UNA NOVA ÈTICA PER A UNA NOVA SOCIETAT
En el darrer article, "Com podem sortir de la crisi", resumia en unes fórmules molt simples el sistema econòmic i apuntava la direcció correcta per superar els actuals problemes. En el fons es fa palès que l'origen d'aquest caos rau en el fet de basar-ho tot en la competitivitat: és inevitable que hi hagi perdedors i que siguin molts si els guanyadors han de guanyar molt. La solució, doncs, passarà per trencar aquest paradigma per poder repartir la feina, l'única sortida raonable.
Però encara cal anar més al fons. Tan "tontos" som, la humanitat, que no hem vist altra manera d'organitzar-nos que competir els uns amb els altres com a llops? Per què hem anat a parar aquí? El fracàs dels règims anomenats comunistes ens en dóna algunes pistes. No en sóc un expert, però tinc entès que va acabar havent-hi desabastiment de productes. No es produïa tot allò que la gent necessitava per a viure dignament. L'explicació que vaig sentir de jove era que la gent no treballava amb interès ja que la retribució no depenia del rendiment. Segur que hi va haver altres causes, però aquesta em sembla plausible. Serà que si jo sabés que cobraré igual, molts dies em quedaria a casa enlloc d'anar a la vinya a passar fred... En el sistema capitalista l'amenaça de la competitivitat (si no rendeixes tan o més que els altres et quedaràs sense feina) s'encarrega d'evitar aquest desinterès. Però realment aquesta és l'única manera de garantir que la gent faci bé la seva feina? Aquesta és la qüestió de fons: què ens mou a ser persones responsables, honestes, productives, creatives. Es tracta d'un problema ètic, moral, gairebé espiritual.
Sempre es bo mirar enrera, a la Història, per entendre com hem arribat on som. Diuen que el capitalisme com a tal és un invent de l'edat moderna, que a l'edat mitjana el sistema era el feudalisme. Tanmateix, l'amenaça de caure en la misèria si no pencaves com una mula era ben patent i tal vegada era la principal motivació per a l'esforç. Però, aleshores i fins fa quatre dies, hi havia un altre mecanisme que considero rellevant i que també prenia la forma d'amenaça: la religió. Si no eres responsable i honest un déu que tot ho veia et jutjaria i et cremaries eternament a l'infern. Collooons! (amb perdó). Segur que hi havia gent de tota mena, però l'ètica dominant a la societat (repeteixo, fins fa quatre dies) era aquesta: calia ser "bona persona" per aquest motiu. Al segle XX, per sort, vam desmantellar aquesta religió opi (i fuet!) del poble. Però a nivell ètic no l'hem substituïda per res, si de cas de forma molt simplista. Només ha quedat la competitivitat: visca l'èxit a qualsevol preu, el nou déu !
Cal buscar, doncs, una altra motivació que ens alliberi de la competitivitat si volem bastir un sistema més harmònic. Hauria de ser un impuls interior que pugui ser acceptat lliurement per la majoria de la gent i no pot ser de caire religiós, en una societat forçosament plural en aquest aspecte. Per això, temps enrera em vaig llegir "Per una ètica humanística" d'Eric Fromm, a veure què en deia. En línies generals exposa una idea força engrescadora. Segons ell, l'ésser humà és creatiu i productiu per naturalesa i li agrada oferir als altres allò que sap fer. No disfruta fent mal als altres sinó quan els pot aportar alguna cosa de bé. Aleshores és quan se sent "realitzat" i obté una vertadera felicitat. Només cal fomentar aquest impuls bàsic que portem a dins i tindrem allò que buscàvem. Eric Fromm va escriure ja fa unes dècades. Suposo que hi ha estudis més recents sobre aquesta qüestió de l'ètica humanística. Algú en sap alguna cosa? Totes les aportacions en aquest o qualsevol altre aspecte seran enriquidores i benvingudes.
De totes maneres, em sembla que caldrà esborrar la programació que ens inculca l'actual sistema, segons la qual les coses només valen en funció de la retribució econòmica que se'n pugui treure i que ens fa desitjar més i més béns materials incentivant l'enveja i l'egoisme. I, a sobre, no ens deixa ser mai feliços perquè, tal com va dir algú, "el capitalisme no crea satisfacció sinó que viu de la insatisfacció".
Ens cal, doncs, una altra educació per a construir "l'altre món possible". Una autèntica educació, terme derivat del llatí e-ducere "dur a fora", que vol dir ajudar a desenvolupar les capacitats que cada ésser humà porta dins. Educació, i no la formació actual sorgida amb la industrialització que només busca quadricular les persones per fer-ne màquines de produir i gastar, fàcilment manipulables. Per això són cabdals les experiències d'educació lliure que es puguin dur a terme. Per exemple, ara a Manresa hi ha una escola pública, "Ítaca", que aposta per aquest mètode i que aviat abastarà des de preescolar fins a primària. És una bona notícia.
No serà fàcil, les resistències del sistema seran terribles, brutals. Però no hi té res a fer, aquest món s'enfonsa. La por més gran és que acabi fent com altres vegades; provocant una gran destrucció per així tenir feina en la reconstrucció i tornar a engegar la boja roda de l'economia consumista. Ens cal amb urgència educar les noves generacions amb aquesta altra ètica i, perquè no?, canviar també nosaltres de paradigma. Ser responsables i honestos pel sol gust de ser-ho. Només així podrem alliberar-nos d'aquesta perversa teranyina tan ben teixida que ens té atrapats.
