QUI ESTÀ SOBRE-REPRESENTAT AL CONGRÉS ?

Després de les eleccions generals del 2008 es va parlar molt d'aquesta qüestió, debat alimentat per la caverna mediàtica madrilenya, preocupada per la possible influència dels nacionalistes en una situació de minoria del partit guanyador. Suposo que ara serà diferent, però ja hem pogut veure la Rosa Díez, de UpyD, donant a entendre altre cop que els nacionalistes tenen massa representació i, lògicament, ella en té massa poca. Fins i tot, en el tall de veu que jo vaig veure sembla que el seu únic objectiu en aquesta legislatura sigui canviar la llei electoral per sortir-ne afavorida, dels problemes del país res de res. No sé si amb la mateixa intenció, però també Cayo Lara, de IU, es queixa.

Per això em sembla bo que mirem els resultats electorals des d'aquest punt de vista i en traiem algunes conclusions. L'altra vegada ja ho vaig fer una mica, però ara he fet un petit estudi que us presento aquí.

Al primer quadre podeu veure els resultats dels diferents partits ordenats segons el nombre de vots per diputat que han aconseguit. Als primers llocs aquells que necessiten menys vots per aconseguir els seus escons. Cal precisar que el que tinc en compte és el nombre total de vots a tot l'estat. També us poso els escons que hauria aconseguit cada candidatura si el repartiment fos proporcional (a raó de la mitjana de 70.259 vots per diputat) i amb circumscripció única a tot l'estat.

Certament apareixen en primer lloc dos partits nacionalistes, Geroa Bai i Amaiur. Però es tracta d'anècdotes, de capricis de la llei d'Hondt en els dos casos, i la prova és que l'any 2008 no passava pas això. Efectivament, GBAI aconsegueix un escó amb 42.411 vots, mentre que el PSOE a la mateixa Navarra també n'obté un amb 72.656. En el cas d'AMAIUR passa el mateix amb 5 dels seus 7 escons. A Navarra, malgrat que no és una província sobre-representada, també obté un diputat amb només 49.100 vots. La que sí està sobre-representada és Àlaba, on el que té més vots no arriba a 46.000 per escó. I on està molt de sort l'esquerra abertzale és a Guipúscoa, on deuen haver obtingut el tercer diputat per escassos vots. Ja els tocava, després d'anys de prohibicions !

Tornant al quadre, allò que més destaca, a la columna de la dreta, són els 26 (!) diputats de més que acumula el PP, així com els 7 del PSOE. Apart de les dues excepcions comentades, els nacionalistes es mouen en la normalitat o bé tirant cap a la part baixa (ERC, BNG, Foro Asturias i Compromís). Per tant, que no ens mengin el “tarro” amb aquesta qüestió ! A més, això demostra que no hauríem de tenir cap por de la circumscripció única, l'únic model on tots els vots valen el mateix. A sobre, els catalans empadronats a altres llocs de l'estat podrien votar nacionalista, cosa que ara no poden fer i augmentaria els seu nombre total de vots. Si, per postres fossin capaços d'establir alguna coalició els partits nacionalistes de diferents autonomies sumarien els seus vots i la seva representació augmentaria encara més !

Certament, IU i UpyD tenen dret a queixar-se, amb 14 i 12 escons de menys respectivament ! Però això passa perquè les circumscripcions petites afavoreixen el bipartidisme. A qui li interessa ?

Per acabar d'il·lustrar el tema de les representacions territorials he confeccionat aquest altre quadre: el percentatge de cens de cada autonomia i el percentatge d'escons que té al Congrés. Aleshores podem comparar amb els que li tocarien de forma proporcional. Ho he ordenat segons la diferència d'escons entre un model i l'altre. Els sobre-representats a dalt.

No calen gaire comentaris, està claríssim. Només un parell d'apunts. Les úniques nacionalitats històriques que estan per sobre de la mitjana de representació són el País Basc i Navarra. Però això és degut a només dues circumscripcions electorals: Navarra i Àlaba. Curiosament aquelles on els espanyolistes acostumen a guanyar !

L'altre apunt és que si bé Madrid és la comunitat autònoma més perjudicada, sumant-li les dues Castelles assoleix un saldo net de 6'68 diputats de més. Pràcticament els mateixos que té Catalunya de menys ! Curiosa coincidència, o bé que està molt clar qui mana i qui està manat a l'imperi espanyol, oi ?

EL SISTEMA COMPETITIU ÉS L'ÚNIC POSSIBLE ?

UNA NOVA ÈTICA PER A UNA NOVA SOCIETAT


En el darrer article, "Com podem sortir de la crisi", resumia en unes fórmules molt simples el sistema econòmic i apuntava la direcció correcta per superar els actuals problemes. En el fons es fa palès que l'origen d'aquest caos rau en el fet de basar-ho tot en la competitivitat: és inevitable que hi hagi perdedors i que siguin molts si els guanyadors han de guanyar molt. La solució, doncs, passarà per trencar aquest paradigma per poder repartir la feina, l'única sortida raonable.

Però encara cal anar més al fons. Tan "tontos" som, la humanitat, que no hem vist altra manera d'organitzar-nos que competir els uns amb els altres com a llops? Per què hem anat a parar aquí? El fracàs dels règims anomenats comunistes ens en dóna algunes pistes. No en sóc un expert, però tinc entès que va acabar havent-hi desabastiment de productes. No es produïa tot allò que la gent necessitava per a viure dignament. L'explicació que vaig sentir de jove era que la gent no treballava amb interès ja que la retribució no depenia del rendiment. Segur que hi va haver altres causes, però aquesta em sembla plausible. Serà que si jo sabés que cobraré igual, molts dies em quedaria a casa enlloc d'anar a la vinya a passar fred... En el sistema capitalista l'amenaça de la competitivitat (si no rendeixes tan o més que els altres et quedaràs sense feina) s'encarrega d'evitar aquest desinterès. Però realment aquesta és l'única manera de garantir que la gent faci bé la seva feina? Aquesta és la qüestió de fons: què ens mou a ser persones responsables, honestes, productives, creatives. Es tracta d'un problema ètic, moral, gairebé espiritual.

Sempre es bo mirar enrera, a la Història, per entendre com hem arribat on som. Diuen que el capitalisme com a tal és un invent de l'edat moderna, que a l'edat mitjana el sistema era el feudalisme. Tanmateix, l'amenaça de caure en la misèria si no pencaves com una mula era ben patent i tal vegada era la principal motivació per a l'esforç. Però, aleshores i fins fa quatre dies, hi havia un altre mecanisme que considero rellevant i que també prenia la forma d'amenaça: la religió. Si no eres responsable i honest un déu que tot ho veia et jutjaria i et cremaries eternament a l'infern. Collooons! (amb perdó). Segur que hi havia gent de tota mena, però l'ètica dominant a la societat (repeteixo, fins fa quatre dies) era aquesta: calia ser "bona persona" per aquest motiu. Al segle XX, per sort, vam desmantellar aquesta religió opi (i fuet!) del poble. Però a nivell ètic no l'hem substituïda per res, si de cas de forma molt simplista. Només ha quedat la competitivitat: visca l'èxit a qualsevol preu, el nou déu !

Cal buscar, doncs, una altra motivació que ens alliberi de la competitivitat si volem bastir un sistema més harmònic. Hauria de ser un impuls interior que pugui ser acceptat lliurement per la majoria de la gent i no pot ser de caire religiós, en una societat forçosament plural en aquest aspecte. Per això, temps enrera em vaig llegir "Per una ètica humanística" d'Eric Fromm, a veure què en deia. En línies generals exposa una idea força engrescadora. Segons ell, l'ésser humà és creatiu i productiu per naturalesa i li agrada oferir als altres allò que sap fer. No disfruta fent mal als altres sinó quan els pot aportar alguna cosa de bé. Aleshores és quan se sent "realitzat" i obté una vertadera felicitat. Només cal fomentar aquest impuls bàsic que portem a dins i tindrem allò que buscàvem. Eric Fromm va escriure ja fa unes dècades. Suposo que hi ha estudis més recents sobre aquesta qüestió de l'ètica humanística. Algú en sap alguna cosa? Totes les aportacions en aquest o qualsevol altre aspecte seran enriquidores i benvingudes.

De totes maneres, em sembla que caldrà esborrar la programació que ens inculca l'actual sistema, segons la qual les coses només valen en funció de la retribució econòmica que se'n pugui treure i que ens fa desitjar més i més béns materials incentivant l'enveja i l'egoisme. I, a sobre, no ens deixa ser mai feliços perquè, tal com va dir algú, "el capitalisme no crea satisfacció sinó que viu de la insatisfacció".


Ens cal, doncs, una altra educació per a construir "l'altre món possible". Una autèntica educació, terme derivat del llatí e-ducere "dur a fora", que vol dir ajudar a desenvolupar les capacitats que cada ésser humà porta dins. Educació, i no la formació actual sorgida amb la industrialització que només busca quadricular les persones per fer-ne màquines de produir i gastar, fàcilment manipulables. Per això són cabdals les experiències d'educació lliure que es puguin dur a terme. Per exemple, ara a Manresa hi ha una escola pública, "Ítaca", que aposta per aquest mètode i que aviat abastarà des de preescolar fins a primària. És una bona notícia.

No serà fàcil, les resistències del sistema seran terribles, brutals. Però no hi té res a fer, aquest món s'enfonsa. La por més gran és que acabi fent com altres vegades; provocant una gran destrucció per així tenir feina en la reconstrucció i tornar a engegar la boja roda de l'economia consumista. Ens cal amb urgència educar les noves generacions amb aquesta altra ètica i, perquè no?, canviar també nosaltres de paradigma. Ser responsables i honestos pel sol gust de ser-ho. Només així podrem alliberar-nos d'aquesta perversa teranyina tan ben teixida que ens té atrapats.

COM PODEM SORTIR DE LA CRISI

Ara hi ha molts "experts" que diuen saber la resposta a la gran pregunta que tothom es fa. Curiosament són els mateixos que no van preveure res i que quan alguns dèiem que el món anava malament (vegeu l'article "Moments històrics") ens tractaven d'ignorants i ingenus.

Jo no tinc cap recepta màgica però sí algunes idees que ens poden orientar per saber si anem ben encaminats o no. Primer de tot cal entendre l'origen de la crisi, la vertadera causa; només així es poden resoldre els problemes. Cal entendre, doncs, el sistema econòmic mundial. "Uf, no acabes de dir res" direu alguns. Certament el món és molt complexe i l'economia globalitzada també, però la base de tot plegat es pot simplificar molt; com algunes equacions aparent molt complicades. En la meva opinió tot el sistema econòmic es pot resumir en dues fórmules molt simples:

Hores de treball x Productivitat = Productes (Béns o Serveis)

Productes - Consum = Excedents

Crec que ningú pot discutir això. A partir d'aquí anem a analitzar què passa en diferents supòsits. Si el resultat final (els Excedents) és molt gran tenim un problema: les empreses o autònoms que els produeixen no podran vendre'ls i a la llarga es quedaran sense feina i arriba l'atur. L'altra supòsit, que el resultat final sigui negatiu és òbviament impossible: no es pot consumir allò que no s'ha produït. Però sí que pot passar que la producció no cobreixi les necessitats de consum, aleshores tenim desabastiment dels mercats i penúries per a molta gent. És el que sembla que va passar als règims comunistes i que passa en alguns països de l'anomenat "Tercer Món". L'única situació bona és que els Excedents tendeixin a zero, fer els possibles per tal que allò que es produeix i allò que es consumeix es vagi equilibrant.

Però a la nostra societat occidental el problema és el primer, l'atur. Cal examinar com s'hi ha arribat. Durant les darreres dècades, la productivitat ha anat augmentant molt gràcies a les noves tecnologies, entre altres coses. I això és bo, perquè vol dir que podem cobrir les nostres necessitats amb menys esforç. Però resulta que la jornada laboral s'ha mantingut fixa perquè és necessari per a ser competitius (diuen...). El resultat de la primera fórmula, doncs, s'ha multiplicat. Cal adonar-se que, en el fons, només hi ha dues maneres de "crear" llocs de treball: augmentar el consum o bé convertir en feines remunerades multitud de feines que abans es realitzaven sense cobrar (per exemple, cuidar els avis i els nens, cuinar, reparar la roba... En general, tot allò que feien les mestresses de casa, que treballaven, i molt, però sense cobrar). Amb la segona opció no n'hi ha hagut prou i ha calgut augmentar molt el consum les darreres dècades. I això és el que s'ha anat produint. No cal allargar-se en aquest punt, crec que és molt evident.

I ara vé quan es desencadena la crisi, perquè és clar que aquesta dinàmica no es podia mantenir indefinidament. Els últims anys ja estàvem molt aprop del punt crític i per incentivar encara més el consum el que va caldre va ser donar diners fàcils a la gent. Si et costen molt de guanyar et costaran molt de gastar, però si te'ls regalen... I això és el que van fer els bancs, ja ho sap tothom. Però en general no ens adonem que, en el fons, no van fer altra cosa que allò que el sistema demanava. Us semblarà estrany però jo crec, per una vegada, que els bancs no en tenen la culpa. I és que LA CRISI NO ÉS FINANCERA SINÓ SISTÈMICA. Van donar crèdits fàcils a la gent per tal que consumís (també habitatges, d'aquí el boom de la construcció) i durant uns anys hi havia molta feina i molt diner. Però perquè ens estàvem gastant els diners del demà ! I ara és el demà i no tenim un duro, tothom estar endeutat o amb por !!!

Per sortir d'aquest atzucac ens diuen els gurús de l'economia que hem de treballar més per ser més competitius. Però si el culte a la competitivitat és el que ens ha portat aquí !!! La seva recepta és "más de lo mismo"!!! Això pot ser la solució per algú, però no per a tots, no oblidem que competició vol dir que un guanya i uns altres perden. Si els alemanys s'espavilen i produeixen uns determinats béns, els altres no els podrem produir.

En canvi, si recordem les petites fórmules de l'inici la solució ens semblarà molt òbvia : reduir les hores de treball, la jornada laboral, per equilibrar el resultat final en un punt desitjable econòmicament i ecològica, que aquest és un altre tema a considerar en tot això ! No és fàcil, i per a un sol país és impossible perquè "no serà competitiu". Però amb un acord entre tots no seria tant difícil.

No tinc recepta màgica, però tot allò que vagi en aquesta direcció va ben encaminat, la resta ens allunya de la sortida definitiva. Si ara sortim d'aquesta crisi pel bon camí el sofriment de tanta gent haurà servit per alguna cosa, si ho fem pel camí contrari només allargarem l'agonia. Posarem pedaços, hi haurà una certa reactivació, però al final vindrà un crack encara molt més fort que l'actual perquè els problemes de fons no s'hauran resolt i tornaran a petar.

Encara som a temps de triar. Depèn de cadascú, de les nostres actituds i de la pressió que siguem capaços d'exercir sobre els poderosos.