Aquests dies de Nadal, creients i no creients, tenim més presents les qüestions religioses. Quan veiem tantes tradicions convertides en rutina o festa social és oportú plantejar-nos en què creiem i en què no. Les noves vivències de cadascú i les noves realitats científiques i socials ens qüestionen les nostres creences, de tal manera que si aquestes no evolucionen acabaran morint arraconades i esllanguides. La meva fe ha anat canviant els darrers anys, influenciada per diverses lectures, conferències i per les pregàries dels dimarts a la Cova de Manresa, conduïdes pel mestre Xavier Melloni.
Per explicar la meva nova idea de Déu em va molt bé un quadre que em sembla fantàstic. Amb ocasió d'una trobada li van demanar a una bona amiga, la Sílvia Aguilar, que pintés alguna cosa per expressar la relació entre Déu i l'ésser humà i ella va fer això:
A dalt de tot hi ha una mena de sol que escampa els seus raigs sobre tota l'escena. Representa Déu que vessa generosament el seu Esperit sobre tot l'univers.
Les línies del mig representen l'ànima. Està oberta en forma d'embut i així capta l'Esperit de Déu, que penetra al seu interior on es concentra en una gota. És aquella espiritualitat que podem captar quan ens endinsem en nosaltres mateixos, de fet és l'essència profunda del propi ésser.
Però en què consisteix aquesta Presència que està tant a dins nostra com per tot arreu ? Els místics de totes les religions parlen d'una Bondat, un Amor, una Energia de Vida. Jesucrist ens diu que Déu és Amor generós, que no sap fer altra cosa que estimar. Això és el que rebem si som capaços d'evitar l'egocentrisme i obrir-nos a la Presència. Anthony de Mello diria: si som capaços de despertar i veure la Realitat que la nostra programació, amb els desitjos constants que ens provoca, ens impedeix de veure. Fixem-nos que si les nostres "línies" no estan obertes com una flor esbatanada sinó tancades com una poncella serem incapaços de rebre l'Esperit de Déu, per molt que Aquest el vessi generosament. Si no estem oberts és degut a aquells desitjos que considerem que no podem viure sense ells i que De Mello anomena "apegos". Provoquen una insatisfacció que crea sofriment, i aquest és l'origen del tancament i del mal. "Mai cap home feliç ha comès un assassinat", diu A.S. Neill. Entenent-ho així deixa de tenir sentit la pregunta tan repetida: per què Déu no fa res davant tanta injustícia, guerra o dolor ? Ell ja fa tot allò que pot, enviar el seu Esperit, però si nosaltres en virtut de la nostra llibertat i moguts pel nostre tancament actuem erròniament Ell NO POT fer-hi res més. No crec en "Déu Pare Totpoderós" (que ens fa dir el credo) sinó més aviat en un Déu "Mare Impotent". Oi que ningú preguntaria a una mare per què permet, per exemple, que el seu fill caigui a la droga ?
José María Vigil a l'agenda llatinoamericana 2011, explica que per estar en consonància amb els nous descobriments científics i sociològics, ens cal també replantejar-nos:
-La idea d'un déu personal (el teisme)
-El concepte d'un món dividit en dos pisos, on aquest déu habitaria el pis "de dalt".
Aquestes dues idees són creacions humanes relativament recents.
El déu personal masculí totpoderós amo i jutge de tot, es va imposar majoritàriament amb la revolució agrària (i amb el patriarcat), ara fa uns 10.000 anys. Abans, les cultures neolítiques (matriarcals) adoraven la Gran Deessa Mare, la Pachamama dels indígenes sudamericans. I anteriorment es venerava els esperits de la Natura, cultes que encara podem trobar en alguns pobles indígenes i dels quals (dic jo) el nostre tió i l'arbre de Nadal en podrien ser reminiscències. El teisme no és, doncs, una idea intocable.
D'altra banda, la idea dels dos móns o dos pisos és una cosmovisió bastida al llarg de segles i acabada de beneir per Plató, que també estableix la divisió entre cos i ànima. El propi Jesús de Natzaret va heretar aquesta cosmovisió del judaisme i l'helenisme i al seu darrera tot el món occidental la va fer seva. Però la ciència actual no troba rastres d'aquest món "de dalt"... Vigil afirma que Jesús, que no va conèixer Galileu, "ens renyaria per no passar a viure decididament en aquest món unificat que la nova cosmologia i la física quàntica ens han descobert".
Vigil ens proposa allò mateix que es desprèn de l'espiritualitat d'en Melloni: una "Realitat Divina" no personal, inimaginable, que seria aquell Esperit, aquells raigs que omplen tot el quadre de la Sílvia. Seria una "inspiració a l'Amor Universal" i una Força de Vida que habitaria, no fora d'aquest món, sinó per tot arreu i a l'interior de cada ésser. La imatge més bonica i expressiva d'aquest Amor i aquesta Força Vital que jo he tingut el goig de contemplar és la d'una mare amb el seu nadó als braços. Així doncs, no hi ha un Déu ni està "allà dalt", però hi ha una "Realitat" present en el nostre món.
Amb el Nadal celebrem d'un sol cop aquestes dues dimensions. Amb el solstici d'hivern, festa antiquíssima d'origens provablement espiritistes, celebrem que la Natura comença a renéixer. El sol que semblava voler amagar-se del tot comença a pujar altra vegada, portant-nos la promesa d'una nova primavera esplendorosa. Els cristians van sentir que amb Jesús començava una vida nova i per això van identificar el seu naixement amb el solstici, permetent-nos així celebrar aquesta altra dimensió interior expressada per la força de l'Amor incondicional d'una mare.
Per això,
celebrem un BON NADAL
i tinguem un any nou i tots els que vinguin
plens de VIDA i AMOR !
FELICITAT(S) !!
