NO SÓN SIMIS, SÓN TITELLES !

Hi ha un tema que temps enrera corria molt per la xarxa i era un dels lemes estrella del moviment 15-M: “Que no, que no, que no nos representan”, el desprestigi de la política i dels polítics en particular. Tot sovint t'arribaven correus sobre els privilegis que s'autoatorguen els “nostres representants”: que si sous, jubilacions, serveis i luxes de tota mena de franc. I, a sobre, ho fan fatal i la crisi és culpa seva. Aquest vídeo, molt ben fet d'altra banda, n'és un bon exemple: “Simiocracia” http://www.youtube.com/watch?v=TfRSfF296js

Sense voler desmentir, ni de bon tros, totes aquestes crítiques, jo sóc dels que pensen que els polítics només són uns titelles dels que manen realment al món. Per això, m'imagino aquests veritables poderosos fotent-se un panxot de riure quan veuen que dirigim les nostres crítiques més ferotges contra els polítics i a ells els deixem força tranquils. Qui són aquests poderosos i com s'ho han fet per dominar les institucions democràtiques que teòricament ens governen ? Tractaré d'argumentar-ho.

Per a mi, tot va començar amb una qüestió encara més passada de moda però que faríem bé de no oblidar: la globalització. Als anys 80 es van començar a debatre i implementar una colla de tractats internacionals que van tenir com a resultat la pràctica eliminació de les barreres duaneres i aranzelàries que impedien la “lliure” circulació dels productes i capitals (!) arreu del món. Així, els poders empresarials i financers només han d'amenaçar amb la deslocalització i ja tenen el polític de torn menjant de la seva mà, ben mansoi. Abans, les empreses no podien marxar d'un país si no volien perdre aquell mercat. Però ja fa anys que l'Arcadi Oliveres ho deia en les seves xerrades: “avui en dia, el president d'una transnacional li pot penjar el telèfon a qualsevol president de govern”. Aquesta mateixa setmana n'hem tingut un bon exemple. El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha afirmat que no pot augmentar els impostos a les SICAV (societats on els multimilionaris col·loquen els seus diners i així tributen a l'1%, sí, sí, no hi falta cap xifra, l'u per cent!) perquè, diu, aquests capitals marxarien. I, per desgràcia, aquest tipus de polítiques les hem vistes també en governs autoanomenats d'esquerres.

Les conseqüències ja les estem patint amb la crisi i més que les patirem quan en vulguem sortir. Per ser més competitius a nivell mundial cal rebaixar salaris, cosa que en realitat és el que passa quan un perd la feina i, anant moooolt bé, després en troba una altra molt més mal pagada. I cal desmantellar l'estat del benestar, que suposa un sobrecost en forma de cotitzacions per a les empreses. D'altra banda, els pretesos beneficis de la globalització per al tercer món (ai, perdó, ara s'ha de dir els “països emergents”) només arriben a uns sectors limitats de la seva població. Els impulsors d'aquells acords que van establir aquesta globalització parcial (les condicions de treball i la lliure circulació de persones, entre altres coses, no s'han globalitzat!) van ser els governs “liberals” de Reagan i Thatcher. Per això, quan va morir aquesta darrera, enmig de les habituals lloances, jo vaig pensar en allò que solien dir els meus pares en aquests casos: “Que Déu l'hagi perdonada...” Li convé, i molt.

Així doncs, els polítics no són els culpables de la crisi perquè en realitat manen ben poc. Una mena o altra de crisi s'havia de produir en algun moment ja que el sistema no podia aguantar gaire més, tal com explico en aquest mateix blog a http://ideesdelxuing.blogspot.com.es/2011/02/com-podem-sortir-de-la-crisi.html . Però el trasbals actual va començar amb la bombolla immobiliària i les hipoteques “basura”. Els grans financers que posseeixen les accions dels bancs són els que van forçar els polítics a prendre les mesures que tan bé explica Aleix Saló al seu vídeo “Simiocracia”. Per estupidesa, tal com diu ell? No, per interès! Perquè si s'enfonsen els bancs ells perden allò que hi han invertit. Ells no perden mai, per això es van inventar les preferents i les subordinades! Els grans financers van obligar els governs a rescatar els bancs, engreixant així el deute públic de cop i volta. I qui compra el deute públic? El qui té calers, que són ells, naturalment! I per tant el qui ha de cobrar el deute públic són ells. Us imagineu qui obliga els governs a fer reformes constitucionals que diuen que l'Estat ha de pagar el deute abans que no pas garantir els drets socials? Per estupidesa? No, per interès! A més a més, tot això ha suposat un efecte molt interessant per a aquests grans financers. Abans la millor eina per pressionar un govern era una gran empresa amb els seus llocs de treball directes i sobretot els indirectes que de seguida són comptats (i multiplicats!). Però això comportava massa malsdecap. Ara la millor eina per pressionar els estats, endeutats fins al coll, són els “mercats financers”. I qui són aquests mercats? Ho endevineu, oi?

O sigui, sense desmentir el principi de Hanlon que esmenta Aleix Saló (“No atribueixis a la maldat allò que pugui atribuir-se a l'estupidesa”), jo aniria més enllà i diria que “No atribueixis a l'estupidesa allò que pugui atribuir-se a l'interès” (principi de Xuing, jeje). Bé, bromes apart, tot això no m'ho he pas inventat jo solet. Entre altres coses ara estic llegint un enorme però interessant totxo de Joan Carrero que analitza en profunditat aquesta qüestió de qui mana realment al món: La hora de los grandes “filántropos”. I és que, això sí, aquests grans financers podrits de milions fins al moll de l'os tenen tots la seva fundació filantròpica per “ajudar la humanitat”. En aquest llibre s'exposen mil i una maniobres ordides per aquesta colla de beneits que es reuneixen en tres grans organitzacions mig secretes: el Club Bilderberg, la Comissió Trilateral i el Consell de Relacions Exteriors dels Estats Units. El principal fundador de les tres té un cognom que us sonarà, David Rockefeller. El seu principal executor no us sonarà, ja es van cuidar els seus pares de posar-li un nom impronunciable per tal que passés desapercebut: Zbigniew Brzezinski. Només us en diré dues coses, la cara i una de les moltíssimes creus. Aquest “senyor” és un dels principals inspiradors de la creació dels talibans i d'Al-Qaeda i avui en dia, dotze anys després d'allò de les Torres Bessones, se'n mostra orgullós!!! Això sí, és també un alt directiu d'Amnistia Internacional. Alerta!

En conclusió, critiquem tant com faci falta els abusos i les ineptituds dels polítics, sí, però no ens equivoquem d'objectiu perquè aquests són només uns titelles a mans dels poderosos. I és que la culpa no és del titella sinó de la mà que el mou. I no ens oblidem del poder del nostre vot, ja que no tots els polítics són iguals. Almenys n'hi ha algun que els ensenya la sandàlia !

DEUTES, DÈFICITS I HIPOCRESIA

Avui us vull explicar un conte. És molt antic, però m'ha recordat una situació actual. A veure què us sembla:

“Hi havia una vegada un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:

-Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.

Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.

Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient:

-Paga'm el que em deus.

El company se li va llançar als peus i li suplicava:

-Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré.

Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.

Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué:

-Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?

I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. “

Com us deia, això es va començar a explicar aviat farà dos mil anys. El seu autor us sonarà: Jesús de Natzaret. Podeu consultar-lo online a: http://www.abcat.org/bci/ , posant a la cerca: Mt 18, 23-34.

Però el més curiós és la situació actual que recorda. A veure si ens aclarim:

• El rei: la Unió Europea.
• El deute: l'objectiu de retallada del dèficit públic de l'estat espanyol per al 2013, que la UE va rebaixar finalment del 3% del PIB al 6'5%. http://www.presspeople.com/nota/govern-requereix-l-estat-modifiqui-l
• L'home que devia deu mil talents: el govern espanyol.
• El deutor que devia menys: les autonomies, a les quals l'estat no es trasllada proporcionalment la rebaixa de l'objectiu de dèficit i les obliga a complir amb un 1'3% del PIB, quedant-se l'estat amb el 5'2% restant. Recordem que la proporció de despesa de les diferents administracions públiques és la següent: govern central 50'7%, autonomies 35'7% i corporacions locals 13'6%. http://www20.gencat.cat/docs/economia/22_Departament_Conseller/Premsa%20i%20comunicaci%C3%B3/Not%C3%ADcies%20Departament/Not%C3%ADcies%202013/Deficit%20targets_ca.pdf

Malgrat totes les diferències, inherents a tota comparació, oi que s'assemblen les situacions ?

Però hi ha dos aspectes que m'indignen moltíssim:

- El primer és que les autonomies han de cobrir amb els seus diners bona part d'allò que anomenem “estat del benestar”: educació, sanitat i serveis socials. En no rebre rebaixa del dèficit es veuen obligades a retallar en tot això. Mentrestant, l'estat central es queda amb la major part d'aquell 3'5% de diferència que va cedir Europa, passant de l'1,7% inicial al 5,2 final! Atenció: cada dècima són 200 milions d'euros, només per a Catalunya, sense comptar les altres autonomies http://www.lavanguardia.com/politica/20130110/54360750859/mas-colell-1-600-millones-diferencia-deficit-0-7-1-5.html Si comptem que Catalunya representa una cinquena part del PIB espanyol trobarem que l'estat es queda “para sus gastos” amb una calderilla: 35.000 milions d'euros que no haurà de retallar!!! D'entre aquestes despeses que no es retallen hi ha les militars: http://www.cadenaser.com/espana/articulo/gobierno-aumenta-28-presupuesto-defensa-pagar-deudas/csrcsrpor/20120907csrcsrnac_8/Tes

- Però el segon aspecte que m'indigna potser encara més té a veure amb l'autor del conte de l'inici. Resulta que el partit polític que actua d'aquesta manera a través del govern central sovint s'identifica com a cristià. Això vol dir que haurien de seguir les orientacions d'aquell Jesús de Natzaret però tal com veiem en aquest cas res de res. I d'exemples així en podríem trobar moltíssims més. S'omplen la boca de cristianisme i valors cristians únicament per guanyar una quants vots de bona gent tradicional ! HIPÒCRITES !!! I la hipocresia és allò que més va criticar Jesucrist: http://www.abcat.org/bci/ posant a la cerca Mt 23, 1-36.

Alhora, els seguidors “oficials” de Jesús, la jerarquia eclesiàtica, calla davant aquesta claríssima apropiació indeguda del missatge cristià. Davant d'aquests casos acostumen a dir que ells no s'han de ficar en política, però en altres moments no dubten a convocar manifestacions de bracet amb aquell mateix partit polític. Això sí, corren a desmarcar-se en qualsevol circumstància dels partits d'esquerres ! També a nivell local es produeix una mena de mimetisme i es dóna aquest fenòmen. Aquesta actitud no és nova: l'Església porta 17 segles de complicitat amb el poder... i així li va ! Realment el papa Francesc té molta feina a fer ! Desitjo que li donin prou temps per treballar.

QUI SÓN ELS INCIVILITZATS ?

Fa temps vaig veure un interessant documental sobre una primitiva tribu que vivia a la selva, crec que per allà Indonèsia o Borneo. No recordo si tenien eines de metall. Si no, es podria dir que vivien encara en l'edat de pedra, . No eren una "civilització" en el sentit que no construïen ciutats, però sí que eren una cultura. En aquest sentit, em va cridar especialment l'atenció un home que era l'encarregat de fabricar els arcs i les fletxes per a la cacera. Era un pou de saviesa i habilitat. Coneixia les plantes que produeixen la millor fusta per a cada peça, la millor època per tallar-la, la manera d'assecar-la i després la treballava amb una extraordinària delicadesa amb les eines que ell mateix s'havia fet. Així produïa uns arcs i unes fletxes lleugers, potents i precisos. Però això no és tot. També coneixia un fotimer de plantes amb propietats tòxico-medicinals adients per fer diferents verins per a les puntes de fletxa en funció de l'animal a caçar i el mètode de caça desitjat, més ràpid o més lent, per exemple. Igual que amb la fusta, recollia les plantes a l'època adequada i duia a terme tot un procés per el·laborar la metzina, amb barreges i coccions diverses.

Això ho vaig veure ja fa uns anys, quan estava més d'actualitat el problema de la crisi a les fàbriques de cotxes, que va motivar que el govern instaurés unes subvencions (anomenades “plans” per tal que no sigui tan descarat) per afavorir la renovació del parc automobilístic. Ara ja no se'n parla tant, però no fa gaire ha tornat a sortir la preocupació per aquesta qüestió i les subvencions es mantenen, preveient-se una inversió pública de 500 milions d'euros, que no està malament en aquests temps de retallades (vegeu http://www.expansion.com/2013/01/29/empresas/auto-industria/1359457686.html ). Això m'ha recordat aquell documental i l'associació d'idees que em va motivar en el seu moment.

Efectivament, vaig pensar què passaria en aquella tribu el dia que ja tots tinguéssin prou arcs i fletxes. Què li dirien a aquell home que els fabricava tan bé ? Li dirien: “ara et quedes a l'atur i et fots de gana perquè ja no et necessitem” ? O bé li dirien: “no pateixis, uns quants de nosaltres ja trencarem les nostres armes per tal que tu segueixis tenint feina” ? No rieu, no, que això és just el que estem fent nosaltres amb els cotxes ! Jo m'imagino que aquells incivilitzats li dirien al seu company: “Et felicitem per la teva feina. Ara que has acabat, descansa el que necessitis i quan et cansis de no fer res (cosa que segur que passarà aviat) la teva habilitat i el teu coneixement ens anirà molt bé en moltes altres tasques”. I quan, gràcies als reforços de tots, tothom hagi acabat la seva feina, me'ls imagino fent una festa i, simplement, gaudint de la vida.

Però, és clar, és que ells són uns primitius i incivilitzats que encara desconeixen el culte a la deessa ECONOMIA !

LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT

    Fa més de dos-cents anys que la Revolució Francesa va encunyar aquest lema. però em sembla que pot ser una bona guia per al procés que hem encetat a Catalunya. LLIBERTAT I IGUALTAT és el que portem reclamant els catalans durant 300 anys, tal com explico extensament en aquest mateix blog en la "Carta a José Bono"http://ideesdelxuing.blogspot.com.es/2010/01/catalunya-i-espanya.html. Per desgràcia, en els darrers temps de "democràcia" hem comprovat que dins l'estat espanyol no avancem sinó que hi ha una certa involució en la mentalitat espanyola respecte a la diversitat catalana. Per tant, ens obliguen a separar-nos si volem seguir sent nosaltres mateixos i la "voluntat de ser" és allò que més ens caracteritza.

    Però el que m'interessa avui és la tercera part del lema. Si volem que el procés d'independència tiri endavant pacíficament i amb cohesió social (la única manera en què ho pot fer), haurem d'estar ben amatents a mantenir la FRATERNITAT a dos nivells.

    De primer, amb tots aquells que el gran Paco Candel va anomenar "els altres catalans", els que viuen a Catalunya fa una o dues generacions. Si aquesta gent creuen que el procés d'indepència es fa en contra seva i s'hi oposen obertament, no ho aconseguirem. I rebran un autèntic bombardeig en tots els fronts per tal que ho creguin. Els mitjans espanyolistes ja han començat a escampar tota mena de mentides: que si els expulsarem de Catalunya (!), que si hauran de travessar fronteres o canviar moneda per anar a veure els seus familiars, que si els obligarem a parlar català, que si no cobraran les pensions, que si... És fonamental que sapiguem mantenir la fraternitat i la cohesió interna amb una gran comprensió i capacitat de diàleg. Els haurem d'explicar que no es fa res en contra seva sinó també a favor seu i que en el futur estat català lliure el seu vot valdrà exactament igual que el nostre, per decidir totes les qüestions fonamentals (per exemple, la llengua). No pas per guanyar els seus vots quan arribi la consulta, sinó per tal que el procés segueixi sent modèlic en quant a pau social. Si és així, més tard o més d'hora, la realitat de la necessitat de la independència s'imposarà i el procés serà imparable, només depèn de nosaltres !

    En segon lloc, i ja pensant en el futur estat català, caldrà mantenir la fraternitat amb un altre col·lectiu, els ciutadans de l'estat espanyol. He pogut conèixer algunes persones de Madrid i totes m'han semblat molt bona gent. Hem de tenir molt clar això, que a tot arreu la bona gent és majoria aplastant. Però de vegades passa que han estat programats durant segles d'una determinada manera (també està desenvolupada aquesta idea a la "Carta a José Bono") i això condicionarà la seva reacció. Haurem de tenir molta paciència i esperar que els passi "el xarrampió", perquè d'entrada ho pairan malament i diran tot de bajanades, com ja estan fent. Però si nosaltres no ens deixem endur per la reacció d'alimentar el ressentiment i l'odi, a la llarga ells també s'adonaran que és millor una bona separació que una mala convivència, que és el que ha estat fins ara. L'ambient que es va viure a la manifestació de la Diada ( caldria posar nom a un esdeveniment històric com aquell! ) em fa ser molt optimista, ja no hi havia emprenyamenta amb Espanya com al 10-J sinó només decisió i alegria. Volem ser independents per tenir bones relacions de veïnatge amb tothom, no per enfrontar-nos amb ningú.

    Finalment vull fer una altra reflexió que toca d'esquitllada el títol d'aquest article. N'hi ha que diuen que el treball (no m'agrada la paraula "lluita") per la independència ha d'anar inseparablement lligat al treball per una futura Catalunya amb "llibertat, igualtat" i justícia social i econòmica. En definitiva, amb un altre sistema econòmic, no capitalista. I, diuen, no podem fer camí junts amb aquells que no tinguin clar això. Jo tinc clar que un altre sistema és imprescindible, però penso que són dues coses diferents. Si van juntes millor, però si no poden anar les dues al mateix pas, una de sola ja val la pena per si mateixa. Em sembla que socialment el procés sobiranista està molt més avançat i lligar-lo a l'altre seria endarrerir-lo perillosament, amb gran risc de fer-lo descarrilar. A més, tinc la sensació que des d'una Catalunya lliure nacionalment seria més fàcil caminar també cap a la plena llibertat i justícia econòmica. Però això ho haurem de decidir entre tots els ciutadans. Mentrestant, hem de fer camí col·laborant amb tots aquells que volen l'emancipació del poble català en algun sentit, bo i mantenint la fraternitat amb tots els que hi estiguin en contra. Només així arribarem a bon port.

QUI DEU QUÈ A L'ESTAT ESPANYOL ?

Aquest mes tinc feina i tampoc he trobat un tema d'actualitat per escriure un article meu. Però us ofereixo aquesta joia de Justícia i Pau de Barcelona. Hi ha moltes dades, però algunes us sorprendran, ja que la idea que ens donen a entendre les notícies és força diferent de la realitat !

Si us baixeu l'arxiu el podreu llegir bé.

DE VERITAT QUE HI HA UN DÉU ALLÀ DALT ?

Aquests dies de Nadal, creients i no creients, tenim més presents les qüestions religioses. Quan veiem tantes tradicions convertides en rutina o festa social és oportú plantejar-nos en què creiem i en què no. Les noves vivències de cadascú i les noves realitats científiques i socials ens qüestionen les nostres creences, de tal manera que si aquestes no evolucionen acabaran morint arraconades i esllanguides. La meva fe ha anat canviant els darrers anys, influenciada per diverses lectures, conferències i per les pregàries dels dimarts a la Cova de Manresa, conduïdes pel mestre Xavier Melloni.

Per explicar la meva nova idea de Déu em va molt bé un quadre que em sembla fantàstic. Amb ocasió d'una trobada li van demanar a una bona amiga, la Sílvia Aguilar, que pintés alguna cosa per expressar la relació entre Déu i l'ésser humà i ella va fer això:

A dalt de tot hi ha una mena de sol que escampa els seus raigs sobre tota l'escena. Representa Déu que vessa generosament el seu Esperit sobre tot l'univers.

Les línies del mig representen l'ànima. Està oberta en forma d'embut i així capta l'Esperit de Déu, que penetra al seu interior on es concentra en una gota. És aquella espiritualitat que podem captar quan ens endinsem en nosaltres mateixos, de fet és l'essència profunda del propi ésser.

Però en què consisteix aquesta Presència que està tant a dins nostra com per tot arreu ? Els místics de totes les religions parlen d'una Bondat, un Amor, una Energia de Vida. Jesucrist ens diu que Déu és Amor generós, que no sap fer altra cosa que estimar. Això és el que rebem si som capaços d'evitar l'egocentrisme i obrir-nos a la Presència. Anthony de Mello diria: si som capaços de despertar i veure la Realitat que la nostra programació, amb els desitjos constants que ens provoca, ens impedeix de veure. Fixem-nos que si les nostres "línies" no estan obertes com una flor esbatanada sinó tancades com una poncella serem incapaços de rebre l'Esperit de Déu, per molt que Aquest el vessi generosament. Si no estem oberts és degut a aquells desitjos que considerem que no podem viure sense ells i que De Mello anomena "apegos". Provoquen una insatisfacció que crea sofriment, i aquest és l'origen del tancament i del mal. "Mai cap home feliç ha comès un assassinat", diu A.S. Neill. Entenent-ho així deixa de tenir sentit la pregunta tan repetida: per què Déu no fa res davant tanta injustícia, guerra o dolor ? Ell ja fa tot allò que pot, enviar el seu Esperit, però si nosaltres en virtut de la nostra llibertat i moguts pel nostre tancament actuem erròniament Ell NO POT fer-hi res més. No crec en "Déu Pare Totpoderós" (que ens fa dir el credo) sinó més aviat en un Déu "Mare Impotent". Oi que ningú preguntaria a una mare per què permet, per exemple, que el seu fill caigui a la droga ?

José María Vigil a l'agenda llatinoamericana 2011, explica que per estar en consonància amb els nous descobriments científics i sociològics, ens cal també replantejar-nos:

-La idea d'un déu personal (el teisme)

-El concepte d'un món dividit en dos pisos, on aquest déu habitaria el pis "de dalt".

Aquestes dues idees són creacions humanes relativament recents.

El déu personal masculí totpoderós amo i jutge de tot, es va imposar majoritàriament amb la revolució agrària (i amb el patriarcat), ara fa uns 10.000 anys. Abans, les cultures neolítiques (matriarcals) adoraven la Gran Deessa Mare, la Pachamama dels indígenes sudamericans. I anteriorment es venerava els esperits de la Natura, cultes que encara podem trobar en alguns pobles indígenes i dels quals (dic jo) el nostre tió i l'arbre de Nadal en podrien ser reminiscències. El teisme no és, doncs, una idea intocable.

D'altra banda, la idea dels dos móns o dos pisos és una cosmovisió bastida al llarg de segles i acabada de beneir per Plató, que també estableix la divisió entre cos i ànima. El propi Jesús de Natzaret va heretar aquesta cosmovisió del judaisme i l'helenisme i al seu darrera tot el món occidental la va fer seva. Però la ciència actual no troba rastres d'aquest món "de dalt"... Vigil afirma que Jesús, que no va conèixer Galileu, "ens renyaria per no passar a viure decididament en aquest món unificat que la nova cosmologia i la física quàntica ens han descobert".

Vigil ens proposa allò mateix que es desprèn de l'espiritualitat d'en Melloni: una "Realitat Divina" no personal, inimaginable, que seria aquell Esperit, aquells raigs que omplen tot el quadre de la Sílvia. Seria una "inspiració a l'Amor Universal" i una Força de Vida que habitaria, no fora d'aquest món, sinó per tot arreu i a l'interior de cada ésser. La imatge més bonica i expressiva d'aquest Amor i aquesta Força Vital que jo he tingut el goig de contemplar és la d'una mare amb el seu nadó als braços. Així doncs, no hi ha un Déu ni està "allà dalt", però hi ha una "Realitat" present en el nostre món.

Amb el Nadal celebrem d'un sol cop aquestes dues dimensions. Amb el solstici d'hivern, festa antiquíssima d'origens provablement espiritistes, celebrem que la Natura comença a renéixer. El sol que semblava voler amagar-se del tot comença a pujar altra vegada, portant-nos la promesa d'una nova primavera esplendorosa. Els cristians van sentir que amb Jesús començava una vida nova i per això van identificar el seu naixement amb el solstici, permetent-nos així celebrar aquesta altra dimensió interior expressada per la força de l'Amor incondicional d'una mare.

Per això,

celebrem un BON NADAL

i tinguem un any nou i tots els que vinguin

plens de VIDA i AMOR !

FELICITAT(S) !!

QUI ESTÀ SOBRE-REPRESENTAT AL CONGRÉS ?

Després de les eleccions generals del 2008 es va parlar molt d'aquesta qüestió, debat alimentat per la caverna mediàtica madrilenya, preocupada per la possible influència dels nacionalistes en una situació de minoria del partit guanyador. Suposo que ara serà diferent, però ja hem pogut veure la Rosa Díez, de UpyD, donant a entendre altre cop que els nacionalistes tenen massa representació i, lògicament, ella en té massa poca. Fins i tot, en el tall de veu que jo vaig veure sembla que el seu únic objectiu en aquesta legislatura sigui canviar la llei electoral per sortir-ne afavorida, dels problemes del país res de res. No sé si amb la mateixa intenció, però també Cayo Lara, de IU, es queixa.

Per això em sembla bo que mirem els resultats electorals des d'aquest punt de vista i en traiem algunes conclusions. L'altra vegada ja ho vaig fer una mica, però ara he fet un petit estudi que us presento aquí.

Al primer quadre podeu veure els resultats dels diferents partits ordenats segons el nombre de vots per diputat que han aconseguit. Als primers llocs aquells que necessiten menys vots per aconseguir els seus escons. Cal precisar que el que tinc en compte és el nombre total de vots a tot l'estat. També us poso els escons que hauria aconseguit cada candidatura si el repartiment fos proporcional (a raó de la mitjana de 70.259 vots per diputat) i amb circumscripció única a tot l'estat.

Certament apareixen en primer lloc dos partits nacionalistes, Geroa Bai i Amaiur. Però es tracta d'anècdotes, de capricis de la llei d'Hondt en els dos casos, i la prova és que l'any 2008 no passava pas això. Efectivament, GBAI aconsegueix un escó amb 42.411 vots, mentre que el PSOE a la mateixa Navarra també n'obté un amb 72.656. En el cas d'AMAIUR passa el mateix amb 5 dels seus 7 escons. A Navarra, malgrat que no és una província sobre-representada, també obté un diputat amb només 49.100 vots. La que sí està sobre-representada és Àlaba, on el que té més vots no arriba a 46.000 per escó. I on està molt de sort l'esquerra abertzale és a Guipúscoa, on deuen haver obtingut el tercer diputat per escassos vots. Ja els tocava, després d'anys de prohibicions !

Tornant al quadre, allò que més destaca, a la columna de la dreta, són els 26 (!) diputats de més que acumula el PP, així com els 7 del PSOE. Apart de les dues excepcions comentades, els nacionalistes es mouen en la normalitat o bé tirant cap a la part baixa (ERC, BNG, Foro Asturias i Compromís). Per tant, que no ens mengin el “tarro” amb aquesta qüestió ! A més, això demostra que no hauríem de tenir cap por de la circumscripció única, l'únic model on tots els vots valen el mateix. A sobre, els catalans empadronats a altres llocs de l'estat podrien votar nacionalista, cosa que ara no poden fer i augmentaria els seu nombre total de vots. Si, per postres fossin capaços d'establir alguna coalició els partits nacionalistes de diferents autonomies sumarien els seus vots i la seva representació augmentaria encara més !

Certament, IU i UpyD tenen dret a queixar-se, amb 14 i 12 escons de menys respectivament ! Però això passa perquè les circumscripcions petites afavoreixen el bipartidisme. A qui li interessa ?

Per acabar d'il·lustrar el tema de les representacions territorials he confeccionat aquest altre quadre: el percentatge de cens de cada autonomia i el percentatge d'escons que té al Congrés. Aleshores podem comparar amb els que li tocarien de forma proporcional. Ho he ordenat segons la diferència d'escons entre un model i l'altre. Els sobre-representats a dalt.

No calen gaire comentaris, està claríssim. Només un parell d'apunts. Les úniques nacionalitats històriques que estan per sobre de la mitjana de representació són el País Basc i Navarra. Però això és degut a només dues circumscripcions electorals: Navarra i Àlaba. Curiosament aquelles on els espanyolistes acostumen a guanyar !

L'altre apunt és que si bé Madrid és la comunitat autònoma més perjudicada, sumant-li les dues Castelles assoleix un saldo net de 6'68 diputats de més. Pràcticament els mateixos que té Catalunya de menys ! Curiosa coincidència, o bé que està molt clar qui mana i qui està manat a l'imperi espanyol, oi ?

EL SISTEMA COMPETITIU ÉS L'ÚNIC POSSIBLE ?

UNA NOVA ÈTICA PER A UNA NOVA SOCIETAT


En el darrer article, "Com podem sortir de la crisi", resumia en unes fórmules molt simples el sistema econòmic i apuntava la direcció correcta per superar els actuals problemes. En el fons es fa palès que l'origen d'aquest caos rau en el fet de basar-ho tot en la competitivitat: és inevitable que hi hagi perdedors i que siguin molts si els guanyadors han de guanyar molt. La solució, doncs, passarà per trencar aquest paradigma per poder repartir la feina, l'única sortida raonable.

Però encara cal anar més al fons. Tan "tontos" som, la humanitat, que no hem vist altra manera d'organitzar-nos que competir els uns amb els altres com a llops? Per què hem anat a parar aquí? El fracàs dels règims anomenats comunistes ens en dóna algunes pistes. No en sóc un expert, però tinc entès que va acabar havent-hi desabastiment de productes. No es produïa tot allò que la gent necessitava per a viure dignament. L'explicació que vaig sentir de jove era que la gent no treballava amb interès ja que la retribució no depenia del rendiment. Segur que hi va haver altres causes, però aquesta em sembla plausible. Serà que si jo sabés que cobraré igual, molts dies em quedaria a casa enlloc d'anar a la vinya a passar fred... En el sistema capitalista l'amenaça de la competitivitat (si no rendeixes tan o més que els altres et quedaràs sense feina) s'encarrega d'evitar aquest desinterès. Però realment aquesta és l'única manera de garantir que la gent faci bé la seva feina? Aquesta és la qüestió de fons: què ens mou a ser persones responsables, honestes, productives, creatives. Es tracta d'un problema ètic, moral, gairebé espiritual.

Sempre es bo mirar enrera, a la Història, per entendre com hem arribat on som. Diuen que el capitalisme com a tal és un invent de l'edat moderna, que a l'edat mitjana el sistema era el feudalisme. Tanmateix, l'amenaça de caure en la misèria si no pencaves com una mula era ben patent i tal vegada era la principal motivació per a l'esforç. Però, aleshores i fins fa quatre dies, hi havia un altre mecanisme que considero rellevant i que també prenia la forma d'amenaça: la religió. Si no eres responsable i honest un déu que tot ho veia et jutjaria i et cremaries eternament a l'infern. Collooons! (amb perdó). Segur que hi havia gent de tota mena, però l'ètica dominant a la societat (repeteixo, fins fa quatre dies) era aquesta: calia ser "bona persona" per aquest motiu. Al segle XX, per sort, vam desmantellar aquesta religió opi (i fuet!) del poble. Però a nivell ètic no l'hem substituïda per res, si de cas de forma molt simplista. Només ha quedat la competitivitat: visca l'èxit a qualsevol preu, el nou déu !

Cal buscar, doncs, una altra motivació que ens alliberi de la competitivitat si volem bastir un sistema més harmònic. Hauria de ser un impuls interior que pugui ser acceptat lliurement per la majoria de la gent i no pot ser de caire religiós, en una societat forçosament plural en aquest aspecte. Per això, temps enrera em vaig llegir "Per una ètica humanística" d'Eric Fromm, a veure què en deia. En línies generals exposa una idea força engrescadora. Segons ell, l'ésser humà és creatiu i productiu per naturalesa i li agrada oferir als altres allò que sap fer. No disfruta fent mal als altres sinó quan els pot aportar alguna cosa de bé. Aleshores és quan se sent "realitzat" i obté una vertadera felicitat. Només cal fomentar aquest impuls bàsic que portem a dins i tindrem allò que buscàvem. Eric Fromm va escriure ja fa unes dècades. Suposo que hi ha estudis més recents sobre aquesta qüestió de l'ètica humanística. Algú en sap alguna cosa? Totes les aportacions en aquest o qualsevol altre aspecte seran enriquidores i benvingudes.

De totes maneres, em sembla que caldrà esborrar la programació que ens inculca l'actual sistema, segons la qual les coses només valen en funció de la retribució econòmica que se'n pugui treure i que ens fa desitjar més i més béns materials incentivant l'enveja i l'egoisme. I, a sobre, no ens deixa ser mai feliços perquè, tal com va dir algú, "el capitalisme no crea satisfacció sinó que viu de la insatisfacció".


Ens cal, doncs, una altra educació per a construir "l'altre món possible". Una autèntica educació, terme derivat del llatí e-ducere "dur a fora", que vol dir ajudar a desenvolupar les capacitats que cada ésser humà porta dins. Educació, i no la formació actual sorgida amb la industrialització que només busca quadricular les persones per fer-ne màquines de produir i gastar, fàcilment manipulables. Per això són cabdals les experiències d'educació lliure que es puguin dur a terme. Per exemple, ara a Manresa hi ha una escola pública, "Ítaca", que aposta per aquest mètode i que aviat abastarà des de preescolar fins a primària. És una bona notícia.

No serà fàcil, les resistències del sistema seran terribles, brutals. Però no hi té res a fer, aquest món s'enfonsa. La por més gran és que acabi fent com altres vegades; provocant una gran destrucció per així tenir feina en la reconstrucció i tornar a engegar la boja roda de l'economia consumista. Ens cal amb urgència educar les noves generacions amb aquesta altra ètica i, perquè no?, canviar també nosaltres de paradigma. Ser responsables i honestos pel sol gust de ser-ho. Només així podrem alliberar-nos d'aquesta perversa teranyina tan ben teixida que ens té atrapats.

COM PODEM SORTIR DE LA CRISI

Ara hi ha molts "experts" que diuen saber la resposta a la gran pregunta que tothom es fa. Curiosament són els mateixos que no van preveure res i que quan alguns dèiem que el món anava malament (vegeu l'article "Moments històrics") ens tractaven d'ignorants i ingenus.

Jo no tinc cap recepta màgica però sí algunes idees que ens poden orientar per saber si anem ben encaminats o no. Primer de tot cal entendre l'origen de la crisi, la vertadera causa; només així es poden resoldre els problemes. Cal entendre, doncs, el sistema econòmic mundial. "Uf, no acabes de dir res" direu alguns. Certament el món és molt complexe i l'economia globalitzada també, però la base de tot plegat es pot simplificar molt; com algunes equacions aparent molt complicades. En la meva opinió tot el sistema econòmic es pot resumir en dues fórmules molt simples:

Hores de treball x Productivitat = Productes (Béns o Serveis)

Productes - Consum = Excedents

Crec que ningú pot discutir això. A partir d'aquí anem a analitzar què passa en diferents supòsits. Si el resultat final (els Excedents) és molt gran tenim un problema: les empreses o autònoms que els produeixen no podran vendre'ls i a la llarga es quedaran sense feina i arriba l'atur. L'altra supòsit, que el resultat final sigui negatiu és òbviament impossible: no es pot consumir allò que no s'ha produït. Però sí que pot passar que la producció no cobreixi les necessitats de consum, aleshores tenim desabastiment dels mercats i penúries per a molta gent. És el que sembla que va passar als règims comunistes i que passa en alguns països de l'anomenat "Tercer Món". L'única situació bona és que els Excedents tendeixin a zero, fer els possibles per tal que allò que es produeix i allò que es consumeix es vagi equilibrant.

Però a la nostra societat occidental el problema és el primer, l'atur. Cal examinar com s'hi ha arribat. Durant les darreres dècades, la productivitat ha anat augmentant molt gràcies a les noves tecnologies, entre altres coses. I això és bo, perquè vol dir que podem cobrir les nostres necessitats amb menys esforç. Però resulta que la jornada laboral s'ha mantingut fixa perquè és necessari per a ser competitius (diuen...). El resultat de la primera fórmula, doncs, s'ha multiplicat. Cal adonar-se que, en el fons, només hi ha dues maneres de "crear" llocs de treball: augmentar el consum o bé convertir en feines remunerades multitud de feines que abans es realitzaven sense cobrar (per exemple, cuidar els avis i els nens, cuinar, reparar la roba... En general, tot allò que feien les mestresses de casa, que treballaven, i molt, però sense cobrar). Amb la segona opció no n'hi ha hagut prou i ha calgut augmentar molt el consum les darreres dècades. I això és el que s'ha anat produint. No cal allargar-se en aquest punt, crec que és molt evident.

I ara vé quan es desencadena la crisi, perquè és clar que aquesta dinàmica no es podia mantenir indefinidament. Els últims anys ja estàvem molt aprop del punt crític i per incentivar encara més el consum el que va caldre va ser donar diners fàcils a la gent. Si et costen molt de guanyar et costaran molt de gastar, però si te'ls regalen... I això és el que van fer els bancs, ja ho sap tothom. Però en general no ens adonem que, en el fons, no van fer altra cosa que allò que el sistema demanava. Us semblarà estrany però jo crec, per una vegada, que els bancs no en tenen la culpa. I és que LA CRISI NO ÉS FINANCERA SINÓ SISTÈMICA. Van donar crèdits fàcils a la gent per tal que consumís (també habitatges, d'aquí el boom de la construcció) i durant uns anys hi havia molta feina i molt diner. Però perquè ens estàvem gastant els diners del demà ! I ara és el demà i no tenim un duro, tothom estar endeutat o amb por !!!

Per sortir d'aquest atzucac ens diuen els gurús de l'economia que hem de treballar més per ser més competitius. Però si el culte a la competitivitat és el que ens ha portat aquí !!! La seva recepta és "más de lo mismo"!!! Això pot ser la solució per algú, però no per a tots, no oblidem que competició vol dir que un guanya i uns altres perden. Si els alemanys s'espavilen i produeixen uns determinats béns, els altres no els podrem produir.

En canvi, si recordem les petites fórmules de l'inici la solució ens semblarà molt òbvia : reduir les hores de treball, la jornada laboral, per equilibrar el resultat final en un punt desitjable econòmicament i ecològica, que aquest és un altre tema a considerar en tot això ! No és fàcil, i per a un sol país és impossible perquè "no serà competitiu". Però amb un acord entre tots no seria tant difícil.

No tinc recepta màgica, però tot allò que vagi en aquesta direcció va ben encaminat, la resta ens allunya de la sortida definitiva. Si ara sortim d'aquesta crisi pel bon camí el sofriment de tanta gent haurà servit per alguna cosa, si ho fem pel camí contrari només allargarem l'agonia. Posarem pedaços, hi haurà una certa reactivació, però al final vindrà un crack encara molt més fort que l'actual perquè els problemes de fons no s'hauran resolt i tornaran a petar.

Encara som a temps de triar. Depèn de cadascú, de les nostres actituds i de la pressió que siguem capaços d'exercir sobre els poderosos.

AGRICULTURA I FAM

Un parell de cartes publicades per diversos diaris, en algun cas remarcades (permeteu-me aquest petit orgull...). Tracten sobre la situació a nivell mundial de l'agricultura, el meu àmbit professional.


FAM I TRANSGÈNICS

Alguns ens volen vendre que organismes modificats genèticament seran la solució de la fam al món. Però per trobar la solució d'un problema cal buscar-ne la causa, l'origen. Fa segles ja hi havia fam a l'avui anomenat Tercer Món, però més o menys la mateixa que a Europa. La diferenciació va arribar quan els uns van anar a casa dels altres i es van apoderar per la força de les armes de les millors terres bo i expulsant-ne els nadius que les habitaven i conreaven. Hi van implantar conreus destinats a l'exportació, els més rendibles econòmicament, arraconant els conreus alimentaris tradicionals a les terres marginals.

El problema de la fam no és de producció sinó de repartiment, de model agrari. La solució, per tant, passa per una reforma agrària que retorni la terra als camperols i per la sobirania alimentària que els permeti decidir què volen cultivar.

Els conreus transgènics, fins al moment, pretenen obtenir millors condicions per al conreu en grans extensions (plantes resistents als herbicides o a plagues que majoritàriament es dónen en monocultius). I és lògic, car les transnacionals que els fabriquen preferiran sempre tractar amb el gran terratinent, que té diners i compra grans quantitats, que amb el petit pagès mort de gana. Suposant que generessin alguna llavor més productiva (cosa que fins ara no ha passat), no me'ls imagino regalant-la als pobres.

Per tant, els transgènics van destinats a enfortir un sistema que és el culpable de la fam. No són la solució, sinó part del problema.


SUBVENCIONS I FAM

Sóc pagès i cobro subvencions de la UE. Per tant, des d'aquí confesso el meu horrible pecat : sóc culpable de la fam al món. Jo, que precisament produeixo aliments (!?).

Em vull dirigir, però, a les ONG's i a la gent sensibilitzada en general, entre els quals crec que modestament m'hi puc comptar. Tots aquells que sabem que el comerç internacional és injust només podem arribar a una conclusió : a més comerç més injustícia. No caiguem a la trampa del bombardeig mediàtic del pensament únic que ens vol inculcar que el mercat solucionarà tots els problemes del Tercer Món.

Després de reflexionar-hi, mogut pels remordiments, la meva postura és aquesta : Fora subvencions i aranzels, sí. Però amb Comerç Just i sobirania alimentària. Una cosa sense les altres no portarà cap desenvolupament sostenible, només possibilitarà el comerç d'aquells que estiguin disposats a seguir treballant en condicions de semi-esclavitud. I, això sí, augmentarà encara més els beneficis multimilionaris d'aquells que produeixen o compren allà amb preus i condicions d'allà i venen aquí a preus d'aquí.

Tal com va dir Pere Casaldàliga, qui menja de la soja del Brasil ? No pas els brasilers, sinó el Fons Monetari Internacional.

Jesús Fonts Bosch
Soci i voluntari de Càritas i Justícia i Pau i soci de Mans Unides i Intermón-OXFAM

BOGERIA CONSUMISTA

Un article inèdit.
Ja sé que la història us sonarà de l'illa de Pasqua. Però crec que val la pena intentar actualitzar-la per intentar comprendre l'incomprensible: la societat actual.


MALSON

L'altra nit vaig somiar tota la nit. Jo anava en un vaixell que naufragava i aconseguia arribar a una illa. Però no estava deserta, car ja hi havia dos homes que havien naufragat feia temps.

En lloc de col•laborar entre ells, cada un es dedicava, apart de les tasques per a obtenir menjar, a talar arbres del bosc per emmagatzemar llenya per a l'hivern, que era força fred segons em van dir. Tenien un gros magatzem cada un i treballaven a desdir per tal d'omplir-lo de fusta. Parlant-ne amb un d'ells, em va reconèixer que ja tenia prou combustible per al proper hivern, però que havia de seguir talant perquè si no ho feia ell ho faria l'altre. El segon em va dir si fa o no fa el mateix. Jo començava al•lucinar. Què havia de fer jo ara ? Començar, jo també, a talar el bosc desesperadament per no quedar-me sense llenya ?

Però el més sorprenent va succeir al cap d'uns dies. En tenir els magatzems plens van començar a encendre el foc també a l'estiu, per encabir la fusta que talaven. La qüestió era que no se l'emportés l'altre. Jo ja no entenia res de res. Intentava que s'adonessin d'aquella absurditat, perquè d'aquella manera aviat esgotarien el bosc i ens quedaríem tots sense llenya per sempre. Semblava que ells no ho volessin veure, això darrer.

Quan ja començava a estar desesperat em vaig despertar entresuat. Quin alleujament, només ha estat un malson ! - vaig pensar de primer. Però, després, un terrible pensament em va assaltar. Segur que el malson s'havia acabat ? No és exactament això el que estem fent a la nostra societat consumista ? No és exactament això el que ha passat a la cimera del clima de Copenhagen ?

RÈPLICA A JOSÉ BONO

Aquí es comenta i replica la conferència del Sr. Bono després de rebre i mirar-se per sobre la nostra carta (que podeu veure al missatge anterior).


LA IGUALTAT I LA JUSTÍCIA SOCIAL DEL SR. BONO

Amb motiu de la recent visita del Sr. Bono a la nostra ciutat per assistir als actes de la Jornada per la Pau, un grup de ciutadans vam tenir l'oportunitat de lliurar-li una carta on li expressàvem el nostre desacord en un tema clau per a nosaltres: la nostra identitat.

L'ex-president de Castilla - La Mancha la va mirar per sobre i segurament no va tenir temps de llegir-se-la atentament, perquè no va entendre res de res, a jutjar per les seves paraules a la taula rodona. Nosaltres reivindiquem la igualtat, que consisteix en la igual dignitat i tracte de les diferents identitats. I ens sentim ofesos per una determinada mentalitat, que aquest senyor representa a la perfecció, que consisteix en creure que per ser iguals tots hem de ser com ells.

El Sr. Bono, en l'inici de les seves paraules, va engegar tot un discurset, molt bonic, sobre la igualtat (discurs que, per cert, no tenia gaire relació amb la resta de la seva exposició). Va començar dient que el contrari de la igualtat no és la diferència, sinó la desigualtat. Semblava que anava pel bon camí. Però després es va embrancar en una disquisició pseudo-científica sobre la insignificància de la diferència genètica dels humans (només un 0'2%, segons ell). No ho va sentenciar obertament, però què volia dir amb tot això ? Sens dubte, que la diferència és tan petita que no ens hi hem d'amoinar. En realitat, venia a ser una negació de la diferència. Negar la diferència no és igualtat, sinó discriminació del diferent, desigualtat. I en darrer terme, és imposició de la pròpia identitat, és imperialisme es miri com es miri. Volem creure que el Sr. Bono no se n'adona, en haver nascut i crescut immergit en aquella mentalitat secular. Això seria ingenuïtat, però si se n'adonés les seves paraules serien una gran hipocresia.

Aprofitant aquesta ocasió, no podem deixar de comentar també l'eix principal del seu discurs. Vam coincidir tots que eren unes paraules molt boniques... si no sabéssim qui era i com actua aquest senyor. Va comparar la situació mundial amb un poble de cent habitants, on hi haguéssin representades proporcionalment totes les circumstàncies socials i econòmiques de la població del planeta. Hi hauria 50 persones que passarien fam, mentre 6 habitants disfrutarien d'una gran part de la riquesa. I es preguntava encertadament el Sr. Bono: qui podria negar a aquells 50 el seu dret a anar a buscar el menjar a casa dels 6 ? Si es volia conservar aquest estat de coses caldria una força per vigilar la fortuna dels rics. Era una justificació dels exèrcits per part d'un ex-ministre de Defensa ? No ho va semblar. Va semblar que volia dir que calia construir un altre món, més igualitari.

Però en quina direcció ha tirat el govern del qual el Sr. Bono en formava part ? La cooperació al desenvolupament no ha pas esdevingut l'eix prioritari de la seva política. Segueix amb els mateixos defectes greus que patia anteriorment: préstecs vinculats a empreses i interessos espanyols més que no pas a l'interès real dels ciutadans del Sud. Mentrestant, augment de les depeses militars i reforçament de les fronteres de la UE per tal que no vinguin massa immigrants (que els 50 no puguin anar a menjar a casa dels 6). La política del govern, doncs, no sembla gaire coherent amb el missatge de bona voluntat del Sr. Bono.

Això ens posa en un dilema, semblant al del primer tema. És molt desencoratjador pensar que tot un ministre d'Espanya (un estat que vol optar a entrar al club dels més poderosos) no pugui fer res, almenys en apariència, per avançar cap a un "altre món possible". Si són sinceres les bones paraules de l'ex-ministre és que realment estem en una "macrodictadura neoliberal", com diu en Pere Casaldàliga. L'alternativa és creure que aquelles paraules eren només això, bones paraules.

CATALUNYA I ESPANYA

Aquí va una carta que vaig escriure i lliurar en mà a José Bono, amb motiu de la seva presència a Manresa per participar en una Jornada per la Pau. La poso perquè crec que resumeix bé el meu pensament quant a les relacions Catalunya-Espanya, tot i haver-hi algunes concessions (calia parlar-li des d'uns conceptes que pugués entendre). Bé, ara seria una mica més radical. Com que han demostrat que no ho poden entendre, crec que per tal que ens considerin iguals caldrà separar-se.
És llarg però crec que val la pena per tenir clar quins són els arguments que hem d'utilitzar els catalans: EXIGIM LA IGUALTAT QUE ARA NO TENIM !

Manresa, 17 de febrero de 2007

CARTA ABIERTA A D. JOSÉ BONO

Distinguido señor :

Con motivo de su visita, un grupo de ciudadanos queremos hacerle llegar nuestras preocupaciones y reflexiones respecto a un tema íntimamente relacionado con su intervención en "la Jornada de la Paz.

No entendemos cómo alguien puede llevar la paz por bandera y al mismo tiempo pretender imponer su lengua, su cultura, su identidad y su ley a sus vecinos. La verdadera paz no consiste únicamente en la ausencia de conflicto armado, sino que debe estar basada en el respeto mutuo, en la justicia, en la igualdad. Justamente eso es lo que queremos los catalanes, la igualdad de derechos y deberes. Y es que ahora, aunque pueda extrañarle, no tenemos los mismos derechos y deberes.

Lo más claro es el tema de la lengua: yo tengo el deber de conocer su lengua (Constitución dixit) y usted no tiene el deber de conocer la mía. No hay reciprocidad, no hay igualdad. Lo arreglan diciendo que el "español" es "también" mi lengua. ¿No me van a dejar a mí decidir cuál es mi lengua? No es que me regalen generosamente su idioma, es que me lo imponen. Como ha sido así durante siglos ya parece normal. Todo esto proviene de un error de base: hay un idioma al que se denomina español. Luego parece lógico que para ir por toda España deba ser suficiente con el español. Pero entonces ¿los demás idiomas qué son? A veces dicen: "Ah, el catalán es también español". Pero ¿qué significa ese "también"? ¿Que es español "de segunda"? No, no y no. Si Cataluña es España la lengua catalana es tan española como la que más, ni más ni menos. Lo que no seremos nunca de buen grado es españoles de segunda. No se trata de que se deba aprender catalán en toda España, simplemente que se comprenda que cuando en Cataluña se habla catalán ya se habla español, el español propio de Cataluña. Así se comprendería perfectamente que el que viene a vivir (no de visita) a Cataluña deba aprender la lengua, y más si es un funcionario público con atención directa a las personas. Porque si no, está conculcando mi derecho a hablar mi idioma en mi casa. ¿Cómo se explica esa obstinación en imponer el castellano? ¿No será que quieren conservar (consciente o inconscientemente) el privilegio de poder vivir y trabajar en toda España sin aprender otra lengua que la suya? Pues vale, pero que no den lecciones de igualdad.

He empezado por el tema de la lengua porque me parece sintomático de la idea general: Cataluña es España, pero tiene que serlo según una determinada idea de España, lo catalán no es español. Se confunde una parte con el todo. Todo el estado debe tener una misma identidad. Esto proviene del absolutismo monárquico del siglo XVIII, antes no era así. Si no pasara eso no tendríamos inconveniente en ser españoles. Sería lo que se llama el estado plurinacional. Cataluña es una nación como Castilla es una nación, ni más ni menos. Todo lo catalán sería tan español como lo es todo lo castellano. Igualdad de dignidad y derechos porque las diferentes identidades son igualmente dignas y reconocidas como tales. Pero esto no se quiere aceptar de ninguna manera. Yo sospecho que inconscientemente creen que si España aceptara eso sería menos que otros grandes estados. Todo lo contrario. Todos los estados formados en la Edad Moderna son plurinacionales (Francia, Gran Bretaña, Bélgica, Rusia,...). Incluso Alemania e Italia, formados muy recientemente tienen muy diversas identidades en su territorio. ¡Hasta el estado más pequeño del mundo es el más plurinacional! Lo que pasa es que todos pasaron por la etapa de la uniformización y todos temen ahora reconocer la diversidad y acaso perder el privilegio de la identidad mayoritaria sobre las otras. Todos los estados se apoyan en eso porque "cuando las barbas de tu vecino veas pelar...". Pero ¿alguien cree ahora que la primera potencia que reconoció la autodeterminación de sus colonias se rebajó? Igualmente el primer estado que reconozca su identidad plurinacional pasará a la historia como el primer estado verdaderamente libre. Y no será el último. Pero me temo que España no quiere esa gloria.

A nosotros, que sólo intentamos preservar lo nuestro en nuestra casa sin imponerlo a los vecinos, nos llaman nacionalistas, excluyentes y provincianos, cuando no nos equiparan a los terroristas. En cambio, ustedes se autodenominan cosmopolitas y su lengua "es" universal, solamente porque a lo largo de la historia han conseguido imponerla a docenas de pueblos. Algunos catalanes caen en el error de llamarles también a ustedes nacionalistas, desprestigiando así el término. Permítame decírselo claro: la pretensión de imponer lo suyo al vecino no es nacionalismo, ¡es imperialismo! Y España, al igual que muchos otros estados, mientras no reconozca la igual dignidad de sus pueblos y su libertad para decidir por su cuenta si quieren sumarse o no a un proyecto común, no dejará de ser un imperio, no será una verdadera nación. Porque sin libertad no hay unión, como reconoce incluso la Iglesia Católica.

No se trata de separarse, sino de unirse. Pero la unión debe ser libre y voluntaria. "Libre asociación", libertad para unirse, es justamente lo que planteó Ibarreche, y ya vimos la que se armó. Luego Cataluña planteó mucho menos y además sin violencia y con amplio consenso: también se le pegó portazo. Porque en los temas clave se partió de cero, todo lo que había elaborado el Parlamento catalán no sirvió de nada. Nos dió lástima, y rabia, que en este tema se hablara de negociación. La dignidad y la libertad no se negocian, simplemente existen. O se reconocen o no se reconocen. Pero los que no quieran reconocerlas que no den lecciones de democracia.

En el seno de un imperio no puede existir la verdadera paz. A lo sumo habrá "pax romana", que se podría expresar más o menos con una pequeña rima: "Paz mientras la gente sea obediente. A quien no lo sea, se le arrea." Porque ustedes nunca se han comprometido a no usar la violencia (su ejército) para conservar su "sacrosanta" unidad de España.

No queremos faltarle al respeto Sr. Bono. Somos conscientes de que todo esto no es culpa suya únicamente. El problema es esa determinada mentalidad secular que le ha venido dada, según la cual todos debemos ser iguales, pero confundiendo iguales con idénticos, y además idénticos a uno mismo. No se entiende que la diversidad es riqueza y se desconfía del que no quiere plegarse a la uniformidad. Todo con la mejor intención, pretendiendo conseguir la deseable unidad.

No queremos insultarle Sr. Bono, pero nosotros nos sentimos insultados frecuentemente por esa mentalidad de la que usted, voluntariamente o no, es un destacado exponente. ¿ O acaso no es un insulto no tomar ni siquiera en consideración lo que aprobó casi el 90 % de los legítimos representantes del pueblo de Cataluña ? Esto es un insulto a Cataluña y a la democracia.

Por nuestra parte estamos abiertos al diálogo. Somos conscientes de que no somos perfectos y también deberemos cambiar nosotros. Pero además nos gustaría que con motivo de esta Jornada de la Paz reflexionara usted acerca de todo esto y pudiera llegar un día en que su pueblo y el nuestro se pudieran fundir en un auténtico abrazo fraternal, como hermanos que somos, cada uno desde su propia personalidad y con igual dignidad.

Atentamente,
Jesús Fonts Bosch N.I.F. 77.733.750-Y
P.D. Se adhieren a esta firma :
Domènec Cucurella Comellas
Marcel·lí Fonts Bosch
Gerard Girbau Fonts
Jordi Crusellas Alberch
Carles Canellas Crusellas
Joan Casòliva Barcons
Teresa Fonts Bosch
Jordi Pérez Puchulutegui

UN DÉU PER A AVUI

Aquest article, publicat a La Xarxa de Manresa l'abril del 2007, resumeix força bé les meves creences actuals.
La teologia és molt important: segons com sigui el teu Déu així seràs tu, o com a mínim així intentaràs ser tu.


EN QUIN DÉU CREIEM ?

El passat 17 de novembre el Moviment Cristià Comunitari de Manresa va organitzar una conferència amb el títol "Un Dios para hoy", desenvolupada per Andrés Torres Queiruga, doctor en Filosofia i Teologia i professor de la Universitat de Santiago de Compostela.La majoria dels que vam omplir a vessar la sala del Casal de l'Església vam quedar gratament impressionats i, fins i tot, sorpresos, per les innovadores idees que va exposar el professor Torres Queiruga. Almenys aquesta és la sensació que donaven els assistents al final de l'acte. Ens va servir per aprofundir en la nostra fe i pensar en quina idea de Déu pot ser creible en la nostra societat moderna. Per això crec que val la pena que des d'aquí en fem cinc cèntims.

La xerrada parteix de la pregunta de per a què ens ha creat Déu. Si responem això veurem molt més clar què hem de fer en la nostra vida, què és important i què és superflu. De vegades s'ha contestat que Déu ens ha creat per tal que el servim o per a la seva glòria. Mirant l'Evangeli veiem que això hi és incoherent ("El Fill de l'Home no ha vingut a fer-se servir sinó a servir"). A més, si pensem en Déu com a pare, seria un pare de molt curt abast aquell que vulgués tenir un fill per aquests motius. La resposta, i tota l'exposició, de Torres Queiruga es fonamenta en la idea que Déu és amor i res més que amor: "Déu només pot estimar i no pot deixar d'estimar". L'amor és donació, llavors Déu ens ha creat perquè vol donar, ens vol fer compartir la seva felicitat. Aquí cal fer la distinció que l'amor de Déu no és "eros" (amor a allò que es necessita) sinó "àgape" (amor sense necessitat pròpia sinó de l'altre), per això només pensa si ens fem mal a nosaltres mateixos. Aleshores, la missió de l'Església, dels cristians, dels que volem fer la voluntat de Déu, no ha de ser defensar el seu "honor" o donar-li culte sinó procurar el bé de les persones. I això amb el benentès que som cos i esperit i Déu ens vol sencers, amb els dos aspectes, com una bona mare desitja el desenvolupament integral del seu fill, vol que esdevingui una persona gran, no que sigui un infant per sempre. Disfruta amb la nostra felicitat i realització, material i espiritual. No és correcte la separació que s'ha fet sovint entre el sagrat i el profà.

Una altra conseqüència de l'afirmació que "Déu no pot deixar d'estimar" és que en tot moment ja està fent tot allò que pot per a la nostra felicitat. Perquè allò que no pot fer és obligar-nos a fer la seva voluntat. Ens ha creat lliures perquè només qui és lliure pot estimar plenament i només estimant podem ser feliços. Això dóna resposta a la gran pregunta de per què Déu permet el mal, què fa Déu quan hi ha una desgràcia. Ens ho explica la paràbola del bon samarità. Déu inspira amor i compassió en tots aquells que passen, però són ells els que decideixen lliurement si s'aturen a socórrer el ferit o no. Però només el samarità decideix actuar. "Déu només actua a través nostre i tot allò que nosaltres deixem de fer es quedarà sense fer", afirma el professor gallec. I també diu, provocadorament: "Pensar en miracles és ateu", perquè vol dir que abans del miracle Déu no feia tot allò que podia. Si actués miraculosament ens anularia, com una mare superprotectora que impedeix el ple desenvolupament del seu fill.

Això té conseqüències per a la nostra forma de pregar. No podem demanar-li a Déu que faci allò que no està fent ja, la pregària de petició no té sentit. No s'hi val aquí a guiar-se per la paràbola de la vídua que reclama justícia insistentment al mal jutge, perquè això seria dir que Déu és com el mal jutge! El sentit d'aquest text és que si el jutge injust finalment actua bé, molt més farà Déu, que és bo. Com ens cal pregar, doncs? Torres Queiruga ens avisa que d'entrada ens quedarem sense paraules si volem ser totalment coherents amb aquesta manera de pensar. Però podem dir: "Senyor, ens recordem de... Sabem que a Tu et sap greu que passi això. Volem col·laborar a arreglar-ho". Fins i tot arriba a la gosadia de corregir el Parenostre. Per exemple, no hauríem de dir "perdona'ns com nosaltres perdonem..." sinó "volem perdonar com Tu ens perdones". Igual com el pare del fill pròdig, que ja l'ha perdonat i l'espera amb els braços oberts abans i tot que ell li demani perdó.

Finalment, a una pregunta sobre l'evolucionisme i el creacionisme, el professor de Santiago va matisar que cal entendre la creació com un procés que encara està en marxa. Així, quan nosaltres actuem segons la voluntat de Déu, estem continuant la seva tasca creadora.

Uns dies després de la conferència em vaig preguntar: Aquestes idees, al meu entendre, tan boniques poden fer més acceptable la creença en Déu en el món d'avui, tal com deia el títol de la xerrada ? I la resposta que hi vai trobar va ser que sí. Efectivament, en una societat tan materialista i hedonista com la occidental la idea d'un Déu preocupat únicament pel bé de les persones pot ser acceptada i molt necessària per donar una amplitud de mires i una profunditat de la qual estem mancats. I el testimoni d'uns cristians lliurats plenament al servei dels més necessitats seguint l'exemple del seu Déu, pot ser engrescador per a moltes persones. Per això dono les gràcies al doctor Andrés Torres Queiruga i al Moviment Cristià Comunitari de Manresa per haver-lo portat.

MOMENTS HISTÒRICS

Començo amb un article publicat a l'Artesenc l'any 2002, que resumeix el meu pensament pel que fa a la situació mundial. Penso que, per desgràcia, encara seguim en la mateixa dinàmica, ara que comença la CIMERA DEL CLIMA DE COPENHAGEN.


MOMENTS HISTÒRICS

Quan estudiàvem Història a l’escola ens semblava una cosa llunyana i inalterable. De vegades, fins i tot, a més d’un li semblava inútil. I és que sovint oblidem que el present no és sinó la continuació del passat i la Història del futur. Ara, de cop i volta, tothom diu que estem vivint esdeveniments que canviaran la vida de la humanitat. Hi estic d’acord, però no crec que siguin els atemptats de l’onze de setembre, com s’està dient. O, si més no, ho espero i desitjo.

Fonamentalisme
És evident que si uns fets tant sagnants canvien el món no serà pas per a bé, ja que només ho faran si els seus autors aconsegueixen allò que pretenien. Perquè, quins eren els seus objectius? Poca gent s’ho ha preguntat sincerament. Només en “Millennium” (programa del canal 33 recomanable per aquells que a la una de la nit no tinguin ganes de dormir sinó de pensar...) vaig sentir una explicació raonable a aquesta qüestió per part de diversos experts en cultura i societat musulmanes. Primer de tot van explicar què vol dir integrisme i fonamentalisme. Bàsicament, integrisme seria una interpretació de l’Alcorà molt al peu de la lletra i, allà on el llibre sagrat no imposa unes normes concretes sinó uns principis flexibles (com per exemple en el vestir de la dona), l’integrisme seguiria la tradició més, diguem-ne, estricta. El fonamentalisme seria el mateix però amb l’afegit que sosté que la religió musulmana s’ha d’estendre mitjançant, si cal, la revolució i la “guerra santa”.

D’integrisme n’hi ha hagut sempre, per exemple a Aràbia Saudí, un país aliat dels Estats Units. El fonamentalisme modern, però, va tenir el seu esclat amb la revolució islàmica de l’Iran el 1.979. I estaven convençuts que s’estendria ràpidament per tot el món musulmà. No ha estat així. Al cap de més de vint anys, només una part molt petita dels 1.200 milions de musulmans, són fonamentalistes. Cal fer doncs alguna cosa per canviar l’actual dinàmica. Les postures més radicals només obtenen un ampli suport enmig d’un clima de greu enfrontament. Si aquest no és prou fort cal crear-lo o augmentar-lo. És la tàctica que tan bons resultats li va donar a l’israelià Sharon amb la seva passejada per les mesquites.

Això és el que pretenen, doncs, els autors dels atacs als Estats Units: crear un clima d’enfrontament generalitzat entre occident i el món islàmic, tant a l’un costat com a l’altre. Si ho aconsegueixen pot ser que canviïn la Història. Però tinc l’esperança que tant els uns com els altres entendrem que no es pot generalitzar i que només una petitíssima part de la gent està a favor de la violència. Si és així, si no ens deixem portar per una por irracional davant el primer musulmà que trobem pel carrer, l’onze de setembre de 2.001 només passarà a la història com un altre esdeveniment tràgic. Res més.

El veritable canvi
Tanmateix he acceptat al principi que estem vivint uns moments històrics, que canviaran la vida de la humanitat. Per a mi, la data clau és la caiguda del mur de Berlín l’any 1.989. Allà es va acabar un enfrontament que va marcar bona part del segle XX i va començar una cosa nova, que encara no sabem què serà.
Amb l’enfonsament del comunisme rus, el capitalisme occidental es va autoproclamar vencedor. Fins aleshores, els mandataris polítics, sobretot en els països democràtics, havien intervingut en el sistema econòmic per tal que els seus beneficis arribessin a la major part de les capes socials. És innegable el progrés que els treballadors van assolir durant el segle XX tant en les condicions laborals com en l’accés a la sanitat, educació, etc. Tinc la sensació que, si els poders econòmics van acceptar-ho, fou per la por a un augment excessiu del suport popular al comunisme perquè, amb la caiguda d’aquest, s’ha anat imposant de mica en mica un altre discurs. Tot intervencionisme estatal és condemnat amb l’excusa que el sistema de mercat ha vençut, és el millor i per tant cal deixar-lo fer amb la màxima “llibertat”. És el neoliberalisme. Els canvis que això provoca són lents i per això hem trigat uns deu anys a percebre’ls, però jo diria que la flexibilització del mercat de treball i les repetides pressions per desarticular el sistema de pensions, entre altres, són fruit d’això. El capitalisme pur aspira a la desregulació total de l’economia fins i tot a nivell mundial. Això seria la llei de la selva: que guanyi el més fort.

Insostenibilitat social i econòmica
Tanmateix crec que aquest sistema no és viable a llarg termini (sostenible, tal com es diu ara) per dues raons. En primer lloc, perquè sembla oblidar que quan un guanya un altre perd. I si un guanya molt són molts els que perden. En aquesta societat cada cop més complexa i globalitzada les empreses han de ser cada vegada més grans i això fa que la riquesa tendeixi a acumular-se i la pobresa a distribuir-se. Si no ens n’adonem és perquè només mirem al nostre voltant. Si mirem el món veurem de seguida els pobres. En una “llei de la selva” globalitzada el tercer món sempre serà el més feble, sempre perdrà. Les conseqüències d’això ja han començat: la gent no es quedarà de braços plegats morint-se de gana; aquells que encara puguin vindran. La resposta del sistema és simple: cal desenvolupament a nivell mundial. Sí, però tinc dubtes que això sigui possible tal com estan les coses. I si ho fos, tot el món arribaria al punt on som ara nosaltres.

De moment estem en una espiral de consum. Major productivitat i igual jornada laboral vol dir excedents de productes, dificultats per a les empreses que no els poden vendre i pèrdua de llocs de treball. Per combatre això cal augmentar el consum, crear noves necessitats i també exportar ( amb un tercer món desenvolupat hi hauria més dificultats per a exportar degut a la major competència, també hi hauria un mercat més ampli ). De moment ens n’hem anat sortint però més tard o més d’hora arribarem al punt de saturació: greu crisi econòmica generalitzada. Augment de l’atur, delinqüència, revoltes... Acabarà tot el món a l’estil de Colòmbia, amb uns quants rics amb exèrcits particulars que defensin els seus privilegis? Abans podríem trencar aquesta espiral de creixement amb la reducció de la jornada laboral, però el neoliberalisme no en vol sentir parlar perquè “no és competitiu”. No crec que tot aquest trencaclosques tingui solució, econòmicament parlant, però ni que fos així toparíem amb l’altra raó que em fa pensar que el sistema és inviable: el colapse ecològic.

Insostenibilitat ambiental
Si tot el món contaminés en la proporció que ho fem nosaltres l’equilibri del planeta es trencaria en pocs anys. Ja està comprovat, per exemple, l’escalfament global. No se sap encara si és degut únicament a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, però està clar que hi ajuda. Si no la reduïm ràpidament, podem arribar a un punt on l’escalfament sigui irreversible ja que a més temperatura global més desertització, menys absorció de gasos per les plantes i més escalfament. Tot això sense parlar de l’esgotament dels recursos minerals, la qüestió dels residus, la capa d’ozó, i altres perills que ara ni tan sols sospitem. El creixement ilimitat en un planeta limitat no és possible.

Conclusions
Anem, doncs, amb un cotxe accelerant cada cop més en direcció a dos murs de formigó: la saturació econòmica i el colapse ecològic. Si no frenem o canviem de direcció ens estavellarem abans de, diria jo, cinquanta anys. Per això deia que de tot això n’ha de sortir una cosa nova, una societat nova. Però de moment als que diem que “un altre món és possible” ens anomenen anti-globalització i ens tracten de ximples. Tanmateix ens hi juguem el futur de la humanitat. Som Història viva, i si cadascú de nosaltres no posa el seu granet de sorra per escriure-la un altre ho farà per ell.