Hi ha un tema que
temps enrera corria molt per la xarxa i era un dels lemes estrella
del moviment 15-M: “Que no, que no, que no nos representan”, el
desprestigi de la política i dels polítics en particular. Tot
sovint t'arribaven correus sobre els privilegis que s'autoatorguen
els “nostres representants”: que si sous, jubilacions, serveis i
luxes de tota mena de franc. I, a sobre, ho fan fatal i la crisi és
culpa seva. Aquest vídeo, molt ben fet d'altra banda, n'és un bon
exemple: “Simiocracia” http://www.youtube.com/watch?v=TfRSfF296js
Sense voler
desmentir, ni de bon tros, totes aquestes crítiques, jo sóc dels
que pensen que els polítics només són uns titelles dels que manen
realment al món. Per això, m'imagino aquests veritables poderosos
fotent-se un panxot de riure quan veuen que dirigim les nostres
crítiques més ferotges contra els polítics i a ells els deixem
força tranquils. Qui són aquests poderosos i com s'ho han fet per
dominar les institucions democràtiques que teòricament ens governen
? Tractaré d'argumentar-ho.
Per a mi, tot va
començar amb una qüestió encara més passada de moda però que
faríem bé de no oblidar: la globalització. Als anys 80 es van
començar a debatre i implementar una colla de tractats
internacionals que van tenir com a resultat la pràctica eliminació
de les barreres duaneres i aranzelàries que impedien la “lliure”
circulació dels productes i capitals (!) arreu del món. Així, els
poders empresarials i financers només han d'amenaçar amb la
deslocalització i ja tenen el polític de torn menjant de la seva
mà, ben mansoi. Abans, les empreses no podien marxar d'un país si
no volien perdre aquell mercat. Però ja fa anys que l'Arcadi
Oliveres ho deia en les seves xerrades: “avui en dia, el president
d'una transnacional li pot penjar el telèfon a qualsevol president
de govern”. Aquesta mateixa setmana n'hem tingut un bon exemple. El
ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha afirmat que no pot
augmentar els impostos a les SICAV (societats on els multimilionaris
col·loquen els seus diners i així tributen a l'1%, sí, sí, no hi
falta cap xifra, l'u per cent!) perquè, diu, aquests capitals
marxarien. I, per desgràcia, aquest tipus de polítiques les hem
vistes també en governs autoanomenats d'esquerres.
Les conseqüències
ja les estem patint amb la crisi i més que les patirem quan en
vulguem sortir. Per ser més competitius a nivell mundial cal
rebaixar salaris, cosa que en realitat és el que passa quan un perd
la feina i, anant moooolt bé, després en troba una altra molt més
mal pagada. I cal desmantellar l'estat del benestar, que suposa un
sobrecost en forma de cotitzacions per a les empreses. D'altra banda,
els pretesos beneficis de la globalització per al tercer món (ai,
perdó, ara s'ha de dir els “països emergents”) només arriben a
uns sectors limitats de la seva població. Els impulsors d'aquells
acords que van establir aquesta globalització parcial (les
condicions de treball i la lliure circulació de persones, entre
altres coses, no s'han globalitzat!) van ser els governs “liberals”
de Reagan i Thatcher. Per això, quan va morir aquesta darrera, enmig
de les habituals lloances, jo vaig pensar en allò que solien dir els
meus pares en aquests casos: “Que Déu l'hagi perdonada...” Li
convé, i molt.
Així doncs, els
polítics no són els culpables de la crisi perquè en realitat manen
ben poc. Una mena o altra de crisi s'havia de produir en algun moment
ja que el sistema no podia aguantar gaire més, tal com explico en
aquest mateix blog a
http://ideesdelxuing.blogspot.com.es/2011/02/com-podem-sortir-de-la-crisi.html
. Però el trasbals actual va començar amb la bombolla immobiliària
i les hipoteques “basura”. Els grans financers que posseeixen les
accions dels bancs són els que van forçar els polítics a prendre
les mesures que tan bé explica Aleix Saló al seu vídeo
“Simiocracia”. Per estupidesa, tal com diu ell? No, per interès!
Perquè si s'enfonsen els bancs ells perden allò que hi han
invertit. Ells no perden mai, per això es van inventar les
preferents i les subordinades! Els grans financers van obligar els
governs a rescatar els bancs, engreixant així el deute públic de
cop i volta. I qui compra el deute públic? El qui té calers, que
són ells, naturalment! I per tant el qui ha de cobrar el deute
públic són ells. Us imagineu qui obliga els governs a fer reformes
constitucionals que diuen que l'Estat ha de pagar el deute abans que
no pas garantir els drets socials? Per estupidesa? No, per interès!
A més a més, tot això ha suposat un efecte molt interessant per a
aquests grans financers. Abans la millor eina per pressionar un
govern era una gran empresa amb els seus llocs de treball directes i
sobretot els indirectes que de seguida són comptats (i
multiplicats!). Però això comportava massa malsdecap. Ara la millor
eina per pressionar els estats, endeutats fins al coll, són els
“mercats financers”. I qui són aquests mercats? Ho endevineu,
oi?
O sigui, sense
desmentir el principi de Hanlon que esmenta Aleix Saló (“No
atribueixis a la maldat allò que pugui atribuir-se a l'estupidesa”),
jo aniria més enllà i diria que “No atribueixis a l'estupidesa
allò que pugui atribuir-se a l'interès” (principi de Xuing,
jeje). Bé, bromes apart, tot això no m'ho he pas inventat jo solet.
Entre altres coses ara estic llegint un enorme però interessant
totxo de Joan Carrero que analitza en profunditat aquesta qüestió
de qui mana realment al món: La hora de los grandes
“filántropos”. I és que, això sí, aquests grans financers
podrits de milions fins al moll de l'os tenen tots la seva fundació
filantròpica per “ajudar la humanitat”. En aquest llibre
s'exposen mil i una maniobres ordides per aquesta colla de beneits
que es reuneixen en tres grans organitzacions mig secretes: el Club
Bilderberg, la Comissió Trilateral i el Consell de Relacions
Exteriors dels Estats Units. El principal fundador de les tres té un
cognom que us sonarà, David Rockefeller. El seu principal executor
no us sonarà, ja es van cuidar els seus pares de posar-li un nom
impronunciable per tal que passés desapercebut: Zbigniew Brzezinski.
Només us en diré dues coses, la cara i una de les moltíssimes
creus. Aquest “senyor” és un dels principals inspiradors de la
creació dels talibans i d'Al-Qaeda i avui en dia, dotze anys després
d'allò de les Torres Bessones, se'n mostra orgullós!!! Això sí,
és també un alt directiu d'Amnistia Internacional. Alerta!
En conclusió,
critiquem tant com faci falta els abusos i les ineptituds dels
polítics, sí, però no ens equivoquem d'objectiu perquè aquests
són només uns titelles a mans dels poderosos. I és que la culpa no
és del titella sinó de la mà que el mou. I no ens oblidem del
poder del nostre vot, ja que no tots els polítics són iguals.
Almenys n'hi ha algun que els ensenya la sandàlia !