Aquests dies de Nadal, creients i no creients, tenim més presents les qüestions religioses. Quan veiem tantes tradicions convertides en rutina o festa social és oportú plantejar-nos en què creiem i en què no. Les noves vivències de cadascú i les noves realitats científiques i socials ens qüestionen les nostres creences, de tal manera que si aquestes no evolucionen acabaran morint arraconades i esllanguides. La meva fe ha anat canviant els darrers anys, influenciada per diverses lectures, conferències i per les pregàries dels dimarts a la Cova de Manresa, conduïdes pel mestre Xavier Melloni.
Per explicar la meva nova idea de Déu em va molt bé un quadre que em sembla fantàstic. Amb ocasió d'una trobada li van demanar a una bona amiga, la Sílvia Aguilar, que pintés alguna cosa per expressar la relació entre Déu i l'ésser humà i ella va fer això:
A dalt de tot hi ha una mena de sol que escampa els seus raigs sobre tota l'escena. Representa Déu que vessa generosament el seu Esperit sobre tot l'univers.
Les línies del mig representen l'ànima. Està oberta en forma d'embut i així capta l'Esperit de Déu, que penetra al seu interior on es concentra en una gota. És aquella espiritualitat que podem captar quan ens endinsem en nosaltres mateixos, de fet és l'essència profunda del propi ésser.
Però en què consisteix aquesta Presència que està tant a dins nostra com per tot arreu ? Els místics de totes les religions parlen d'una Bondat, un Amor, una Energia de Vida. Jesucrist ens diu que Déu és Amor generós, que no sap fer altra cosa que estimar. Això és el que rebem si som capaços d'evitar l'egocentrisme i obrir-nos a la Presència. Anthony de Mello diria: si som capaços de despertar i veure la Realitat que la nostra programació, amb els desitjos constants que ens provoca, ens impedeix de veure. Fixem-nos que si les nostres "línies" no estan obertes com una flor esbatanada sinó tancades com una poncella serem incapaços de rebre l'Esperit de Déu, per molt que Aquest el vessi generosament. Si no estem oberts és degut a aquells desitjos que considerem que no podem viure sense ells i que De Mello anomena "apegos". Provoquen una insatisfacció que crea sofriment, i aquest és l'origen del tancament i del mal. "Mai cap home feliç ha comès un assassinat", diu A.S. Neill. Entenent-ho així deixa de tenir sentit la pregunta tan repetida: per què Déu no fa res davant tanta injustícia, guerra o dolor ? Ell ja fa tot allò que pot, enviar el seu Esperit, però si nosaltres en virtut de la nostra llibertat i moguts pel nostre tancament actuem erròniament Ell NO POT fer-hi res més. No crec en "Déu Pare Totpoderós" (que ens fa dir el credo) sinó més aviat en un Déu "Mare Impotent". Oi que ningú preguntaria a una mare per què permet, per exemple, que el seu fill caigui a la droga ?
José María Vigil a l'agenda llatinoamericana 2011, explica que per estar en consonància amb els nous descobriments científics i sociològics, ens cal també replantejar-nos:
-La idea d'un déu personal (el teisme)
-El concepte d'un món dividit en dos pisos, on aquest déu habitaria el pis "de dalt".
Aquestes dues idees són creacions humanes relativament recents.
El déu personal masculí totpoderós amo i jutge de tot, es va imposar majoritàriament amb la revolució agrària (i amb el patriarcat), ara fa uns 10.000 anys. Abans, les cultures neolítiques (matriarcals) adoraven la Gran Deessa Mare, la Pachamama dels indígenes sudamericans. I anteriorment es venerava els esperits de la Natura, cultes que encara podem trobar en alguns pobles indígenes i dels quals (dic jo) el nostre tió i l'arbre de Nadal en podrien ser reminiscències. El teisme no és, doncs, una idea intocable.
D'altra banda, la idea dels dos móns o dos pisos és una cosmovisió bastida al llarg de segles i acabada de beneir per Plató, que també estableix la divisió entre cos i ànima. El propi Jesús de Natzaret va heretar aquesta cosmovisió del judaisme i l'helenisme i al seu darrera tot el món occidental la va fer seva. Però la ciència actual no troba rastres d'aquest món "de dalt"... Vigil afirma que Jesús, que no va conèixer Galileu, "ens renyaria per no passar a viure decididament en aquest món unificat que la nova cosmologia i la física quàntica ens han descobert".
Vigil ens proposa allò mateix que es desprèn de l'espiritualitat d'en Melloni: una "Realitat Divina" no personal, inimaginable, que seria aquell Esperit, aquells raigs que omplen tot el quadre de la Sílvia. Seria una "inspiració a l'Amor Universal" i una Força de Vida que habitaria, no fora d'aquest món, sinó per tot arreu i a l'interior de cada ésser. La imatge més bonica i expressiva d'aquest Amor i aquesta Força Vital que jo he tingut el goig de contemplar és la d'una mare amb el seu nadó als braços. Així doncs, no hi ha un Déu ni està "allà dalt", però hi ha una "Realitat" present en el nostre món.
Amb el Nadal celebrem d'un sol cop aquestes dues dimensions. Amb el solstici d'hivern, festa antiquíssima d'origens provablement espiritistes, celebrem que la Natura comença a renéixer. El sol que semblava voler amagar-se del tot comença a pujar altra vegada, portant-nos la promesa d'una nova primavera esplendorosa. Els cristians van sentir que amb Jesús començava una vida nova i per això van identificar el seu naixement amb el solstici, permetent-nos així celebrar aquesta altra dimensió interior expressada per la força de l'Amor incondicional d'una mare.
Per això,
celebrem un BON NADAL
i tinguem un any nou i tots els que vinguin
plens de VIDA i AMOR !
FELICITAT(S) !!
Un article molt bonic i molt més pròxim als nostres temps, fins i tot he trobat moltes semblances als arguments d'aquells qui intentant preguntar les meravelles del raiki i aquest món d'energies. ( la nova regió del s. Xx).
ResponEliminaSinserament estic obert al debat en aquest bloc, per això vull dir que tot això que dieu només seria cert si la vida humana tingues un sentit. L'èsser humà és covard i des de sempre a confiat que tot això te un sentit per seguir en endavant sinó fora així que faríem? Aquesta pregunta juntament amb la necessitat de les lleis morals per regentat una societat a donat corda a tota aquesta farsa.
Perdoneu la meva ignorància si m equivoco, suposu que pensereu que la meva joventut em fa dir aquestes coses i que quan vagi creixent ja canviaré d idea. El que passarà serà que vosaltres mai ho podreu veure mai amb la meva objectivitat com si li intentessiu explicar a un romà de la seva època que no hi ha un Déu per tot sinó que tots som energia divina.
Salut,
Un persona que ha fet l apostasia
Sóc l'anònim de les paraules anteriors: Un cop rellegit, m'agradaria disculpar-me per les faltes i els problemes de mecanografia. Ho he escrit amb el mòbil i ara no ho puc arreglar. On posa preguntar a la segona línia hauria de dir pregonar.
ResponEliminaEn cap moment vull ofendre a ningú però es com ho veig que la necessitat de creure hi ha sigut sempre i la gent que creu no la pots fer enrere... En canvi sempre es pensa que els descreguts tard o d'hora creurem...
Benvolgut "apòstata":
ResponEliminaEn primer lloc felicitar-te perquè el fet d'apostatar em sembla un acte de coherència si sents que no creus en allò que diuen els papers.Uns papers que van fer uns altres per tu.
En segon lloc, gràcies pels teus comentaris que em semblen molt interessants. Si trobes semblances amb el reiki (i altres coses per l'estil) no és casualitat. Provenen moltes vegades de l'espiritualitat oriental (i la cultura en general), que ens està influint molt actualment perquè pot esdevenir moltes vegades complementària de la nostra. I així ens enriquim tots.
Tot aquest esquema de creences és només un intent per seguir creient que la vida té un sentit ? Crec sincerament que en el meu cas no. Em vaig passar 25 anys buscant el sentit de la vida i al final he arribat a una conclusió: "la vida és un sense-sentit meravellós", com va dir no sé qui. No cal buscar-li sentit, sinó trobar-li el gust i disfrutar-lo!
Però aquest paràgraf m'ha fet qüestionar-me perquè segueixo creient realment i t'ho agraeixo. No crec que sigui per covardia o per recerca de sentit, potser més aviat per inèrcia. Però trobo que aquest esquema de creences és perfectament compatible amb els coneixements del món modern i quan contemplo la Vida i la seva evolució (que em sembla que dibuixa una línia cap a l'Amor) ho trobo tan bonic que no puc evitar veure-hi Quelcom més. Si algun dia la ciència demostra absolutament la no existència de res més enllà d'allò que puguem tocar i mesurar jo deixaré de creure-hi sense cap problema. Però ara mateix la ciència ens assegura que més d'un 90% de l'univers són matèria i energia "fosques" que no tenim ni idea del que són. Alhora Hawking planteja que hi podria haver de l'ordre de 10 elevat a 500 (!!!!!) universos paral·lels. No sembla que la ciència pugui negar ara mateix l'existència d'una realitat de la qual desconeguem l'essència...
Finalment, entenc que algú pugui considerar la religió com una farsa, tal com tu dius. Certament de farsants i hipòcrites n'hi ha i n'hi ha hagut molts en aquest camp. Però igual que en molts altres camps, per desgràcia ! I moltes vegades el poder s'ha aprofitat de la religió per dominar la societat amb la connivència dels mandataris religiosos. Però una farsa és una cosa que ni el mateix que la proposa es creu i aquí (en la Religió en majúscula que deia en Pànnikaar) hi ha molta gent que creu sincerament i que no té cap afany de poder o de dominació. Per tant, malgrat els farsants que es disfressen de religiosos, la Religió no és cap farsa.
Cordialment, gràcies pel teu interès:
Jesús
Malgrat està escrit el gener del 2012, continua sent vigent. Et convido a que el tornis a llegir. I que ho facis des del moment: l'ara que estàs vivint. Déu és el mateix, però la teva mirada vers Ell ha canviat. La seva mirada vers tu, continua sent la mateixa. Ets el seu fill i ara mateix és "Mare impotent". No la sents, no la mires. La rebutges enfadat perquè no et dóna el que tu vols. Tu com a vinyater, has d'esbrossar el cep de fulles inútils i de brots de raïm que malmetrant els altres brots per una bona collita que en sortí un bon vi. Així mateix fa la Mare. Treu de la nostra vida allò que no ens deixa créixer per donar bon vi per a la seva vinya. I se sent impotent davant de la nostra ceguesa. Per això et convido que tornis a llegir "mirar" diria jo, allò que tu mateix vas escriure fa dos anys. La crida és la mateixa, així com el cep és el mateix. Només l'anyada és diferent i ets tu el que el pots fer diferent justament en la diferència. En el teu creixement interior. Pensa en la Mare com d'impotent es deu sentir veient el fill, els seus fills, que no escolten. Esbrossa també la lletra del que realment és essencial. I queda't amb la Presència de Pare, però sobretot en l'Essència de Mare.
ResponElimina