació lliure que es puguin dur a terme. Per exemple, ara a Manresa hi ha una escola pública, "Ítaca", que aposta per aquest mètode i que aviat abastarà des de preescolar fins a primària. És una bona notícia.

No serà fàcil, les resistències del sistema seran terribles, brutals. Però no hi té res a fer, aquest món s'enfonsa. La por més gran és que acabi fent com altres vegades; provocant una gran destrucció per així tenir feina en la reconstrucció i tornar a engegar la boja roda de l'economia consumista. Ens cal amb urgència educar les noves generacions amb aquesta altra ètica i, perquè no?, canviar també nosaltres de paradigma. Ser responsables i honestos pel sol gust de ser-ho. Només així podrem alliberar-nos d'aquesta perversa teranyina tan ben teixida que ens té atrapats.

COM PODEM SORTIR DE LA CRISI

Ara hi ha molts "experts" que diuen saber la resposta a la gran pregunta que tothom es fa. Curiosament són els mateixos que no van preveure res i que quan alguns dèiem que el món anava malament (vegeu l'article "Moments històrics") ens tractaven d'ignorants i ingenus.

Jo no tinc cap recepta màgica però sí algunes idees que ens poden orientar per saber si anem ben encaminats o no. Primer de tot cal entendre l'origen de la crisi, la vertadera causa; només així es poden resoldre els problemes. Cal entendre, doncs, el sistema econòmic mundial. "Uf, no acabes de dir res" direu alguns. Certament el món és molt complexe i l'economia globalitzada també, però la base de tot plegat es pot simplificar molt; com algunes equacions aparent molt complicades. En la meva opinió tot el sistema econòmic es pot resumir en dues fórmules molt simples:

Hores de treball x Productivitat = Productes (Béns o Serveis)

Productes - Consum = Excedents

Crec que ningú pot discutir això. A partir d'aquí anem a analitzar què passa en diferents supòsits. Si el resultat final (els Excedents) és molt gran tenim un problema: les empreses o autònoms que els produeixen no podran vendre'ls i a la llarga es quedaran sense feina i arriba l'atur. L'altra supòsit, que el resultat final sigui negatiu és òbviament impossible: no es pot consumir allò que no s'ha produït. Però sí que pot passar que la producció no cobreixi les necessitats de consum, aleshores tenim desabastiment dels mercats i penúries per a molta gent. És el que sembla que va passar als règims comunistes i que passa en alguns països de l'anomenat "Tercer Món". L'única situació bona és que els Excedents tendeixin a zero, fer els possibles per tal que allò que es produeix i allò que es consumeix es vagi equilibrant.

Però a la nostra societat occidental el problema és el primer, l'atur. Cal examinar com s'hi ha arribat. Durant les darreres dècades, la productivitat ha anat augmentant molt gràcies a les noves tecnologies, entre altres coses. I això és bo, perquè vol dir que podem cobrir les nostres necessitats amb menys esforç. Però resulta que la jornada laboral s'ha mantingut fixa perquè és necessari per a ser competitius (diuen...). El resultat de la primera fórmula, doncs, s'ha multiplicat. Cal adonar-se que, en el fons, només hi ha dues maneres de "crear" llocs de treball: augmentar el consum o bé convertir en feines remunerades multitud de feines que abans es realitzaven sense cobrar (per exemple, cuidar els avis i els nens, cuinar, reparar la roba... En general, tot allò que feien les mestresses de casa, que treballaven, i molt, però sense cobrar). Amb la segona opció no n'hi ha hagut prou i ha calgut augmentar molt el consum les darreres dècades. I això és el que s'ha anat produint. No cal allargar-se en aquest punt, crec que és molt evident.

I ara vé quan es desencadena la crisi, perquè és clar que aquesta dinàmica no es podia mantenir indefinidament. Els últims anys ja estàvem molt aprop del punt crític i per incentivar encara més el consum el que va caldre va ser donar diners fàcils a la gent. Si et costen molt de guanyar et costaran molt de gastar, però si te'ls regalen... I això és el que van fer els bancs, ja ho sap tothom. Però en general no ens adonem que, en el fons, no van fer altra cosa que allò que el sistema demanava. Us semblarà estrany però jo crec, per una vegada, que els bancs no en tenen la culpa. I és que LA CRISI NO ÉS FINANCERA SINÓ SISTÈMICA. Van donar crèdits fàcils a la gent per tal que consumís (també habitatges, d'aquí el boom de la construcció) i durant uns anys hi havia molta feina i molt diner. Però perquè ens estàvem gastant els diners del demà ! I ara és el demà i no tenim un duro, tothom estar endeutat o amb por !!!

Per sortir d'aquest atzucac ens diuen els gurús de l'economia que hem de treballar més per ser més competitius. Però si el culte a la competitivitat és el que ens ha portat aquí !!! La seva recepta és "más de lo mismo"!!! Això pot ser la solució per algú, però no per a tots, no oblidem que competició vol dir que un guanya i uns altres perden. Si els alemanys s'espavilen i produeixen uns determinats béns, els altres no els podrem produir.

En canvi, si recordem les petites fórmules de l'inici la solució ens semblarà molt òbvia : reduir les hores de treball, la jornada laboral, per equilibrar el resultat final en un punt desitjable econòmicament i ecològica, que aquest és un altre tema a considerar en tot això ! No és fàcil, i per a un sol país és impossible perquè "no serà competitiu". Però amb un acord entre tots no seria tant difícil.

No tinc recepta màgica, però tot allò que vagi en aquesta direcció va ben encaminat, la resta ens allunya de la sortida definitiva. Si ara sortim d'aquesta crisi pel bon camí el sofriment de tanta gent haurà servit per alguna cosa, si ho fem pel camí contrari només allargarem l'agonia. Posarem pedaços, hi haurà una certa reactivació, però al final vindrà un crack encara molt més fort que l'actual perquè els problemes de fons no s'hauran resolt i tornaran a petar.

Encara som a temps de triar. Depèn de cadascú, de les nostres actituds i de la pressió que siguem capaços d'exercir sobre els poderosos.

AGRICULTURA I FAM

Un parell de cartes publicades per diversos diaris, en algun cas remarcades (permeteu-me aquest petit orgull...). Tracten sobre la situació a nivell mundial de l'agricultura, el meu àmbit professional.


FAM I TRANSGÈNICS

Alguns ens volen vendre que organismes modificats genèticament seran la solució de la fam al món. Però per trobar la solució d'un problema cal buscar-ne la causa, l'origen. Fa segles ja hi havia fam a l'avui anomenat Tercer Món, però més o menys la mateixa que a Europa. La diferenciació va arribar quan els uns van anar a casa dels altres i es van apoderar per la força de les armes de les millors terres bo i expulsant-ne els nadius que les habitaven i conreaven. Hi van implantar conreus destinats a l'exportació, els més rendibles econòmicament, arraconant els conreus alimentaris tradicionals a les terres marginals.

El problema de la fam no és de producció sinó de repartiment, de model agrari. La solució, per tant, passa per una reforma agrària que retorni la terra als camperols i per la sobirania alimentària que els permeti decidir què volen cultivar.

Els conreus transgènics, fins al moment, pretenen obtenir millors condicions per al conreu en grans extensions (plantes resistents als herbicides o a plagues que majoritàriament es dónen en monocultius). I és lògic, car les transnacionals que els fabriquen preferiran sempre tractar amb el gran terratinent, que té diners i compra grans quantitats, que amb el petit pagès mort de gana. Suposant que generessin alguna llavor més productiva (cosa que fins ara no ha passat), no me'ls imagino regalant-la als pobres.

Per tant, els transgènics van destinats a enfortir un sistema que és el culpable de la fam. No són la solució, sinó part del problema.


SUBVENCIONS I FAM

Sóc pagès i cobro subvencions de la UE. Per tant, des d'aquí confesso el meu horrible pecat : sóc culpable de la fam al món. Jo, que precisament produeixo aliments (!?).

Em vull dirigir, però, a les ONG's i a la gent sensibilitzada en general, entre els quals crec que modestament m'hi puc comptar. Tots aquells que sabem que el comerç internacional és injust només podem arribar a una conclusió : a més comerç més injustícia. No caiguem a la trampa del bombardeig mediàtic del pensament únic que ens vol inculcar que el mercat solucionarà tots els problemes del Tercer Món.

Després de reflexionar-hi, mogut pels remordiments, la meva postura és aquesta : Fora subvencions i aranzels, sí. Però amb Comerç Just i sobirania alimentària. Una cosa sense les altres no portarà cap desenvolupament sostenible, només possibilitarà el comerç d'aquells que estiguin disposats a seguir treballant en condicions de semi-esclavitud. I, això sí, augmentarà encara més els beneficis multimilionaris d'aquells que produeixen o compren allà amb preus i condicions d'allà i venen aquí a preus d'aquí.

Tal com va dir Pere Casaldàliga, qui menja de la soja del Brasil ? No pas els brasilers, sinó el Fons Monetari Internacional.

Jesús Fonts Bosch
Soci i voluntari de Càritas i Justícia i Pau i soci de Mans Unides i Intermón-OXFAM