LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT

    Fa més de dos-cents anys que la Revolució Francesa va encunyar aquest lema. però em sembla que pot ser una bona guia per al procés que hem encetat a Catalunya. LLIBERTAT I IGUALTAT és el que portem reclamant els catalans durant 300 anys, tal com explico extensament en aquest mateix blog en la "Carta a José Bono"http://ideesdelxuing.blogspot.com.es/2010/01/catalunya-i-espanya.html. Per desgràcia, en els darrers temps de "democràcia" hem comprovat que dins l'estat espanyol no avancem sinó que hi ha una certa involució en la mentalitat espanyola respecte a la diversitat catalana. Per tant, ens obliguen a separar-nos si volem seguir sent nosaltres mateixos i la "voluntat de ser" és allò que més ens caracteritza.

    Però el que m'interessa avui és la tercera part del lema. Si volem que el procés d'independència tiri endavant pacíficament i amb cohesió social (la única manera en què ho pot fer), haurem d'estar ben amatents a mantenir la FRATERNITAT a dos nivells.

    De primer, amb tots aquells que el gran Paco Candel va anomenar "els altres catalans", els que viuen a Catalunya fa una o dues generacions. Si aquesta gent creuen que el procés d'indepència es fa en contra seva i s'hi oposen obertament, no ho aconseguirem. I rebran un autèntic bombardeig en tots els fronts per tal que ho creguin. Els mitjans espanyolistes ja han començat a escampar tota mena de mentides: que si els expulsarem de Catalunya (!), que si hauran de travessar fronteres o canviar moneda per anar a veure els seus familiars, que si els obligarem a parlar català, que si no cobraran les pensions, que si... És fonamental que sapiguem mantenir la fraternitat i la cohesió interna amb una gran comprensió i capacitat de diàleg. Els haurem d'explicar que no es fa res en contra seva sinó també a favor seu i que en el futur estat català lliure el seu vot valdrà exactament igual que el nostre, per decidir totes les qüestions fonamentals (per exemple, la llengua). No pas per guanyar els seus vots quan arribi la consulta, sinó per tal que el procés segueixi sent modèlic en quant a pau social. Si és així, més tard o més d'hora, la realitat de la necessitat de la independència s'imposarà i el procés serà imparable, només depèn de nosaltres !

    En segon lloc, i ja pensant en el futur estat català, caldrà mantenir la fraternitat amb un altre col·lectiu, els ciutadans de l'estat espanyol. He pogut conèixer algunes persones de Madrid i totes m'han semblat molt bona gent. Hem de tenir molt clar això, que a tot arreu la bona gent és majoria aplastant. Però de vegades passa que han estat programats durant segles d'una determinada manera (també està desenvolupada aquesta idea a la "Carta a José Bono") i això condicionarà la seva reacció. Haurem de tenir molta paciència i esperar que els passi "el xarrampió", perquè d'entrada ho pairan malament i diran tot de bajanades, com ja estan fent. Però si nosaltres no ens deixem endur per la reacció d'alimentar el ressentiment i l'odi, a la llarga ells també s'adonaran que és millor una bona separació que una mala convivència, que és el que ha estat fins ara. L'ambient que es va viure a la manifestació de la Diada ( caldria posar nom a un esdeveniment històric com aquell! ) em fa ser molt optimista, ja no hi havia emprenyamenta amb Espanya com al 10-J sinó només decisió i alegria. Volem ser independents per tenir bones relacions de veïnatge amb tothom, no per enfrontar-nos amb ningú.

    Finalment vull fer una altra reflexió que toca d'esquitllada el títol d'aquest article. N'hi ha que diuen que el treball (no m'agrada la paraula "lluita") per la independència ha d'anar inseparablement lligat al treball per una futura Catalunya amb "llibertat, igualtat" i justícia social i econòmica. En definitiva, amb un altre sistema econòmic, no capitalista. I, diuen, no podem fer camí junts amb aquells que no tinguin clar això. Jo tinc clar que un altre sistema és imprescindible, però penso que són dues coses diferents. Si van juntes millor, però si no poden anar les dues al mateix pas, una de sola ja val la pena per si mateixa. Em sembla que socialment el procés sobiranista està molt més avançat i lligar-lo a l'altre seria endarrerir-lo perillosament, amb gran risc de fer-lo descarrilar. A més, tinc la sensació que des d'una Catalunya lliure nacionalment seria més fàcil caminar també cap a la plena llibertat i justícia econòmica. Però això ho haurem de decidir entre tots els ciutadans. Mentrestant, hem de fer camí col·laborant amb tots aquells que volen l'emancipació del poble català en algun sentit, bo i mantenint la fraternitat amb tots els que hi estiguin en contra. Només així arribarem a bon port.

QUI DEU QUÈ A L'ESTAT ESPANYOL ?

Aquest mes tinc feina i tampoc he trobat un tema d'actualitat per escriure un article meu. Però us ofereixo aquesta joia de Justícia i Pau de Barcelona. Hi ha moltes dades, però algunes us sorprendran, ja que la idea que ens donen a entendre les notícies és força diferent de la realitat !

Si us baixeu l'arxiu el podreu llegir bé.

DE VERITAT QUE HI HA UN DÉU ALLÀ DALT ?

Aquests dies de Nadal, creients i no creients, tenim més presents les qüestions religioses. Quan veiem tantes tradicions convertides en rutina o festa social és oportú plantejar-nos en què creiem i en què no. Les noves vivències de cadascú i les noves realitats científiques i socials ens qüestionen les nostres creences, de tal manera que si aquestes no evolucionen acabaran morint arraconades i esllanguides. La meva fe ha anat canviant els darrers anys, influenciada per diverses lectures, conferències i per les pregàries dels dimarts a la Cova de Manresa, conduïdes pel mestre Xavier Melloni.

Per explicar la meva nova idea de Déu em va molt bé un quadre que em sembla fantàstic. Amb ocasió d'una trobada li van demanar a una bona amiga, la Sílvia Aguilar, que pintés alguna cosa per expressar la relació entre Déu i l'ésser humà i ella va fer això:

A dalt de tot hi ha una mena de sol que escampa els seus raigs sobre tota l'escena. Representa Déu que vessa generosament el seu Esperit sobre tot l'univers.

Les línies del mig representen l'ànima. Està oberta en forma d'embut i així capta l'Esperit de Déu, que penetra al seu interior on es concentra en una gota. És aquella espiritualitat que podem captar quan ens endinsem en nosaltres mateixos, de fet és l'essència profunda del propi ésser.

Però en què consisteix aquesta Presència que està tant a dins nostra com per tot arreu ? Els místics de totes les religions parlen d'una Bondat, un Amor, una Energia de Vida. Jesucrist ens diu que Déu és Amor generós, que no sap fer altra cosa que estimar. Això és el que rebem si som capaços d'evitar l'egocentrisme i obrir-nos a la Presència. Anthony de Mello diria: si som capaços de despertar i veure la Realitat que la nostra programació, amb els desitjos constants que ens provoca, ens impedeix de veure. Fixem-nos que si les nostres "línies" no estan obertes com una flor esbatanada sinó tancades com una poncella serem incapaços de rebre l'Esperit de Déu, per molt que Aquest el vessi generosament. Si no estem oberts és degut a aquells desitjos que considerem que no podem viure sense ells i que De Mello anomena "apegos". Provoquen una insatisfacció que crea sofriment, i aquest és l'origen del tancament i del mal. "Mai cap home feliç ha comès un assassinat", diu A.S. Neill. Entenent-ho així deixa de tenir sentit la pregunta tan repetida: per què Déu no fa res davant tanta injustícia, guerra o dolor ? Ell ja fa tot allò que pot, enviar el seu Esperit, però si nosaltres en virtut de la nostra llibertat i moguts pel nostre tancament actuem erròniament Ell NO POT fer-hi res més. No crec en "Déu Pare Totpoderós" (que ens fa dir el credo) sinó més aviat en un Déu "Mare Impotent". Oi que ningú preguntaria a una mare per què permet, per exemple, que el seu fill caigui a la droga ?

José María Vigil a l'agenda llatinoamericana 2011, explica que per estar en consonància amb els nous descobriments científics i sociològics, ens cal també replantejar-nos:

-La idea d'un déu personal (el teisme)

-El concepte d'un món dividit en dos pisos, on aquest déu habitaria el pis "de dalt".

Aquestes dues idees són creacions humanes relativament recents.

El déu personal masculí totpoderós amo i jutge de tot, es va imposar majoritàriament amb la revolució agrària (i amb el patriarcat), ara fa uns 10.000 anys. Abans, les cultures neolítiques (matriarcals) adoraven la Gran Deessa Mare, la Pachamama dels indígenes sudamericans. I anteriorment es venerava els esperits de la Natura, cultes que encara podem trobar en alguns pobles indígenes i dels quals (dic jo) el nostre tió i l'arbre de Nadal en podrien ser reminiscències. El teisme no és, doncs, una idea intocable.

D'altra banda, la idea dels dos móns o dos pisos és una cosmovisió bastida al llarg de segles i acabada de beneir per Plató, que també estableix la divisió entre cos i ànima. El propi Jesús de Natzaret va heretar aquesta cosmovisió del judaisme i l'helenisme i al seu darrera tot el món occidental la va fer seva. Però la ciència actual no troba rastres d'aquest món "de dalt"... Vigil afirma que Jesús, que no va conèixer Galileu, "ens renyaria per no passar a viure decididament en aquest món unificat que la nova cosmologia i la física quàntica ens han descobert".

Vigil ens proposa allò mateix que es desprèn de l'espiritualitat d'en Melloni: una "Realitat Divina" no personal, inimaginable, que seria aquell Esperit, aquells raigs que omplen tot el quadre de la Sílvia. Seria una "inspiració a l'Amor Universal" i una Força de Vida que habitaria, no fora d'aquest món, sinó per tot arreu i a l'interior de cada ésser. La imatge més bonica i expressiva d'aquest Amor i aquesta Força Vital que jo he tingut el goig de contemplar és la d'una mare amb el seu nadó als braços. Així doncs, no hi ha un Déu ni està "allà dalt", però hi ha una "Realitat" present en el nostre món.

Amb el Nadal celebrem d'un sol cop aquestes dues dimensions. Amb el solstici d'hivern, festa antiquíssima d'origens provablement espiritistes, celebrem que la Natura comença a renéixer. El sol que semblava voler amagar-se del tot comença a pujar altra vegada, portant-nos la promesa d'una nova primavera esplendorosa. Els cristians van sentir que amb Jesús començava una vida nova i per això van identificar el seu naixement amb el solstici, permetent-nos així celebrar aquesta altra dimensió interior expressada per la força de l'Amor incondicional d'una mare.

Per això,

celebrem un BON NADAL

i tinguem un any nou i tots els que vinguin

plens de VIDA i AMOR !

FELICITAT(S) !!