MOMENTS HISTÒRICS

Començo amb un article publicat a l'Artesenc l'any 2002, que resumeix el meu pensament pel que fa a la situació mundial. Penso que, per desgràcia, encara seguim en la mateixa dinàmica, ara que comença la CIMERA DEL CLIMA DE COPENHAGEN.


MOMENTS HISTÒRICS

Quan estudiàvem Història a l’escola ens semblava una cosa llunyana i inalterable. De vegades, fins i tot, a més d’un li semblava inútil. I és que sovint oblidem que el present no és sinó la continuació del passat i la Història del futur. Ara, de cop i volta, tothom diu que estem vivint esdeveniments que canviaran la vida de la humanitat. Hi estic d’acord, però no crec que siguin els atemptats de l’onze de setembre, com s’està dient. O, si més no, ho espero i desitjo.

Fonamentalisme
És evident que si uns fets tant sagnants canvien el món no serà pas per a bé, ja que només ho faran si els seus autors aconsegueixen allò que pretenien. Perquè, quins eren els seus objectius? Poca gent s’ho ha preguntat sincerament. Només en “Millennium” (programa del canal 33 recomanable per aquells que a la una de la nit no tinguin ganes de dormir sinó de pensar...) vaig sentir una explicació raonable a aquesta qüestió per part de diversos experts en cultura i societat musulmanes. Primer de tot van explicar què vol dir integrisme i fonamentalisme. Bàsicament, integrisme seria una interpretació de l’Alcorà molt al peu de la lletra i, allà on el llibre sagrat no imposa unes normes concretes sinó uns principis flexibles (com per exemple en el vestir de la dona), l’integrisme seguiria la tradició més, diguem-ne, estricta. El fonamentalisme seria el mateix però amb l’afegit que sosté que la religió musulmana s’ha d’estendre mitjançant, si cal, la revolució i la “guerra santa”.

D’integrisme n’hi ha hagut sempre, per exemple a Aràbia Saudí, un país aliat dels Estats Units. El fonamentalisme modern, però, va tenir el seu esclat amb la revolució islàmica de l’Iran el 1.979. I estaven convençuts que s’estendria ràpidament per tot el món musulmà. No ha estat així. Al cap de més de vint anys, només una part molt petita dels 1.200 milions de musulmans, són fonamentalistes. Cal fer doncs alguna cosa per canviar l’actual dinàmica. Les postures més radicals només obtenen un ampli suport enmig d’un clima de greu enfrontament. Si aquest no és prou fort cal crear-lo o augmentar-lo. És la tàctica que tan bons resultats li va donar a l’israelià Sharon amb la seva passejada per les mesquites.

Això és el que pretenen, doncs, els autors dels atacs als Estats Units: crear un clima d’enfrontament generalitzat entre occident i el món islàmic, tant a l’un costat com a l’altre. Si ho aconsegueixen pot ser que canviïn la Història. Però tinc l’esperança que tant els uns com els altres entendrem que no es pot generalitzar i que només una petitíssima part de la gent està a favor de la violència. Si és així, si no ens deixem portar per una por irracional davant el primer musulmà que trobem pel carrer, l’onze de setembre de 2.001 només passarà a la història com un altre esdeveniment tràgic. Res més.

El veritable canvi
Tanmateix he acceptat al principi que estem vivint uns moments històrics, que canviaran la vida de la humanitat. Per a mi, la data clau és la caiguda del mur de Berlín l’any 1.989. Allà es va acabar un enfrontament que va marcar bona part del segle XX i va començar una cosa nova, que encara no sabem què serà.
Amb l’enfonsament del comunisme rus, el capitalisme occidental es va autoproclamar vencedor. Fins aleshores, els mandataris polítics, sobretot en els països democràtics, havien intervingut en el sistema econòmic per tal que els seus beneficis arribessin a la major part de les capes socials. És innegable el progrés que els treballadors van assolir durant el segle XX tant en les condicions laborals com en l’accés a la sanitat, educació, etc. Tinc la sensació que, si els poders econòmics van acceptar-ho, fou per la por a un augment excessiu del suport popular al comunisme perquè, amb la caiguda d’aquest, s’ha anat imposant de mica en mica un altre discurs. Tot intervencionisme estatal és condemnat amb l’excusa que el sistema de mercat ha vençut, és el millor i per tant cal deixar-lo fer amb la màxima “llibertat”. És el neoliberalisme. Els canvis que això provoca són lents i per això hem trigat uns deu anys a percebre’ls, però jo diria que la flexibilització del mercat de treball i les repetides pressions per desarticular el sistema de pensions, entre altres, són fruit d’això. El capitalisme pur aspira a la desregulació total de l’economia fins i tot a nivell mundial. Això seria la llei de la selva: que guanyi el més fort.

Insostenibilitat social i econòmica
Tanmateix crec que aquest sistema no és viable a llarg termini (sostenible, tal com es diu ara) per dues raons. En primer lloc, perquè sembla oblidar que quan un guanya un altre perd. I si un guanya molt són molts els que perden. En aquesta societat cada cop més complexa i globalitzada les empreses han de ser cada vegada més grans i això fa que la riquesa tendeixi a acumular-se i la pobresa a distribuir-se. Si no ens n’adonem és perquè només mirem al nostre voltant. Si mirem el món veurem de seguida els pobres. En una “llei de la selva” globalitzada el tercer món sempre serà el més feble, sempre perdrà. Les conseqüències d’això ja han començat: la gent no es quedarà de braços plegats morint-se de gana; aquells que encara puguin vindran. La resposta del sistema és simple: cal desenvolupament a nivell mundial. Sí, però tinc dubtes que això sigui possible tal com estan les coses. I si ho fos, tot el món arribaria al punt on som ara nosaltres.

De moment estem en una espiral de consum. Major productivitat i igual jornada laboral vol dir excedents de productes, dificultats per a les empreses que no els poden vendre i pèrdua de llocs de treball. Per combatre això cal augmentar el consum, crear noves necessitats i també exportar ( amb un tercer món desenvolupat hi hauria més dificultats per a exportar degut a la major competència, també hi hauria un mercat més ampli ). De moment ens n’hem anat sortint però més tard o més d’hora arribarem al punt de saturació: greu crisi econòmica generalitzada. Augment de l’atur, delinqüència, revoltes... Acabarà tot el món a l’estil de Colòmbia, amb uns quants rics amb exèrcits particulars que defensin els seus privilegis? Abans podríem trencar aquesta espiral de creixement amb la reducció de la jornada laboral, però el neoliberalisme no en vol sentir parlar perquè “no és competitiu”. No crec que tot aquest trencaclosques tingui solució, econòmicament parlant, però ni que fos així toparíem amb l’altra raó que em fa pensar que el sistema és inviable: el colapse ecològic.

Insostenibilitat ambiental
Si tot el món contaminés en la proporció que ho fem nosaltres l’equilibri del planeta es trencaria en pocs anys. Ja està comprovat, per exemple, l’escalfament global. No se sap encara si és degut únicament a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, però està clar que hi ajuda. Si no la reduïm ràpidament, podem arribar a un punt on l’escalfament sigui irreversible ja que a més temperatura global més desertització, menys absorció de gasos per les plantes i més escalfament. Tot això sense parlar de l’esgotament dels recursos minerals, la qüestió dels residus, la capa d’ozó, i altres perills que ara ni tan sols sospitem. El creixement ilimitat en un planeta limitat no és possible.

Conclusions
Anem, doncs, amb un cotxe accelerant cada cop més en direcció a dos murs de formigó: la saturació econòmica i el colapse ecològic. Si no frenem o canviem de direcció ens estavellarem abans de, diria jo, cinquanta anys. Per això deia que de tot això n’ha de sortir una cosa nova, una societat nova. Però de moment als que diem que “un altre món és possible” ens anomenen anti-globalització i ens tracten de ximples. Tanmateix ens hi juguem el futur de la humanitat. Som Història viva, i si cadascú de nosaltres no posa el seu granet de sorra per escriure-la un altre ho farà per ell.