Un parell de cartes publicades per diversos diaris, en algun cas remarcades (permeteu-me aquest petit orgull...). Tracten sobre la situació a nivell mundial de l'agricultura, el meu àmbit professional.
FAM I TRANSGÈNICS
Alguns ens volen vendre que organismes modificats genèticament seran la solució de la fam al món. Però per trobar la solució d'un problema cal buscar-ne la causa, l'origen. Fa segles ja hi havia fam a l'avui anomenat Tercer Món, però més o menys la mateixa que a Europa. La diferenciació va arribar quan els uns van anar a casa dels altres i es van apoderar per la força de les armes de les millors terres bo i expulsant-ne els nadius que les habitaven i conreaven. Hi van implantar conreus destinats a l'exportació, els més rendibles econòmicament, arraconant els conreus alimentaris tradicionals a les terres marginals.
El problema de la fam no és de producció sinó de repartiment, de model agrari. La solució, per tant, passa per una reforma agrària que retorni la terra als camperols i per la sobirania alimentària que els permeti decidir què volen cultivar.
Els conreus transgènics, fins al moment, pretenen obtenir millors condicions per al conreu en grans extensions (plantes resistents als herbicides o a plagues que majoritàriament es dónen en monocultius). I és lògic, car les transnacionals que els fabriquen preferiran sempre tractar amb el gran terratinent, que té diners i compra grans quantitats, que amb el petit pagès mort de gana. Suposant que generessin alguna llavor més productiva (cosa que fins ara no ha passat), no me'ls imagino regalant-la als pobres.
Per tant, els transgènics van destinats a enfortir un sistema que és el culpable de la fam. No són la solució, sinó part del problema.
SUBVENCIONS I FAM
Sóc pagès i cobro subvencions de la UE. Per tant, des d'aquí confesso el meu horrible pecat : sóc culpable de la fam al món. Jo, que precisament produeixo aliments (!?).
Em vull dirigir, però, a les ONG's i a la gent sensibilitzada en general, entre els quals crec que modestament m'hi puc comptar. Tots aquells que sabem que el comerç internacional és injust només podem arribar a una conclusió : a més comerç més injustícia. No caiguem a la trampa del bombardeig mediàtic del pensament únic que ens vol inculcar que el mercat solucionarà tots els problemes del Tercer Món.
Després de reflexionar-hi, mogut pels remordiments, la meva postura és aquesta : Fora subvencions i aranzels, sí. Però amb Comerç Just i sobirania alimentària. Una cosa sense les altres no portarà cap desenvolupament sostenible, només possibilitarà el comerç d'aquells que estiguin disposats a seguir treballant en condicions de semi-esclavitud. I, això sí, augmentarà encara més els beneficis multimilionaris d'aquells que produeixen o compren allà amb preus i condicions d'allà i venen aquí a preus d'aquí.
Tal com va dir Pere Casaldàliga, qui menja de la soja del Brasil ? No pas els brasilers, sinó el Fons Monetari Internacional.
Jesús Fonts Bosch
Soci i voluntari de Càritas i Justícia i Pau i soci de Mans Unides i Intermón-OXFAM
dimecres, 3 de març del 2010
diumenge, 10 de gener del 2010
BOGERIA CONSUMISTA
Un article inèdit.
Ja sé que la història us sonarà de l'illa de Pasqua. Però crec que val la pena intentar actualitzar-la per intentar comprendre l'incomprensible: la societat actual.
MALSON
L'altra nit vaig somiar tota la nit. Jo anava en un vaixell que naufragava i aconseguia arribar a una illa. Però no estava deserta, car ja hi havia dos homes que havien naufragat feia temps.
En lloc de col•laborar entre ells, cada un es dedicava, apart de les tasques per a obtenir menjar, a talar arbres del bosc per emmagatzemar llenya per a l'hivern, que era força fred segons em van dir. Tenien un gros magatzem cada un i treballaven a desdir per tal d'omplir-lo de fusta. Parlant-ne amb un d'ells, em va reconèixer que ja tenia prou combustible per al proper hivern, però que havia de seguir talant perquè si no ho feia ell ho faria l'altre. El segon em va dir si fa o no fa el mateix. Jo començava al•lucinar. Què havia de fer jo ara ? Començar, jo també, a talar el bosc desesperadament per no quedar-me sense llenya ?
Però el més sorprenent va succeir al cap d'uns dies. En tenir els magatzems plens van començar a encendre el foc també a l'estiu, per encabir la fusta que talaven. La qüestió era que no se l'emportés l'altre. Jo ja no entenia res de res. Intentava que s'adonessin d'aquella absurditat, perquè d'aquella manera aviat esgotarien el bosc i ens quedaríem tots sense llenya per sempre. Semblava que ells no ho volessin veure, això darrer.
Quan ja començava a estar desesperat em vaig despertar entresuat. Quin alleujament, només ha estat un malson ! - vaig pensar de primer. Però, després, un terrible pensament em va assaltar. Segur que el malson s'havia acabat ? No és exactament això el que estem fent a la nostra societat consumista ? No és exactament això el que ha passat a la cimera del clima de Copenhagen ?
Ja sé que la història us sonarà de l'illa de Pasqua. Però crec que val la pena intentar actualitzar-la per intentar comprendre l'incomprensible: la societat actual.
MALSON
L'altra nit vaig somiar tota la nit. Jo anava en un vaixell que naufragava i aconseguia arribar a una illa. Però no estava deserta, car ja hi havia dos homes que havien naufragat feia temps.
En lloc de col•laborar entre ells, cada un es dedicava, apart de les tasques per a obtenir menjar, a talar arbres del bosc per emmagatzemar llenya per a l'hivern, que era força fred segons em van dir. Tenien un gros magatzem cada un i treballaven a desdir per tal d'omplir-lo de fusta. Parlant-ne amb un d'ells, em va reconèixer que ja tenia prou combustible per al proper hivern, però que havia de seguir talant perquè si no ho feia ell ho faria l'altre. El segon em va dir si fa o no fa el mateix. Jo començava al•lucinar. Què havia de fer jo ara ? Començar, jo també, a talar el bosc desesperadament per no quedar-me sense llenya ?
Però el més sorprenent va succeir al cap d'uns dies. En tenir els magatzems plens van començar a encendre el foc també a l'estiu, per encabir la fusta que talaven. La qüestió era que no se l'emportés l'altre. Jo ja no entenia res de res. Intentava que s'adonessin d'aquella absurditat, perquè d'aquella manera aviat esgotarien el bosc i ens quedaríem tots sense llenya per sempre. Semblava que ells no ho volessin veure, això darrer.
Quan ja començava a estar desesperat em vaig despertar entresuat. Quin alleujament, només ha estat un malson ! - vaig pensar de primer. Però, després, un terrible pensament em va assaltar. Segur que el malson s'havia acabat ? No és exactament això el que estem fent a la nostra societat consumista ? No és exactament això el que ha passat a la cimera del clima de Copenhagen ?
dissabte, 2 de gener del 2010
RÈPLICA A JOSÉ BONO
Aquí es comenta i replica la conferència del Sr. Bono després de rebre i mirar-se per sobre la nostra carta (que podeu veure al missatge anterior).
LA IGUALTAT I LA JUSTÍCIA SOCIAL DEL SR. BONO
Amb motiu de la recent visita del Sr. Bono a la nostra ciutat per assistir als actes de la Jornada per la Pau, un grup de ciutadans vam tenir l'oportunitat de lliurar-li una carta on li expressàvem el nostre desacord en un tema clau per a nosaltres: la nostra identitat.
L'ex-president de Castilla - La Mancha la va mirar per sobre i segurament no va tenir temps de llegir-se-la atentament, perquè no va entendre res de res, a jutjar per les seves paraules a la taula rodona. Nosaltres reivindiquem la igualtat, que consisteix en la igual dignitat i tracte de les diferents identitats. I ens sentim ofesos per una determinada mentalitat, que aquest senyor representa a la perfecció, que consisteix en creure que per ser iguals tots hem de ser com ells.
El Sr. Bono, en l'inici de les seves paraules, va engegar tot un discurset, molt bonic, sobre la igualtat (discurs que, per cert, no tenia gaire relació amb la resta de la seva exposició). Va començar dient que el contrari de la igualtat no és la diferència, sinó la desigualtat. Semblava que anava pel bon camí. Però després es va embrancar en una disquisició pseudo-científica sobre la insignificància de la diferència genètica dels humans (només un 0'2%, segons ell). No ho va sentenciar obertament, però què volia dir amb tot això ? Sens dubte, que la diferència és tan petita que no ens hi hem d'amoinar. En realitat, venia a ser una negació de la diferència. Negar la diferència no és igualtat, sinó discriminació del diferent, desigualtat. I en darrer terme, és imposició de la pròpia identitat, és imperialisme es miri com es miri. Volem creure que el Sr. Bono no se n'adona, en haver nascut i crescut immergit en aquella mentalitat secular. Això seria ingenuïtat, però si se n'adonés les seves paraules serien una gran hipocresia.
Aprofitant aquesta ocasió, no podem deixar de comentar també l'eix principal del seu discurs. Vam coincidir tots que eren unes paraules molt boniques... si no sabéssim qui era i com actua aquest senyor. Va comparar la situació mundial amb un poble de cent habitants, on hi haguéssin representades proporcionalment totes les circumstàncies socials i econòmiques de la població del planeta. Hi hauria 50 persones que passarien fam, mentre 6 habitants disfrutarien d'una gran part de la riquesa. I es preguntava encertadament el Sr. Bono: qui podria negar a aquells 50 el seu dret a anar a buscar el menjar a casa dels 6 ? Si es volia conservar aquest estat de coses caldria una força per vigilar la fortuna dels rics. Era una justificació dels exèrcits per part d'un ex-ministre de Defensa ? No ho va semblar. Va semblar que volia dir que calia construir un altre món, més igualitari.
Però en quina direcció ha tirat el govern del qual el Sr. Bono en formava part ? La cooperació al desenvolupament no ha pas esdevingut l'eix prioritari de la seva política. Segueix amb els mateixos defectes greus que patia anteriorment: préstecs vinculats a empreses i interessos espanyols més que no pas a l'interès real dels ciutadans del Sud. Mentrestant, augment de les depeses militars i reforçament de les fronteres de la UE per tal que no vinguin massa immigrants (que els 50 no puguin anar a menjar a casa dels 6). La política del govern, doncs, no sembla gaire coherent amb el missatge de bona voluntat del Sr. Bono.
Això ens posa en un dilema, semblant al del primer tema. És molt desencoratjador pensar que tot un ministre d'Espanya (un estat que vol optar a entrar al club dels més poderosos) no pugui fer res, almenys en apariència, per avançar cap a un "altre món possible". Si són sinceres les bones paraules de l'ex-ministre és que realment estem en una "macrodictadura neoliberal", com diu en Pere Casaldàliga. L'alternativa és creure que aquelles paraules eren només això, bones paraules.
LA IGUALTAT I LA JUSTÍCIA SOCIAL DEL SR. BONO
Amb motiu de la recent visita del Sr. Bono a la nostra ciutat per assistir als actes de la Jornada per la Pau, un grup de ciutadans vam tenir l'oportunitat de lliurar-li una carta on li expressàvem el nostre desacord en un tema clau per a nosaltres: la nostra identitat.
L'ex-president de Castilla - La Mancha la va mirar per sobre i segurament no va tenir temps de llegir-se-la atentament, perquè no va entendre res de res, a jutjar per les seves paraules a la taula rodona. Nosaltres reivindiquem la igualtat, que consisteix en la igual dignitat i tracte de les diferents identitats. I ens sentim ofesos per una determinada mentalitat, que aquest senyor representa a la perfecció, que consisteix en creure que per ser iguals tots hem de ser com ells.
El Sr. Bono, en l'inici de les seves paraules, va engegar tot un discurset, molt bonic, sobre la igualtat (discurs que, per cert, no tenia gaire relació amb la resta de la seva exposició). Va començar dient que el contrari de la igualtat no és la diferència, sinó la desigualtat. Semblava que anava pel bon camí. Però després es va embrancar en una disquisició pseudo-científica sobre la insignificància de la diferència genètica dels humans (només un 0'2%, segons ell). No ho va sentenciar obertament, però què volia dir amb tot això ? Sens dubte, que la diferència és tan petita que no ens hi hem d'amoinar. En realitat, venia a ser una negació de la diferència. Negar la diferència no és igualtat, sinó discriminació del diferent, desigualtat. I en darrer terme, és imposició de la pròpia identitat, és imperialisme es miri com es miri. Volem creure que el Sr. Bono no se n'adona, en haver nascut i crescut immergit en aquella mentalitat secular. Això seria ingenuïtat, però si se n'adonés les seves paraules serien una gran hipocresia.
Aprofitant aquesta ocasió, no podem deixar de comentar també l'eix principal del seu discurs. Vam coincidir tots que eren unes paraules molt boniques... si no sabéssim qui era i com actua aquest senyor. Va comparar la situació mundial amb un poble de cent habitants, on hi haguéssin representades proporcionalment totes les circumstàncies socials i econòmiques de la població del planeta. Hi hauria 50 persones que passarien fam, mentre 6 habitants disfrutarien d'una gran part de la riquesa. I es preguntava encertadament el Sr. Bono: qui podria negar a aquells 50 el seu dret a anar a buscar el menjar a casa dels 6 ? Si es volia conservar aquest estat de coses caldria una força per vigilar la fortuna dels rics. Era una justificació dels exèrcits per part d'un ex-ministre de Defensa ? No ho va semblar. Va semblar que volia dir que calia construir un altre món, més igualitari.
Però en quina direcció ha tirat el govern del qual el Sr. Bono en formava part ? La cooperació al desenvolupament no ha pas esdevingut l'eix prioritari de la seva política. Segueix amb els mateixos defectes greus que patia anteriorment: préstecs vinculats a empreses i interessos espanyols més que no pas a l'interès real dels ciutadans del Sud. Mentrestant, augment de les depeses militars i reforçament de les fronteres de la UE per tal que no vinguin massa immigrants (que els 50 no puguin anar a menjar a casa dels 6). La política del govern, doncs, no sembla gaire coherent amb el missatge de bona voluntat del Sr. Bono.
Això ens posa en un dilema, semblant al del primer tema. És molt desencoratjador pensar que tot un ministre d'Espanya (un estat que vol optar a entrar al club dels més poderosos) no pugui fer res, almenys en apariència, per avançar cap a un "altre món possible". Si són sinceres les bones paraules de l'ex-ministre és que realment estem en una "macrodictadura neoliberal", com diu en Pere Casaldàliga. L'alternativa és creure que aquelles paraules eren només això, bones paraules.
CATALUNYA I ESPANYA
Aquí va una carta que vaig escriure i lliurar en mà a José Bono, amb motiu de la seva presència a Manresa per participar en una Jornada per la Pau. La poso perquè crec que resumeix bé el meu pensament quant a les relacions Catalunya-Espanya, tot i haver-hi algunes concessions (calia parlar-li des d'uns conceptes que pugués entendre). Bé, ara seria una mica més radical. Com que han demostrat que no ho poden entendre, crec que per tal que ens considerin iguals caldrà separar-se.
És llarg però crec que val la pena per tenir clar quins són els arguments que hem d'utilitzar els catalans: EXIGIM LA IGUALTAT QUE ARA NO TENIM !
Manresa, 17 de febrero de 2007
CARTA ABIERTA A D. JOSÉ BONO
Distinguido señor :
Con motivo de su visita, un grupo de ciudadanos queremos hacerle llegar nuestras preocupaciones y reflexiones respecto a un tema íntimamente relacionado con su intervención en "la Jornada de la Paz.
No entendemos cómo alguien puede llevar la paz por bandera y al mismo tiempo pretender imponer su lengua, su cultura, su identidad y su ley a sus vecinos. La verdadera paz no consiste únicamente en la ausencia de conflicto armado, sino que debe estar basada en el respeto mutuo, en la justicia, en la igualdad. Justamente eso es lo que queremos los catalanes, la igualdad de derechos y deberes. Y es que ahora, aunque pueda extrañarle, no tenemos los mismos derechos y deberes.
Lo más claro es el tema de la lengua: yo tengo el deber de conocer su lengua (Constitución dixit) y usted no tiene el deber de conocer la mía. No hay reciprocidad, no hay igualdad. Lo arreglan diciendo que el "español" es "también" mi lengua. ¿No me van a dejar a mí decidir cuál es mi lengua? No es que me regalen generosamente su idioma, es que me lo imponen. Como ha sido así durante siglos ya parece normal. Todo esto proviene de un error de base: hay un idioma al que se denomina español. Luego parece lógico que para ir por toda España deba ser suficiente con el español. Pero entonces ¿los demás idiomas qué son? A veces dicen: "Ah, el catalán es también español". Pero ¿qué significa ese "también"? ¿Que es español "de segunda"? No, no y no. Si Cataluña es España la lengua catalana es tan española como la que más, ni más ni menos. Lo que no seremos nunca de buen grado es españoles de segunda. No se trata de que se deba aprender catalán en toda España, simplemente que se comprenda que cuando en Cataluña se habla catalán ya se habla español, el español propio de Cataluña. Así se comprendería perfectamente que el que viene a vivir (no de visita) a Cataluña deba aprender la lengua, y más si es un funcionario público con atención directa a las personas. Porque si no, está conculcando mi derecho a hablar mi idioma en mi casa. ¿Cómo se explica esa obstinación en imponer el castellano? ¿No será que quieren conservar (consciente o inconscientemente) el privilegio de poder vivir y trabajar en toda España sin aprender otra lengua que la suya? Pues vale, pero que no den lecciones de igualdad.
He empezado por el tema de la lengua porque me parece sintomático de la idea general: Cataluña es España, pero tiene que serlo según una determinada idea de España, lo catalán no es español. Se confunde una parte con el todo. Todo el estado debe tener una misma identidad. Esto proviene del absolutismo monárquico del siglo XVIII, antes no era así. Si no pasara eso no tendríamos inconveniente en ser españoles. Sería lo que se llama el estado plurinacional. Cataluña es una nación como Castilla es una nación, ni más ni menos. Todo lo catalán sería tan español como lo es todo lo castellano. Igualdad de dignidad y derechos porque las diferentes identidades son igualmente dignas y reconocidas como tales. Pero esto no se quiere aceptar de ninguna manera. Yo sospecho que inconscientemente creen que si España aceptara eso sería menos que otros grandes estados. Todo lo contrario. Todos los estados formados en la Edad Moderna son plurinacionales (Francia, Gran Bretaña, Bélgica, Rusia,...). Incluso Alemania e Italia, formados muy recientemente tienen muy diversas identidades en su territorio. ¡Hasta el estado más pequeño del mundo es el más plurinacional! Lo que pasa es que todos pasaron por la etapa de la uniformización y todos temen ahora reconocer la diversidad y acaso perder el privilegio de la identidad mayoritaria sobre las otras. Todos los estados se apoyan en eso porque "cuando las barbas de tu vecino veas pelar...". Pero ¿alguien cree ahora que la primera potencia que reconoció la autodeterminación de sus colonias se rebajó? Igualmente el primer estado que reconozca su identidad plurinacional pasará a la historia como el primer estado verdaderamente libre. Y no será el último. Pero me temo que España no quiere esa gloria.
A nosotros, que sólo intentamos preservar lo nuestro en nuestra casa sin imponerlo a los vecinos, nos llaman nacionalistas, excluyentes y provincianos, cuando no nos equiparan a los terroristas. En cambio, ustedes se autodenominan cosmopolitas y su lengua "es" universal, solamente porque a lo largo de la historia han conseguido imponerla a docenas de pueblos. Algunos catalanes caen en el error de llamarles también a ustedes nacionalistas, desprestigiando así el término. Permítame decírselo claro: la pretensión de imponer lo suyo al vecino no es nacionalismo, ¡es imperialismo! Y España, al igual que muchos otros estados, mientras no reconozca la igual dignidad de sus pueblos y su libertad para decidir por su cuenta si quieren sumarse o no a un proyecto común, no dejará de ser un imperio, no será una verdadera nación. Porque sin libertad no hay unión, como reconoce incluso la Iglesia Católica.
No se trata de separarse, sino de unirse. Pero la unión debe ser libre y voluntaria. "Libre asociación", libertad para unirse, es justamente lo que planteó Ibarreche, y ya vimos la que se armó. Luego Cataluña planteó mucho menos y además sin violencia y con amplio consenso: también se le pegó portazo. Porque en los temas clave se partió de cero, todo lo que había elaborado el Parlamento catalán no sirvió de nada. Nos dió lástima, y rabia, que en este tema se hablara de negociación. La dignidad y la libertad no se negocian, simplemente existen. O se reconocen o no se reconocen. Pero los que no quieran reconocerlas que no den lecciones de democracia.
En el seno de un imperio no puede existir la verdadera paz. A lo sumo habrá "pax romana", que se podría expresar más o menos con una pequeña rima: "Paz mientras la gente sea obediente. A quien no lo sea, se le arrea." Porque ustedes nunca se han comprometido a no usar la violencia (su ejército) para conservar su "sacrosanta" unidad de España.
No queremos faltarle al respeto Sr. Bono. Somos conscientes de que todo esto no es culpa suya únicamente. El problema es esa determinada mentalidad secular que le ha venido dada, según la cual todos debemos ser iguales, pero confundiendo iguales con idénticos, y además idénticos a uno mismo. No se entiende que la diversidad es riqueza y se desconfía del que no quiere plegarse a la uniformidad. Todo con la mejor intención, pretendiendo conseguir la deseable unidad.
No queremos insultarle Sr. Bono, pero nosotros nos sentimos insultados frecuentemente por esa mentalidad de la que usted, voluntariamente o no, es un destacado exponente. ¿ O acaso no es un insulto no tomar ni siquiera en consideración lo que aprobó casi el 90 % de los legítimos representantes del pueblo de Cataluña ? Esto es un insulto a Cataluña y a la democracia.
Por nuestra parte estamos abiertos al diálogo. Somos conscientes de que no somos perfectos y también deberemos cambiar nosotros. Pero además nos gustaría que con motivo de esta Jornada de la Paz reflexionara usted acerca de todo esto y pudiera llegar un día en que su pueblo y el nuestro se pudieran fundir en un auténtico abrazo fraternal, como hermanos que somos, cada uno desde su propia personalidad y con igual dignidad.
Atentamente,
Jesús Fonts Bosch N.I.F. 77.733.750-Y
P.D. Se adhieren a esta firma :
Domènec Cucurella Comellas
Marcel·lí Fonts Bosch
Gerard Girbau Fonts
Jordi Crusellas Alberch
Carles Canellas Crusellas
Joan Casòliva Barcons
Teresa Fonts Bosch
Jordi Pérez Puchulutegui
És llarg però crec que val la pena per tenir clar quins són els arguments que hem d'utilitzar els catalans: EXIGIM LA IGUALTAT QUE ARA NO TENIM !
Manresa, 17 de febrero de 2007
CARTA ABIERTA A D. JOSÉ BONO
Distinguido señor :
Con motivo de su visita, un grupo de ciudadanos queremos hacerle llegar nuestras preocupaciones y reflexiones respecto a un tema íntimamente relacionado con su intervención en "la Jornada de la Paz.
No entendemos cómo alguien puede llevar la paz por bandera y al mismo tiempo pretender imponer su lengua, su cultura, su identidad y su ley a sus vecinos. La verdadera paz no consiste únicamente en la ausencia de conflicto armado, sino que debe estar basada en el respeto mutuo, en la justicia, en la igualdad. Justamente eso es lo que queremos los catalanes, la igualdad de derechos y deberes. Y es que ahora, aunque pueda extrañarle, no tenemos los mismos derechos y deberes.
Lo más claro es el tema de la lengua: yo tengo el deber de conocer su lengua (Constitución dixit) y usted no tiene el deber de conocer la mía. No hay reciprocidad, no hay igualdad. Lo arreglan diciendo que el "español" es "también" mi lengua. ¿No me van a dejar a mí decidir cuál es mi lengua? No es que me regalen generosamente su idioma, es que me lo imponen. Como ha sido así durante siglos ya parece normal. Todo esto proviene de un error de base: hay un idioma al que se denomina español. Luego parece lógico que para ir por toda España deba ser suficiente con el español. Pero entonces ¿los demás idiomas qué son? A veces dicen: "Ah, el catalán es también español". Pero ¿qué significa ese "también"? ¿Que es español "de segunda"? No, no y no. Si Cataluña es España la lengua catalana es tan española como la que más, ni más ni menos. Lo que no seremos nunca de buen grado es españoles de segunda. No se trata de que se deba aprender catalán en toda España, simplemente que se comprenda que cuando en Cataluña se habla catalán ya se habla español, el español propio de Cataluña. Así se comprendería perfectamente que el que viene a vivir (no de visita) a Cataluña deba aprender la lengua, y más si es un funcionario público con atención directa a las personas. Porque si no, está conculcando mi derecho a hablar mi idioma en mi casa. ¿Cómo se explica esa obstinación en imponer el castellano? ¿No será que quieren conservar (consciente o inconscientemente) el privilegio de poder vivir y trabajar en toda España sin aprender otra lengua que la suya? Pues vale, pero que no den lecciones de igualdad.
He empezado por el tema de la lengua porque me parece sintomático de la idea general: Cataluña es España, pero tiene que serlo según una determinada idea de España, lo catalán no es español. Se confunde una parte con el todo. Todo el estado debe tener una misma identidad. Esto proviene del absolutismo monárquico del siglo XVIII, antes no era así. Si no pasara eso no tendríamos inconveniente en ser españoles. Sería lo que se llama el estado plurinacional. Cataluña es una nación como Castilla es una nación, ni más ni menos. Todo lo catalán sería tan español como lo es todo lo castellano. Igualdad de dignidad y derechos porque las diferentes identidades son igualmente dignas y reconocidas como tales. Pero esto no se quiere aceptar de ninguna manera. Yo sospecho que inconscientemente creen que si España aceptara eso sería menos que otros grandes estados. Todo lo contrario. Todos los estados formados en la Edad Moderna son plurinacionales (Francia, Gran Bretaña, Bélgica, Rusia,...). Incluso Alemania e Italia, formados muy recientemente tienen muy diversas identidades en su territorio. ¡Hasta el estado más pequeño del mundo es el más plurinacional! Lo que pasa es que todos pasaron por la etapa de la uniformización y todos temen ahora reconocer la diversidad y acaso perder el privilegio de la identidad mayoritaria sobre las otras. Todos los estados se apoyan en eso porque "cuando las barbas de tu vecino veas pelar...". Pero ¿alguien cree ahora que la primera potencia que reconoció la autodeterminación de sus colonias se rebajó? Igualmente el primer estado que reconozca su identidad plurinacional pasará a la historia como el primer estado verdaderamente libre. Y no será el último. Pero me temo que España no quiere esa gloria.
A nosotros, que sólo intentamos preservar lo nuestro en nuestra casa sin imponerlo a los vecinos, nos llaman nacionalistas, excluyentes y provincianos, cuando no nos equiparan a los terroristas. En cambio, ustedes se autodenominan cosmopolitas y su lengua "es" universal, solamente porque a lo largo de la historia han conseguido imponerla a docenas de pueblos. Algunos catalanes caen en el error de llamarles también a ustedes nacionalistas, desprestigiando así el término. Permítame decírselo claro: la pretensión de imponer lo suyo al vecino no es nacionalismo, ¡es imperialismo! Y España, al igual que muchos otros estados, mientras no reconozca la igual dignidad de sus pueblos y su libertad para decidir por su cuenta si quieren sumarse o no a un proyecto común, no dejará de ser un imperio, no será una verdadera nación. Porque sin libertad no hay unión, como reconoce incluso la Iglesia Católica.
No se trata de separarse, sino de unirse. Pero la unión debe ser libre y voluntaria. "Libre asociación", libertad para unirse, es justamente lo que planteó Ibarreche, y ya vimos la que se armó. Luego Cataluña planteó mucho menos y además sin violencia y con amplio consenso: también se le pegó portazo. Porque en los temas clave se partió de cero, todo lo que había elaborado el Parlamento catalán no sirvió de nada. Nos dió lástima, y rabia, que en este tema se hablara de negociación. La dignidad y la libertad no se negocian, simplemente existen. O se reconocen o no se reconocen. Pero los que no quieran reconocerlas que no den lecciones de democracia.
En el seno de un imperio no puede existir la verdadera paz. A lo sumo habrá "pax romana", que se podría expresar más o menos con una pequeña rima: "Paz mientras la gente sea obediente. A quien no lo sea, se le arrea." Porque ustedes nunca se han comprometido a no usar la violencia (su ejército) para conservar su "sacrosanta" unidad de España.
No queremos faltarle al respeto Sr. Bono. Somos conscientes de que todo esto no es culpa suya únicamente. El problema es esa determinada mentalidad secular que le ha venido dada, según la cual todos debemos ser iguales, pero confundiendo iguales con idénticos, y además idénticos a uno mismo. No se entiende que la diversidad es riqueza y se desconfía del que no quiere plegarse a la uniformidad. Todo con la mejor intención, pretendiendo conseguir la deseable unidad.
No queremos insultarle Sr. Bono, pero nosotros nos sentimos insultados frecuentemente por esa mentalidad de la que usted, voluntariamente o no, es un destacado exponente. ¿ O acaso no es un insulto no tomar ni siquiera en consideración lo que aprobó casi el 90 % de los legítimos representantes del pueblo de Cataluña ? Esto es un insulto a Cataluña y a la democracia.
Por nuestra parte estamos abiertos al diálogo. Somos conscientes de que no somos perfectos y también deberemos cambiar nosotros. Pero además nos gustaría que con motivo de esta Jornada de la Paz reflexionara usted acerca de todo esto y pudiera llegar un día en que su pueblo y el nuestro se pudieran fundir en un auténtico abrazo fraternal, como hermanos que somos, cada uno desde su propia personalidad y con igual dignidad.
Atentamente,
Jesús Fonts Bosch N.I.F. 77.733.750-Y
P.D. Se adhieren a esta firma :
Domènec Cucurella Comellas
Marcel·lí Fonts Bosch
Gerard Girbau Fonts
Jordi Crusellas Alberch
Carles Canellas Crusellas
Joan Casòliva Barcons
Teresa Fonts Bosch
Jordi Pérez Puchulutegui
dimarts, 8 de desembre del 2009
UN DÉU PER A AVUI
Aquest article, publicat a La Xarxa de Manresa l'abril del 2007, resumeix força bé les meves creences actuals.
La teologia és molt important: segons com sigui el teu Déu així seràs tu, o com a mínim així intentaràs ser tu.
EN QUIN DÉU CREIEM ?
El passat 17 de novembre el Moviment Cristià Comunitari de Manresa va organitzar una conferència amb el títol "Un Dios para hoy", desenvolupada per Andrés Torres Queiruga, doctor en Filosofia i Teologia i professor dela Universitat de Santiago de Compostela.La majoria dels que vam omplir a vessar la sala del Casal de l'Església vam quedar gratament impressionats i, fins i tot, sorpresos, per les innovadores idees que va exposar el professor Torres Queiruga. Almenys aquesta és la sensació que donaven els assistents al final de l'acte. Ens va servir per aprofundir en la nostra fe i pensar en quina idea de Déu pot ser creible en la nostra societat moderna. Per això crec que val la pena que des d'aquí en fem cinc cèntims.
La xerrada parteix de la pregunta de per a què ens ha creat Déu. Si responem això veurem molt més clar què hem de fer en la nostra vida, què és important i què és superflu. De vegades s'ha contestat que Déu ens ha creat per tal que el servim o per a la seva glòria. Mirant l'Evangeli veiem que això hi és incoherent ("El Fill de l'Home no ha vingut a fer-se servir sinó a servir"). A més, si pensem en Déu com a pare, seria un pare de molt curt abast aquell que vulgués tenir un fill per aquests motius. La resposta, i tota l'exposició, de Torres Queiruga es fonamenta en la idea que Déu és amor i res més que amor: "Déu només pot estimar i no pot deixar d'estimar". L'amor és donació, llavors Déu ens ha creat perquè vol donar, ens vol fer compartir la seva felicitat. Aquí cal fer la distinció que l'amor de Déu no és "eros" (amor a allò que es necessita) sinó "àgape" (amor sense necessitat pròpia sinó de l'altre), per això només pensa si ens fem mal a nosaltres mateixos. Aleshores, la missió de l'Església, dels cristians, dels que volem fer la voluntat de Déu, no ha de ser defensar el seu "honor" o donar-li culte sinó procurar el bé de les persones. I això amb el benentès que som cos i esperit i Déu ens vol sencers, amb els dos aspectes, com una bona mare desitja el desenvolupament integral del seu fill, vol que esdevingui una persona gran, no que sigui un infant per sempre. Disfruta amb la nostra felicitat i realització, material i espiritual. No és correcte la separació que s'ha fet sovint entre el sagrat i el profà.
Una altra conseqüència de l'afirmació que "Déu no pot deixar d'estimar" és que en tot moment ja està fent tot allò que pot per a la nostra felicitat. Perquè allò que no pot fer és obligar-nos a fer la seva voluntat. Ens ha creat lliures perquè només qui és lliure pot estimar plenament i només estimant podem ser feliços. Això dóna resposta a la gran pregunta de per què Déu permet el mal, què fa Déu quan hi ha una desgràcia. Ens ho explica la paràbola del bon samarità. Déu inspira amor i compassió en tots aquells que passen, però són ells els que decideixen lliurement si s'aturen a socórrer el ferit o no. Però només el samarità decideix actuar. "Déu només actua a través nostre i tot allò que nosaltres deixem de fer es quedarà sense fer", afirma el professor gallec. I també diu, provocadorament: "Pensar en miracles és ateu", perquè vol dir que abans del miracle Déu no feia tot allò que podia. Si actués miraculosament ens anularia, com una mare superprotectora que impedeix el ple desenvolupament del seu fill.
Això té conseqüències per a la nostra forma de pregar. No podem demanar-li a Déu que faci allò que no està fent ja, la pregària de petició no té sentit. No s'hi val aquí a guiar-se per la paràbola de la vídua que reclama justícia insistentment al mal jutge, perquè això seria dir que Déu és com el mal jutge! El sentit d'aquest text és que si el jutge injust finalment actua bé, molt més farà Déu, que és bo. Com ens cal pregar, doncs? Torres Queiruga ens avisa que d'entrada ens quedarem sense paraules si volem ser totalment coherents amb aquesta manera de pensar. Però podem dir: "Senyor, ens recordem de... Sabem que a Tu et sap greu que passi això. Volem col·laborar a arreglar-ho". Fins i tot arriba a la gosadia de corregir el Parenostre. Per exemple, no hauríem de dir "perdona'ns com nosaltres perdonem..." sinó "volem perdonar com Tu ens perdones". Igual com el pare del fill pròdig, que ja l'ha perdonat i l'espera amb els braços oberts abans i tot que ell li demani perdó.
Finalment, a una pregunta sobre l'evolucionisme i el creacionisme, el professor de Santiago va matisar que cal entendre la creació com un procés que encara està en marxa. Així, quan nosaltres actuem segons la voluntat de Déu, estem continuant la seva tasca creadora.
Uns dies després de la conferència em vaig preguntar: Aquestes idees, al meu entendre, tan boniques poden fer més acceptable la creença en Déu en el món d'avui, tal com deia el títol de la xerrada ? I la resposta que hi vai trobar va ser que sí. Efectivament, en una societat tan materialista i hedonista com la occidental la idea d'un Déu preocupat únicament pel bé de les persones pot ser acceptada i molt necessària per donar una amplitud de mires i una profunditat de la qual estem mancats. I el testimoni d'uns cristians lliurats plenament al servei dels més necessitats seguint l'exemple del seu Déu, pot ser engrescador per a moltes persones. Per això dono les gràcies al doctor Andrés Torres Queiruga i al Moviment Cristià Comunitari de Manresa per haver-lo portat.
La teologia és molt important: segons com sigui el teu Déu així seràs tu, o com a mínim així intentaràs ser tu.
EN QUIN DÉU CREIEM ?
El passat 17 de novembre el Moviment Cristià Comunitari de Manresa va organitzar una conferència amb el títol "Un Dios para hoy", desenvolupada per Andrés Torres Queiruga, doctor en Filosofia i Teologia i professor de
La xerrada parteix de la pregunta de per a què ens ha creat Déu. Si responem això veurem molt més clar què hem de fer en la nostra vida, què és important i què és superflu. De vegades s'ha contestat que Déu ens ha creat per tal que el servim o per a la seva glòria. Mirant l'Evangeli veiem que això hi és incoherent ("El Fill de l'Home no ha vingut a fer-se servir sinó a servir"). A més, si pensem en Déu com a pare, seria un pare de molt curt abast aquell que vulgués tenir un fill per aquests motius. La resposta, i tota l'exposició, de Torres Queiruga es fonamenta en la idea que Déu és amor i res més que amor: "Déu només pot estimar i no pot deixar d'estimar". L'amor és donació, llavors Déu ens ha creat perquè vol donar, ens vol fer compartir la seva felicitat. Aquí cal fer la distinció que l'amor de Déu no és "eros" (amor a allò que es necessita) sinó "àgape" (amor sense necessitat pròpia sinó de l'altre), per això només pensa si ens fem mal a nosaltres mateixos. Aleshores, la missió de l'Església, dels cristians, dels que volem fer la voluntat de Déu, no ha de ser defensar el seu "honor" o donar-li culte sinó procurar el bé de les persones. I això amb el benentès que som cos i esperit i Déu ens vol sencers, amb els dos aspectes, com una bona mare desitja el desenvolupament integral del seu fill, vol que esdevingui una persona gran, no que sigui un infant per sempre. Disfruta amb la nostra felicitat i realització, material i espiritual. No és correcte la separació que s'ha fet sovint entre el sagrat i el profà.
Una altra conseqüència de l'afirmació que "Déu no pot deixar d'estimar" és que en tot moment ja està fent tot allò que pot per a la nostra felicitat. Perquè allò que no pot fer és obligar-nos a fer la seva voluntat. Ens ha creat lliures perquè només qui és lliure pot estimar plenament i només estimant podem ser feliços. Això dóna resposta a la gran pregunta de per què Déu permet el mal, què fa Déu quan hi ha una desgràcia. Ens ho explica la paràbola del bon samarità. Déu inspira amor i compassió en tots aquells que passen, però són ells els que decideixen lliurement si s'aturen a socórrer el ferit o no. Però només el samarità decideix actuar. "Déu només actua a través nostre i tot allò que nosaltres deixem de fer es quedarà sense fer", afirma el professor gallec. I també diu, provocadorament: "Pensar en miracles és ateu", perquè vol dir que abans del miracle Déu no feia tot allò que podia. Si actués miraculosament ens anularia, com una mare superprotectora que impedeix el ple desenvolupament del seu fill.
Això té conseqüències per a la nostra forma de pregar. No podem demanar-li a Déu que faci allò que no està fent ja, la pregària de petició no té sentit. No s'hi val aquí a guiar-se per la paràbola de la vídua que reclama justícia insistentment al mal jutge, perquè això seria dir que Déu és com el mal jutge! El sentit d'aquest text és que si el jutge injust finalment actua bé, molt més farà Déu, que és bo. Com ens cal pregar, doncs? Torres Queiruga ens avisa que d'entrada ens quedarem sense paraules si volem ser totalment coherents amb aquesta manera de pensar. Però podem dir: "Senyor, ens recordem de... Sabem que a Tu et sap greu que passi això. Volem col·laborar a arreglar-ho". Fins i tot arriba a la gosadia de corregir el Parenostre. Per exemple, no hauríem de dir "perdona'ns com nosaltres perdonem..." sinó "volem perdonar com Tu ens perdones". Igual com el pare del fill pròdig, que ja l'ha perdonat i l'espera amb els braços oberts abans i tot que ell li demani perdó.
Finalment, a una pregunta sobre l'evolucionisme i el creacionisme, el professor de Santiago va matisar que cal entendre la creació com un procés que encara està en marxa. Així, quan nosaltres actuem segons la voluntat de Déu, estem continuant la seva tasca creadora.
Uns dies després de la conferència em vaig preguntar: Aquestes idees, al meu entendre, tan boniques poden fer més acceptable la creença en Déu en el món d'avui, tal com deia el títol de la xerrada ? I la resposta que hi vai trobar va ser que sí. Efectivament, en una societat tan materialista i hedonista com la occidental la idea d'un Déu preocupat únicament pel bé de les persones pot ser acceptada i molt necessària per donar una amplitud de mires i una profunditat de la qual estem mancats. I el testimoni d'uns cristians lliurats plenament al servei dels més necessitats seguint l'exemple del seu Déu, pot ser engrescador per a moltes persones. Per això dono les gràcies al doctor Andrés Torres Queiruga i al Moviment Cristià Comunitari de Manresa per haver-lo portat.
MOMENTS HISTÒRICS
Començo amb un article publicat a l'Artesenc l'any 2002, que resumeix el meu pensament pel que fa a la situació mundial. Penso que, per desgràcia, encara seguim en la mateixa dinàmica, ara que comença la CIMERA DEL CLIMA DE COPENHAGEN.
MOMENTS HISTÒRICS
Quan estudiàvem Història a l’escola ens semblava una cosa llunyana i inalterable. De vegades, fins i tot, a més d’un li semblava inútil. I és que sovint oblidem que el present no és sinó la continuació del passat i la Història del futur. Ara, de cop i volta, tothom diu que estem vivint esdeveniments que canviaran la vida de la humanitat. Hi estic d’acord, però no crec que siguin els atemptats de l’onze de setembre, com s’està dient. O, si més no, ho espero i desitjo.
Fonamentalisme
És evident que si uns fets tant sagnants canvien el món no serà pas per a bé, ja que només ho faran si els seus autors aconsegueixen allò que pretenien. Perquè, quins eren els seus objectius? Poca gent s’ho ha preguntat sincerament. Només en “Millennium” (programa del canal 33 recomanable per aquells que a la una de la nit no tinguin ganes de dormir sinó de pensar...) vaig sentir una explicació raonable a aquesta qüestió per part de diversos experts en cultura i societat musulmanes. Primer de tot van explicar què vol dir integrisme i fonamentalisme. Bàsicament, integrisme seria una interpretació de l’Alcorà molt al peu de la lletra i, allà on el llibre sagrat no imposa unes normes concretes sinó uns principis flexibles (com per exemple en el vestir de la dona), l’integrisme seguiria la tradició més, diguem-ne, estricta. El fonamentalisme seria el mateix però amb l’afegit que sosté que la religió musulmana s’ha d’estendre mitjançant, si cal, la revolució i la “guerra santa”.
D’integrisme n’hi ha hagut sempre, per exemple a Aràbia Saudí, un país aliat dels Estats Units. El fonamentalisme modern, però, va tenir el seu esclat amb la revolució islàmica de l’Iran el 1.979. I estaven convençuts que s’estendria ràpidament per tot el món musulmà. No ha estat així. Al cap de més de vint anys, només una part molt petita dels 1.200 milions de musulmans, són fonamentalistes. Cal fer doncs alguna cosa per canviar l’actual dinàmica. Les postures més radicals només obtenen un ampli suport enmig d’un clima de greu enfrontament. Si aquest no és prou fort cal crear-lo o augmentar-lo. És la tàctica que tan bons resultats li va donar a l’israelià Sharon amb la seva passejada per les mesquites.
Això és el que pretenen, doncs, els autors dels atacs als Estats Units: crear un clima d’enfrontament generalitzat entre occident i el món islàmic, tant a l’un costat com a l’altre. Si ho aconsegueixen pot ser que canviïn la Història. Però tinc l’esperança que tant els uns com els altres entendrem que no es pot generalitzar i que només una petitíssima part de la gent està a favor de la violència. Si és així, si no ens deixem portar per una por irracional davant el primer musulmà que trobem pel carrer, l’onze de setembre de 2.001 només passarà a la història com un altre esdeveniment tràgic. Res més.
El veritable canvi
Tanmateix he acceptat al principi que estem vivint uns moments històrics, que canviaran la vida de la humanitat. Per a mi, la data clau és la caiguda del mur de Berlín l’any 1.989. Allà es va acabar un enfrontament que va marcar bona part del segle XX i va començar una cosa nova, que encara no sabem què serà.
Amb l’enfonsament del comunisme rus, el capitalisme occidental es va autoproclamar vencedor. Fins aleshores, els mandataris polítics, sobretot en els països democràtics, havien intervingut en el sistema econòmic per tal que els seus beneficis arribessin a la major part de les capes socials. És innegable el progrés que els treballadors van assolir durant el segle XX tant en les condicions laborals com en l’accés a la sanitat, educació, etc. Tinc la sensació que, si els poders econòmics van acceptar-ho, fou per la por a un augment excessiu del suport popular al comunisme perquè, amb la caiguda d’aquest, s’ha anat imposant de mica en mica un altre discurs. Tot intervencionisme estatal és condemnat amb l’excusa que el sistema de mercat ha vençut, és el millor i per tant cal deixar-lo fer amb la màxima “llibertat”. És el neoliberalisme. Els canvis que això provoca són lents i per això hem trigat uns deu anys a percebre’ls, però jo diria que la flexibilització del mercat de treball i les repetides pressions per desarticular el sistema de pensions, entre altres, són fruit d’això. El capitalisme pur aspira a la desregulació total de l’economia fins i tot a nivell mundial. Això seria la llei de la selva: que guanyi el més fort.
Insostenibilitat social i econòmica
Tanmateix crec que aquest sistema no és viable a llarg termini (sostenible, tal com es diu ara) per dues raons. En primer lloc, perquè sembla oblidar que quan un guanya un altre perd. I si un guanya molt són molts els que perden. En aquesta societat cada cop més complexa i globalitzada les empreses han de ser cada vegada més grans i això fa que la riquesa tendeixi a acumular-se i la pobresa a distribuir-se. Si no ens n’adonem és perquè només mirem al nostre voltant. Si mirem el món veurem de seguida els pobres. En una “llei de la selva” globalitzada el tercer món sempre serà el més feble, sempre perdrà. Les conseqüències d’això ja han començat: la gent no es quedarà de braços plegats morint-se de gana; aquells que encara puguin vindran. La resposta del sistema és simple: cal desenvolupament a nivell mundial. Sí, però tinc dubtes que això sigui possible tal com estan les coses. I si ho fos, tot el món arribaria al punt on som ara nosaltres.
De moment estem en una espiral de consum. Major productivitat i igual jornada laboral vol dir excedents de productes, dificultats per a les empreses que no els poden vendre i pèrdua de llocs de treball. Per combatre això cal augmentar el consum, crear noves necessitats i també exportar ( amb un tercer món desenvolupat hi hauria més dificultats per a exportar degut a la major competència, també hi hauria un mercat més ampli ). De moment ens n’hem anat sortint però més tard o més d’hora arribarem al punt de saturació: greu crisi econòmica generalitzada. Augment de l’atur, delinqüència, revoltes... Acabarà tot el món a l’estil de Colòmbia, amb uns quants rics amb exèrcits particulars que defensin els seus privilegis? Abans podríem trencar aquesta espiral de creixement amb la reducció de la jornada laboral, però el neoliberalisme no en vol sentir parlar perquè “no és competitiu”. No crec que tot aquest trencaclosques tingui solució, econòmicament parlant, però ni que fos així toparíem amb l’altra raó que em fa pensar que el sistema és inviable: el colapse ecològic.
Insostenibilitat ambiental
Si tot el món contaminés en la proporció que ho fem nosaltres l’equilibri del planeta es trencaria en pocs anys. Ja està comprovat, per exemple, l’escalfament global. No se sap encara si és degut únicament a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, però està clar que hi ajuda. Si no la reduïm ràpidament, podem arribar a un punt on l’escalfament sigui irreversible ja que a més temperatura global més desertització, menys absorció de gasos per les plantes i més escalfament. Tot això sense parlar de l’esgotament dels recursos minerals, la qüestió dels residus, la capa d’ozó, i altres perills que ara ni tan sols sospitem. El creixement ilimitat en un planeta limitat no és possible.
Conclusions
Anem, doncs, amb un cotxe accelerant cada cop més en direcció a dos murs de formigó: la saturació econòmica i el colapse ecològic. Si no frenem o canviem de direcció ens estavellarem abans de, diria jo, cinquanta anys. Per això deia que de tot això n’ha de sortir una cosa nova, una societat nova. Però de moment als que diem que “un altre món és possible” ens anomenen anti-globalització i ens tracten de ximples. Tanmateix ens hi juguem el futur de la humanitat. Som Història viva, i si cadascú de nosaltres no posa el seu granet de sorra per escriure-la un altre ho farà per ell.
MOMENTS HISTÒRICS
Quan estudiàvem Història a l’escola ens semblava una cosa llunyana i inalterable. De vegades, fins i tot, a més d’un li semblava inútil. I és que sovint oblidem que el present no és sinó la continuació del passat i la Història del futur. Ara, de cop i volta, tothom diu que estem vivint esdeveniments que canviaran la vida de la humanitat. Hi estic d’acord, però no crec que siguin els atemptats de l’onze de setembre, com s’està dient. O, si més no, ho espero i desitjo.
Fonamentalisme
És evident que si uns fets tant sagnants canvien el món no serà pas per a bé, ja que només ho faran si els seus autors aconsegueixen allò que pretenien. Perquè, quins eren els seus objectius? Poca gent s’ho ha preguntat sincerament. Només en “Millennium” (programa del canal 33 recomanable per aquells que a la una de la nit no tinguin ganes de dormir sinó de pensar...) vaig sentir una explicació raonable a aquesta qüestió per part de diversos experts en cultura i societat musulmanes. Primer de tot van explicar què vol dir integrisme i fonamentalisme. Bàsicament, integrisme seria una interpretació de l’Alcorà molt al peu de la lletra i, allà on el llibre sagrat no imposa unes normes concretes sinó uns principis flexibles (com per exemple en el vestir de la dona), l’integrisme seguiria la tradició més, diguem-ne, estricta. El fonamentalisme seria el mateix però amb l’afegit que sosté que la religió musulmana s’ha d’estendre mitjançant, si cal, la revolució i la “guerra santa”.
D’integrisme n’hi ha hagut sempre, per exemple a Aràbia Saudí, un país aliat dels Estats Units. El fonamentalisme modern, però, va tenir el seu esclat amb la revolució islàmica de l’Iran el 1.979. I estaven convençuts que s’estendria ràpidament per tot el món musulmà. No ha estat així. Al cap de més de vint anys, només una part molt petita dels 1.200 milions de musulmans, són fonamentalistes. Cal fer doncs alguna cosa per canviar l’actual dinàmica. Les postures més radicals només obtenen un ampli suport enmig d’un clima de greu enfrontament. Si aquest no és prou fort cal crear-lo o augmentar-lo. És la tàctica que tan bons resultats li va donar a l’israelià Sharon amb la seva passejada per les mesquites.
Això és el que pretenen, doncs, els autors dels atacs als Estats Units: crear un clima d’enfrontament generalitzat entre occident i el món islàmic, tant a l’un costat com a l’altre. Si ho aconsegueixen pot ser que canviïn la Història. Però tinc l’esperança que tant els uns com els altres entendrem que no es pot generalitzar i que només una petitíssima part de la gent està a favor de la violència. Si és així, si no ens deixem portar per una por irracional davant el primer musulmà que trobem pel carrer, l’onze de setembre de 2.001 només passarà a la història com un altre esdeveniment tràgic. Res més.
El veritable canvi
Tanmateix he acceptat al principi que estem vivint uns moments històrics, que canviaran la vida de la humanitat. Per a mi, la data clau és la caiguda del mur de Berlín l’any 1.989. Allà es va acabar un enfrontament que va marcar bona part del segle XX i va començar una cosa nova, que encara no sabem què serà.
Amb l’enfonsament del comunisme rus, el capitalisme occidental es va autoproclamar vencedor. Fins aleshores, els mandataris polítics, sobretot en els països democràtics, havien intervingut en el sistema econòmic per tal que els seus beneficis arribessin a la major part de les capes socials. És innegable el progrés que els treballadors van assolir durant el segle XX tant en les condicions laborals com en l’accés a la sanitat, educació, etc. Tinc la sensació que, si els poders econòmics van acceptar-ho, fou per la por a un augment excessiu del suport popular al comunisme perquè, amb la caiguda d’aquest, s’ha anat imposant de mica en mica un altre discurs. Tot intervencionisme estatal és condemnat amb l’excusa que el sistema de mercat ha vençut, és el millor i per tant cal deixar-lo fer amb la màxima “llibertat”. És el neoliberalisme. Els canvis que això provoca són lents i per això hem trigat uns deu anys a percebre’ls, però jo diria que la flexibilització del mercat de treball i les repetides pressions per desarticular el sistema de pensions, entre altres, són fruit d’això. El capitalisme pur aspira a la desregulació total de l’economia fins i tot a nivell mundial. Això seria la llei de la selva: que guanyi el més fort.
Insostenibilitat social i econòmica
Tanmateix crec que aquest sistema no és viable a llarg termini (sostenible, tal com es diu ara) per dues raons. En primer lloc, perquè sembla oblidar que quan un guanya un altre perd. I si un guanya molt són molts els que perden. En aquesta societat cada cop més complexa i globalitzada les empreses han de ser cada vegada més grans i això fa que la riquesa tendeixi a acumular-se i la pobresa a distribuir-se. Si no ens n’adonem és perquè només mirem al nostre voltant. Si mirem el món veurem de seguida els pobres. En una “llei de la selva” globalitzada el tercer món sempre serà el més feble, sempre perdrà. Les conseqüències d’això ja han començat: la gent no es quedarà de braços plegats morint-se de gana; aquells que encara puguin vindran. La resposta del sistema és simple: cal desenvolupament a nivell mundial. Sí, però tinc dubtes que això sigui possible tal com estan les coses. I si ho fos, tot el món arribaria al punt on som ara nosaltres.
De moment estem en una espiral de consum. Major productivitat i igual jornada laboral vol dir excedents de productes, dificultats per a les empreses que no els poden vendre i pèrdua de llocs de treball. Per combatre això cal augmentar el consum, crear noves necessitats i també exportar ( amb un tercer món desenvolupat hi hauria més dificultats per a exportar degut a la major competència, també hi hauria un mercat més ampli ). De moment ens n’hem anat sortint però més tard o més d’hora arribarem al punt de saturació: greu crisi econòmica generalitzada. Augment de l’atur, delinqüència, revoltes... Acabarà tot el món a l’estil de Colòmbia, amb uns quants rics amb exèrcits particulars que defensin els seus privilegis? Abans podríem trencar aquesta espiral de creixement amb la reducció de la jornada laboral, però el neoliberalisme no en vol sentir parlar perquè “no és competitiu”. No crec que tot aquest trencaclosques tingui solució, econòmicament parlant, però ni que fos així toparíem amb l’altra raó que em fa pensar que el sistema és inviable: el colapse ecològic.
Insostenibilitat ambiental
Si tot el món contaminés en la proporció que ho fem nosaltres l’equilibri del planeta es trencaria en pocs anys. Ja està comprovat, per exemple, l’escalfament global. No se sap encara si és degut únicament a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, però està clar que hi ajuda. Si no la reduïm ràpidament, podem arribar a un punt on l’escalfament sigui irreversible ja que a més temperatura global més desertització, menys absorció de gasos per les plantes i més escalfament. Tot això sense parlar de l’esgotament dels recursos minerals, la qüestió dels residus, la capa d’ozó, i altres perills que ara ni tan sols sospitem. El creixement ilimitat en un planeta limitat no és possible.
Conclusions
Anem, doncs, amb un cotxe accelerant cada cop més en direcció a dos murs de formigó: la saturació econòmica i el colapse ecològic. Si no frenem o canviem de direcció ens estavellarem abans de, diria jo, cinquanta anys. Per això deia que de tot això n’ha de sortir una cosa nova, una societat nova. Però de moment als que diem que “un altre món és possible” ens anomenen anti-globalització i ens tracten de ximples. Tanmateix ens hi juguem el futur de la humanitat. Som Història viva, i si cadascú de nosaltres no posa el seu granet de sorra per escriure-la un altre ho farà per ell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)