LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ ( i II )

Tornant a Charlie Hebdo i les caricatures de Mahoma, la majoria d'aquelles primeres que van causar tant d'enrenou no em van semblar ofensives però almenys una sí, i molt greument: aquella que representava el Profeta amb una bomba al turbant. La immensíssima majoria de musulmans i musulmanes del món són ciutadans pacífics. No es pot dir que el seu líder espiritual és un terrorista, això és un greu atemptat a l'honor i a la imatge de molts milions de persones! Almenys hauria calgut una mínima autocrítica en aquest sentit. Però no pot ser, això contribuiria a rebaixar la tensió del "xoc de civilitzacions" que alguns volen crear per interessos no gaire difícils d'imaginar.

Ara fa poc, en veure la portada del darrer número de la revista francesa, la de després de l'atemptat, vaig pensar: ara sí que "je suis Charlie"! Aquesta portada és un 10. No! Un 11!! Després del dolorosíssim atemptat no seria exigible aquest "tout est pardonné". Absolutament admirable ! I la imatge de Mahoma plorant em sembla molt bona per donar a entendre que el món musulmà no és terrorista, que també condemna l'atemptat. Tot plegat, més que excel·lent... des del nostre punt de vista, vaig pensar després. Des de la nostra cultura (catòlica) és fantàstic, però com s'ho prendran des de la cultura musulmana? Ja s'ha vist. Resulta que, segons moltes versions, l'Alcorà prohibeix la simple representació de Déu o del Profeta. Malgrat que això sigui fruit d'un error de traducció (segons Dolors Bramon a TV3), no es pot ignorar que la simple imatge serà vista com una provocació per molta gent. L'Islam no és l'única religió que prohibeix la representació de Déu. La jueva i gran part de les cristianes (protestants i àdhuc ortodoxes) també ho tenen rigorosament privat. Per cert, no he vist mai cap caricatura del Déu d'Israel. El seu autor no seria acusat d'antisemita, gairebé nazi? Però nosaltres, ens n'adonem o no, estem immersos en la cultura catòlica i ens sembla normal això nostre i irracional allò estrany.

Estic d'acord que nosaltres no ens hem de regir per cap llei religiosa. Per tant no em sembla perseguible legalment aquesta darrera portada, al contrari d'aquella primera imatge esmentada. Però si realment el que volem és fomentar l'entesa i la reconciliació no és gens encertada. Els responsables de Charlie Hebdo havien de saber millor que ningú (després del merder de fa uns anys) que la simple imatge seria percebuda com a ofensiva per molta gent, més enllà del seu lloable contingut. Vull creure que ha estat un simple error. No vull ni pensar que hagi estat fet amb la intenció de transmetre la imatge que nosaltres (els occidentals) som els bons, que ho perdonem tot, i ells (els musulmans) són tan "dolents" que fins i tot s'indignen ...quan els perdonem!

Tot això no justifica gens, repeteixo, cap mena de violència. Però si de veritat volem combatre les causes del terrorisme mal anomenat "islàmic" hem d'anar cap a una entesa de civilitzacions. Hem d'aprendre a veure les coses des del punt de vista de l'altre. I, sobretot, ens hem de treure de sobre (del nostre conscient i del nostre subconscient) la sensació de superioritat occidental. Això és el que fa que el món islàmic, i d'altres, se sentin menyspreats, agreujats i oprimits (amb casos flagrants com Palestina, etc.) i que una ínfima minoria es radicalitzi i opti per la violència.

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ ( I )

He de començar amb una frase que no hauria de caldre però que es fa necessària per evitar malentesos, donat el que ve després : Condemno totalment i absoluta els atemptats a Charlie Hebdo.

Dit això, i sense que signifiqui cap matís o justificació, vull dir una altra cosa : Je ne suis pas Charlie. No ho sóc des de la primera vegada de l'afer de les caricatures de Mahoma. Recordo que en aquella ocasió l'aleshores president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va declarar solemnement el següent: "Nuestra libertad de expresión es ilimitada". Em va sorprendre molt: de veritat no hi ha cap límit a la llibertat d'expressió? No n'hi hauria d'haver? Gairebé totes les llibertats tenen el seu límit: la meva llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre. Em sembla que aquest és pràcticament l'únic principi ètic acceptat per la immensa majoria de la gent en el món d'avui.

Com que em semblava que hi devia haver algun límit a la llibertat d'expressió ho vaig voler comprovar. No em va caldre buscar gaire. Vaig començar per la "Constitución Española", tan idolatrada pel senyor Zapatero i tants d'altres. I efectivament diu això:

Artículo 20 1. Se reconocen y protegen los derechos: A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción. A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica. A la libertad de cátedra. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercicio de estas libertades. ... ... 4. Estas libertades tienen su límite en el respeto a los derechos reconocidos en este Título, en los preceptos de las leyes que lo desarrollen y, especialmente, en el derecho al honor, a la intimidad, a la propia imagen y a la protección de la juventud y de la infancia.

Ho sento, digueu-me carca si voleu, però em sembla bé aquest punt 4. Que potser no tenim els catalans el dret d'indignar-nos quan diuen de nosaltres determinades mentides difamatòries? És una vulneració del nostre dret a l'honor i a la pròpia imatge. Fixem-nos que diu: "comunicar o recibir libremente información veraz"! Per això, al final, es van guanyar algunes querelles, i a mi em sembla bé, repeteixo.

(Continuarà amb les implicacions que això té, en la meva opinió, respecte al cas de Charlie Hebdo)