RÈPLICA A JOSÉ BONO

Aquí es comenta i replica la conferència del Sr. Bono després de rebre i mirar-se per sobre la nostra carta (que podeu veure al missatge anterior).


LA IGUALTAT I LA JUSTÍCIA SOCIAL DEL SR. BONO

Amb motiu de la recent visita del Sr. Bono a la nostra ciutat per assistir als actes de la Jornada per la Pau, un grup de ciutadans vam tenir l'oportunitat de lliurar-li una carta on li expressàvem el nostre desacord en un tema clau per a nosaltres: la nostra identitat.

L'ex-president de Castilla - La Mancha la va mirar per sobre i segurament no va tenir temps de llegir-se-la atentament, perquè no va entendre res de res, a jutjar per les seves paraules a la taula rodona. Nosaltres reivindiquem la igualtat, que consisteix en la igual dignitat i tracte de les diferents identitats. I ens sentim ofesos per una determinada mentalitat, que aquest senyor representa a la perfecció, que consisteix en creure que per ser iguals tots hem de ser com ells.

El Sr. Bono, en l'inici de les seves paraules, va engegar tot un discurset, molt bonic, sobre la igualtat (discurs que, per cert, no tenia gaire relació amb la resta de la seva exposició). Va començar dient que el contrari de la igualtat no és la diferència, sinó la desigualtat. Semblava que anava pel bon camí. Però després es va embrancar en una disquisició pseudo-científica sobre la insignificància de la diferència genètica dels humans (només un 0'2%, segons ell). No ho va sentenciar obertament, però què volia dir amb tot això ? Sens dubte, que la diferència és tan petita que no ens hi hem d'amoinar. En realitat, venia a ser una negació de la diferència. Negar la diferència no és igualtat, sinó discriminació del diferent, desigualtat. I en darrer terme, és imposició de la pròpia identitat, és imperialisme es miri com es miri. Volem creure que el Sr. Bono no se n'adona, en haver nascut i crescut immergit en aquella mentalitat secular. Això seria ingenuïtat, però si se n'adonés les seves paraules serien una gran hipocresia.

Aprofitant aquesta ocasió, no podem deixar de comentar també l'eix principal del seu discurs. Vam coincidir tots que eren unes paraules molt boniques... si no sabéssim qui era i com actua aquest senyor. Va comparar la situació mundial amb un poble de cent habitants, on hi haguéssin representades proporcionalment totes les circumstàncies socials i econòmiques de la població del planeta. Hi hauria 50 persones que passarien fam, mentre 6 habitants disfrutarien d'una gran part de la riquesa. I es preguntava encertadament el Sr. Bono: qui podria negar a aquells 50 el seu dret a anar a buscar el menjar a casa dels 6 ? Si es volia conservar aquest estat de coses caldria una força per vigilar la fortuna dels rics. Era una justificació dels exèrcits per part d'un ex-ministre de Defensa ? No ho va semblar. Va semblar que volia dir que calia construir un altre món, més igualitari.

Però en quina direcció ha tirat el govern del qual el Sr. Bono en formava part ? La cooperació al desenvolupament no ha pas esdevingut l'eix prioritari de la seva política. Segueix amb els mateixos defectes greus que patia anteriorment: préstecs vinculats a empreses i interessos espanyols més que no pas a l'interès real dels ciutadans del Sud. Mentrestant, augment de les depeses militars i reforçament de les fronteres de la UE per tal que no vinguin massa immigrants (que els 50 no puguin anar a menjar a casa dels 6). La política del govern, doncs, no sembla gaire coherent amb el missatge de bona voluntat del Sr. Bono.

Això ens posa en un dilema, semblant al del primer tema. És molt desencoratjador pensar que tot un ministre d'Espanya (un estat que vol optar a entrar al club dels més poderosos) no pugui fer res, almenys en apariència, per avançar cap a un "altre món possible". Si són sinceres les bones paraules de l'ex-ministre és que realment estem en una "macrodictadura neoliberal", com diu en Pere Casaldàliga. L'alternativa és creure que aquelles paraules eren només això, bones paraules.