“AVUI DIA, TENIR UN HORT ÉS SER REVOLUCIONARI”

Fa temps, a IREHOM, vaig sentir algú que deia que algú havia dit això. No ho vaig acabar d'entendre i ho vaig trobar exagerat. Però un altre dia, reveient un documental que tinc gravat des dels temps del Millenium, me'n vaig adonar de quanta raó tenia. El documental és “SURPLUS” (Excedents), http://www.dailymotion.com/video/x10vj9_surplus-consumidores-aterrorizados_news#.UXz1D0oqJic, molt curiós pel que fa al format, que potser no agradi a tothom. Sovint fa com videoclips, mesclant i repetint imatges. Al minut 7 surt el George W. Bush en un discurs poc després de l'11-S dient: “no permetrem al terrorisme que aconsegueixi el seu objectiu de que la gent no compri”. I després va repetint “people don't shop, people don't shop”.

Aquesta és la gran por del sistema, que la gent no compri! El perquè ens el diu ell mateix no gaire més tard: “que la gent no faci negocis”. SI NOSALTRES NO COMPREM, ELLS NO PODEN FER NEGOCIS! Aquesta és la seva gran por, però són prou intel·ligents per amagar-ho. Només un curt de gambals com el Bush podia ser tan bocamoll! Hauríem de fer vaga de consum, això els faria mal. Potser algú pensarà que, si no consumíssim, l'atur encara augmentaria més. Això és el que ells volen que pensem, però tal que ja he dit en altres articles la solució a l'atur només pot passar per repartir la feina.

Ara bé, tots tenim necessitats que cal satisfer, la més imperiosa és el menjar. Per això, tot allò que cultivem nosaltres mateixos ho deixem de comprar i això és totalment antisistema! Un sistema que tot ho vol mercantilitzar i així tenir-ho tot (i tenir-nos a tots) controlat. No tot ens ho podem fer sols, però entre això i estar totalment submergits en el consumisme hi ha tota una colla d'opcions que podem mirar d'aprofitar. El pas anterior a l'hort d'autoconsum seria adquirir les coses a un veí, si pot ser amb un intercanvi no monetari, millor. Llavors hi ha les cooperatives de consum. Quan això no sigui possible podem buscar en el comerç de proximitat. Aquí sí que hi ha moltes possibilitats. Petits productors i petites empreses dels voltants amb un tracte directe i humà tant amb els clients com amb els treballadors. Sempre que puguem, EVITEM LES GRANS SUPERFÍCIES I LES GRANS MARQUES. I tot allò que no pugui ser de proximitat mirem si pot ser de comerç just. Alerta, no al Pryca, sinó a la botiga del carrer Urgell de Manresa, prop de la Plana de l'Om! (No tinc comissió encara que ho sembli, jeje)

També en altres sectors podem fer coses. Ara mateix tots estem consumint electricitat. L'equivalent a l'hort d'autoconsum seria produir-se-la a casa amb plaques solars o aerogeneradors, per exemple. Però si això no és possible, no és el mateix ser client d'ENDESA que de Som Energia (http://www.somenergia.coop/), una cooperativa de distribució i producció d'electricitat amb fonts renovables. (Aquí sí que hi tinc comissió d'alguna manera, perquè sóc soci, jeje 2)

I els qui encara tenim la sort de tenir alguns estalvis, no és el mateix tenir-los a La Caixa o a can Botín que a la banca ètica. Aquí també us poso un enllaç perquè també en sóc soci (jeje, i 3). http://www.proyectofiare.com/web/ Alerta, no ens deixem ensarronar amb els “comptes ètics” que ens ofereixen alguns bancs convencionals!

Tot això són només granets de sorra, feina de formiguetes. PERÒ SOM MOOOOOOLTES FORMIGUETES! Encara som molt poques les que hem començat a pessigar l'elefant amb aquestes petites iniciatives. Però hi ha moltíssimes formiguetes que fa només deu anys anaven, tan cofoies elles, a cavall del seu elefant i que ara s'han començat a adonar que aquest no té cap remordiment a trepitjar-les quan li convé. Aquestes formiguetes “indignades” ja han començat a pessigar, però moltes s'equivoquen d'objectiu. Tal com deia a l'article anterior, mosseguen el titella i és més fàcil esbotzar-lo però a l'elefant no li costarà res substituir-lo quan li convingui. Però quan s'adonin que el problema és més gros no trigaran gaire a acompanyar-nos, a poc que sapiguem oferir-los la mà. I l'elefant no ens podrà fer res, perquè no es poden matar mosques (ni formigues) a canonades! De fet, l'únic que pot fer és intentar ofegar-nos diluint-nos amb aigua. I ja ha començat, intentant absorbir aquestes iniciatives per tranquilitzar-nos la consciència i canalitzar-les ell. Són els intents del comerç just als hípers i els “comptes ètics”. Cal estar atents a aquesta mena de maniobres.

Per acabar, us he escrit la lletra d'una cançó. Espero que la majoria endevinareu la música, malgrat que això no ha estat mai el meu fort i que no ha sortit prou rodona. Ja em perdonareu.

“Mireu allà dalt

al cim del món què hi ha,

és un gros animal

que en un hotel s'està. (de cinc estrelles!)

És un “filantrop” gran (vegeu l'article anterior)

i doncs què us penseu,

té una marca al darrera

i un polític al davant !”

NO SÓN SIMIS, SÓN TITELLES !

Hi ha un tema que temps enrera corria molt per la xarxa i era un dels lemes estrella del moviment 15-M: “Que no, que no, que no nos representan”, el desprestigi de la política i dels polítics en particular. Tot sovint t'arribaven correus sobre els privilegis que s'autoatorguen els “nostres representants”: que si sous, jubilacions, serveis i luxes de tota mena de franc. I, a sobre, ho fan fatal i la crisi és culpa seva. Aquest vídeo, molt ben fet d'altra banda, n'és un bon exemple: “Simiocracia” http://www.youtube.com/watch?v=TfRSfF296js

Sense voler desmentir, ni de bon tros, totes aquestes crítiques, jo sóc dels que pensen que els polítics només són uns titelles dels que manen realment al món. Per això, m'imagino aquests veritables poderosos fotent-se un panxot de riure quan veuen que dirigim les nostres crítiques més ferotges contra els polítics i a ells els deixem força tranquils. Qui són aquests poderosos i com s'ho han fet per dominar les institucions democràtiques que teòricament ens governen ? Tractaré d'argumentar-ho.

Per a mi, tot va començar amb una qüestió encara més passada de moda però que faríem bé de no oblidar: la globalització. Als anys 80 es van començar a debatre i implementar una colla de tractats internacionals que van tenir com a resultat la pràctica eliminació de les barreres duaneres i aranzelàries que impedien la “lliure” circulació dels productes i capitals (!) arreu del món. Així, els poders empresarials i financers només han d'amenaçar amb la deslocalització i ja tenen el polític de torn menjant de la seva mà, ben mansoi. Abans, les empreses no podien marxar d'un país si no volien perdre aquell mercat. Però ja fa anys que l'Arcadi Oliveres ho deia en les seves xerrades: “avui en dia, el president d'una transnacional li pot penjar el telèfon a qualsevol president de govern”. Aquesta mateixa setmana n'hem tingut un bon exemple. El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha afirmat que no pot augmentar els impostos a les SICAV (societats on els multimilionaris col·loquen els seus diners i així tributen a l'1%, sí, sí, no hi falta cap xifra, l'u per cent!) perquè, diu, aquests capitals marxarien. I, per desgràcia, aquest tipus de polítiques les hem vistes també en governs autoanomenats d'esquerres.

Les conseqüències ja les estem patint amb la crisi i més que les patirem quan en vulguem sortir. Per ser més competitius a nivell mundial cal rebaixar salaris, cosa que en realitat és el que passa quan un perd la feina i, anant moooolt bé, després en troba una altra molt més mal pagada. I cal desmantellar l'estat del benestar, que suposa un sobrecost en forma de cotitzacions per a les empreses. D'altra banda, els pretesos beneficis de la globalització per al tercer món (ai, perdó, ara s'ha de dir els “països emergents”) només arriben a uns sectors limitats de la seva població. Els impulsors d'aquells acords que van establir aquesta globalització parcial (les condicions de treball i la lliure circulació de persones, entre altres coses, no s'han globalitzat!) van ser els governs “liberals” de Reagan i Thatcher. Per això, quan va morir aquesta darrera, enmig de les habituals lloances, jo vaig pensar en allò que solien dir els meus pares en aquests casos: “Que Déu l'hagi perdonada...” Li convé, i molt.

Així doncs, els polítics no són els culpables de la crisi perquè en realitat manen ben poc. Una mena o altra de crisi s'havia de produir en algun moment ja que el sistema no podia aguantar gaire més, tal com explico en aquest mateix blog a http://ideesdelxuing.blogspot.com.es/2011/02/com-podem-sortir-de-la-crisi.html . Però el trasbals actual va començar amb la bombolla immobiliària i les hipoteques “basura”. Els grans financers que posseeixen les accions dels bancs són els que van forçar els polítics a prendre les mesures que tan bé explica Aleix Saló al seu vídeo “Simiocracia”. Per estupidesa, tal com diu ell? No, per interès! Perquè si s'enfonsen els bancs ells perden allò que hi han invertit. Ells no perden mai, per això es van inventar les preferents i les subordinades! Els grans financers van obligar els governs a rescatar els bancs, engreixant així el deute públic de cop i volta. I qui compra el deute públic? El qui té calers, que són ells, naturalment! I per tant el qui ha de cobrar el deute públic són ells. Us imagineu qui obliga els governs a fer reformes constitucionals que diuen que l'Estat ha de pagar el deute abans que no pas garantir els drets socials? Per estupidesa? No, per interès! A més a més, tot això ha suposat un efecte molt interessant per a aquests grans financers. Abans la millor eina per pressionar un govern era una gran empresa amb els seus llocs de treball directes i sobretot els indirectes que de seguida són comptats (i multiplicats!). Però això comportava massa malsdecap. Ara la millor eina per pressionar els estats, endeutats fins al coll, són els “mercats financers”. I qui són aquests mercats? Ho endevineu, oi?

O sigui, sense desmentir el principi de Hanlon que esmenta Aleix Saló (“No atribueixis a la maldat allò que pugui atribuir-se a l'estupidesa”), jo aniria més enllà i diria que “No atribueixis a l'estupidesa allò que pugui atribuir-se a l'interès” (principi de Xuing, jeje). Bé, bromes apart, tot això no m'ho he pas inventat jo solet. Entre altres coses ara estic llegint un enorme però interessant totxo de Joan Carrero que analitza en profunditat aquesta qüestió de qui mana realment al món: La hora de los grandes “filántropos”. I és que, això sí, aquests grans financers podrits de milions fins al moll de l'os tenen tots la seva fundació filantròpica per “ajudar la humanitat”. En aquest llibre s'exposen mil i una maniobres ordides per aquesta colla de beneits que es reuneixen en tres grans organitzacions mig secretes: el Club Bilderberg, la Comissió Trilateral i el Consell de Relacions Exteriors dels Estats Units. El principal fundador de les tres té un cognom que us sonarà, David Rockefeller. El seu principal executor no us sonarà, ja es van cuidar els seus pares de posar-li un nom impronunciable per tal que passés desapercebut: Zbigniew Brzezinski. Només us en diré dues coses, la cara i una de les moltíssimes creus. Aquest “senyor” és un dels principals inspiradors de la creació dels talibans i d'Al-Qaeda i avui en dia, dotze anys després d'allò de les Torres Bessones, se'n mostra orgullós!!! Això sí, és també un alt directiu d'Amnistia Internacional. Alerta!

En conclusió, critiquem tant com faci falta els abusos i les ineptituds dels polítics, sí, però no ens equivoquem d'objectiu perquè aquests són només uns titelles a mans dels poderosos. I és que la culpa no és del titella sinó de la mà que el mou. I no ens oblidem del poder del nostre vot, ja que no tots els polítics són iguals. Almenys n'hi ha algun que els ensenya la sandàlia !

DEUTES, DÈFICITS I HIPOCRESIA

Avui us vull explicar un conte. És molt antic, però m'ha recordat una situació actual. A veure què us sembla:

“Hi havia una vegada un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:

-Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.

Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.

Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient:

-Paga'm el que em deus.

El company se li va llançar als peus i li suplicava:

-Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré.

Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.

Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué:

-Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?

I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. “

Com us deia, això es va començar a explicar aviat farà dos mil anys. El seu autor us sonarà: Jesús de Natzaret. Podeu consultar-lo online a: http://www.abcat.org/bci/ , posant a la cerca: Mt 18, 23-34.

Però el més curiós és la situació actual que recorda. A veure si ens aclarim:

• El rei: la Unió Europea.
• El deute: l'objectiu de retallada del dèficit públic de l'estat espanyol per al 2013, que la UE va rebaixar finalment del 3% del PIB al 6'5%. http://www.presspeople.com/nota/govern-requereix-l-estat-modifiqui-l
• L'home que devia deu mil talents: el govern espanyol.
• El deutor que devia menys: les autonomies, a les quals l'estat no es trasllada proporcionalment la rebaixa de l'objectiu de dèficit i les obliga a complir amb un 1'3% del PIB, quedant-se l'estat amb el 5'2% restant. Recordem que la proporció de despesa de les diferents administracions públiques és la següent: govern central 50'7%, autonomies 35'7% i corporacions locals 13'6%. http://www20.gencat.cat/docs/economia/22_Departament_Conseller/Premsa%20i%20comunicaci%C3%B3/Not%C3%ADcies%20Departament/Not%C3%ADcies%202013/Deficit%20targets_ca.pdf

Malgrat totes les diferències, inherents a tota comparació, oi que s'assemblen les situacions ?

Però hi ha dos aspectes que m'indignen moltíssim:

- El primer és que les autonomies han de cobrir amb els seus diners bona part d'allò que anomenem “estat del benestar”: educació, sanitat i serveis socials. En no rebre rebaixa del dèficit es veuen obligades a retallar en tot això. Mentrestant, l'estat central es queda amb la major part d'aquell 3'5% de diferència que va cedir Europa, passant de l'1,7% inicial al 5,2 final! Atenció: cada dècima són 200 milions d'euros, només per a Catalunya, sense comptar les altres autonomies http://www.lavanguardia.com/politica/20130110/54360750859/mas-colell-1-600-millones-diferencia-deficit-0-7-1-5.html Si comptem que Catalunya representa una cinquena part del PIB espanyol trobarem que l'estat es queda “para sus gastos” amb una calderilla: 35.000 milions d'euros que no haurà de retallar!!! D'entre aquestes despeses que no es retallen hi ha les militars: http://www.cadenaser.com/espana/articulo/gobierno-aumenta-28-presupuesto-defensa-pagar-deudas/csrcsrpor/20120907csrcsrnac_8/Tes

- Però el segon aspecte que m'indigna potser encara més té a veure amb l'autor del conte de l'inici. Resulta que el partit polític que actua d'aquesta manera a través del govern central sovint s'identifica com a cristià. Això vol dir que haurien de seguir les orientacions d'aquell Jesús de Natzaret però tal com veiem en aquest cas res de res. I d'exemples així en podríem trobar moltíssims més. S'omplen la boca de cristianisme i valors cristians únicament per guanyar una quants vots de bona gent tradicional ! HIPÒCRITES !!! I la hipocresia és allò que més va criticar Jesucrist: http://www.abcat.org/bci/ posant a la cerca Mt 23, 1-36.

Alhora, els seguidors “oficials” de Jesús, la jerarquia eclesiàtica, calla davant aquesta claríssima apropiació indeguda del missatge cristià. Davant d'aquests casos acostumen a dir que ells no s'han de ficar en política, però en altres moments no dubten a convocar manifestacions de bracet amb aquell mateix partit polític. Això sí, corren a desmarcar-se en qualsevol circumstància dels partits d'esquerres ! També a nivell local es produeix una mena de mimetisme i es dóna aquest fenòmen. Aquesta actitud no és nova: l'Església porta 17 segles de complicitat amb el poder... i així li va ! Realment el papa Francesc té molta feina a fer ! Desitjo que li donin prou temps per treballar.

QUI SÓN ELS INCIVILITZATS ?

Fa temps vaig veure un interessant documental sobre una primitiva tribu que vivia a la selva, crec que per allà Indonèsia o Borneo. No recordo si tenien eines de metall. Si no, es podria dir que vivien encara en l'edat de pedra, . No eren una "civilització" en el sentit que no construïen ciutats, però sí que eren una cultura. En aquest sentit, em va cridar especialment l'atenció un home que era l'encarregat de fabricar els arcs i les fletxes per a la cacera. Era un pou de saviesa i habilitat. Coneixia les plantes que produeixen la millor fusta per a cada peça, la millor època per tallar-la, la manera d'assecar-la i després la treballava amb una extraordinària delicadesa amb les eines que ell mateix s'havia fet. Així produïa uns arcs i unes fletxes lleugers, potents i precisos. Però això no és tot. També coneixia un fotimer de plantes amb propietats tòxico-medicinals adients per fer diferents verins per a les puntes de fletxa en funció de l'animal a caçar i el mètode de caça desitjat, més ràpid o més lent, per exemple. Igual que amb la fusta, recollia les plantes a l'època adequada i duia a terme tot un procés per el·laborar la metzina, amb barreges i coccions diverses.

Això ho vaig veure ja fa uns anys, quan estava més d'actualitat el problema de la crisi a les fàbriques de cotxes, que va motivar que el govern instaurés unes subvencions (anomenades “plans” per tal que no sigui tan descarat) per afavorir la renovació del parc automobilístic. Ara ja no se'n parla tant, però no fa gaire ha tornat a sortir la preocupació per aquesta qüestió i les subvencions es mantenen, preveient-se una inversió pública de 500 milions d'euros, que no està malament en aquests temps de retallades (vegeu http://www.expansion.com/2013/01/29/empresas/auto-industria/1359457686.html ). Això m'ha recordat aquell documental i l'associació d'idees que em va motivar en el seu moment.

Efectivament, vaig pensar què passaria en aquella tribu el dia que ja tots tinguéssin prou arcs i fletxes. Què li dirien a aquell home que els fabricava tan bé ? Li dirien: “ara et quedes a l'atur i et fots de gana perquè ja no et necessitem” ? O bé li dirien: “no pateixis, uns quants de nosaltres ja trencarem les nostres armes per tal que tu segueixis tenint feina” ? No rieu, no, que això és just el que estem fent nosaltres amb els cotxes ! Jo m'imagino que aquells incivilitzats li dirien al seu company: “Et felicitem per la teva feina. Ara que has acabat, descansa el que necessitis i quan et cansis de no fer res (cosa que segur que passarà aviat) la teva habilitat i el teu coneixement ens anirà molt bé en moltes altres tasques”. I quan, gràcies als reforços de tots, tothom hagi acabat la seva feina, me'ls imagino fent una festa i, simplement, gaudint de la vida.

Però, és clar, és que ells són uns primitius i incivilitzats que encara desconeixen el culte a la deessa ECONOMIA !