NO SÓN SIMIS, SÓN TITELLES !

Hi ha un tema que temps enrera corria molt per la xarxa i era un dels lemes estrella del moviment 15-M: “Que no, que no, que no nos representan”, el desprestigi de la política i dels polítics en particular. Tot sovint t'arribaven correus sobre els privilegis que s'autoatorguen els “nostres representants”: que si sous, jubilacions, serveis i luxes de tota mena de franc. I, a sobre, ho fan fatal i la crisi és culpa seva. Aquest vídeo, molt ben fet d'altra banda, n'és un bon exemple: “Simiocracia” http://www.youtube.com/watch?v=TfRSfF296js

Sense voler desmentir, ni de bon tros, totes aquestes crítiques, jo sóc dels que pensen que els polítics només són uns titelles dels que manen realment al món. Per això, m'imagino aquests veritables poderosos fotent-se un panxot de riure quan veuen que dirigim les nostres crítiques més ferotges contra els polítics i a ells els deixem força tranquils. Qui són aquests poderosos i com s'ho han fet per dominar les institucions democràtiques que teòricament ens governen ? Tractaré d'argumentar-ho.

Per a mi, tot va començar amb una qüestió encara més passada de moda però que faríem bé de no oblidar: la globalització. Als anys 80 es van començar a debatre i implementar una colla de tractats internacionals que van tenir com a resultat la pràctica eliminació de les barreres duaneres i aranzelàries que impedien la “lliure” circulació dels productes i capitals (!) arreu del món. Així, els poders empresarials i financers només han d'amenaçar amb la deslocalització i ja tenen el polític de torn menjant de la seva mà, ben mansoi. Abans, les empreses no podien marxar d'un país si no volien perdre aquell mercat. Però ja fa anys que l'Arcadi Oliveres ho deia en les seves xerrades: “avui en dia, el president d'una transnacional li pot penjar el telèfon a qualsevol president de govern”. Aquesta mateixa setmana n'hem tingut un bon exemple. El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha afirmat que no pot augmentar els impostos a les SICAV (societats on els multimilionaris col·loquen els seus diners i així tributen a l'1%, sí, sí, no hi falta cap xifra, l'u per cent!) perquè, diu, aquests capitals marxarien. I, per desgràcia, aquest tipus de polítiques les hem vistes també en governs autoanomenats d'esquerres.

Les conseqüències ja les estem patint amb la crisi i més que les patirem quan en vulguem sortir. Per ser més competitius a nivell mundial cal rebaixar salaris, cosa que en realitat és el que passa quan un perd la feina i, anant moooolt bé, després en troba una altra molt més mal pagada. I cal desmantellar l'estat del benestar, que suposa un sobrecost en forma de cotitzacions per a les empreses. D'altra banda, els pretesos beneficis de la globalització per al tercer món (ai, perdó, ara s'ha de dir els “països emergents”) només arriben a uns sectors limitats de la seva població. Els impulsors d'aquells acords que van establir aquesta globalització parcial (les condicions de treball i la lliure circulació de persones, entre altres coses, no s'han globalitzat!) van ser els governs “liberals” de Reagan i Thatcher. Per això, quan va morir aquesta darrera, enmig de les habituals lloances, jo vaig pensar en allò que solien dir els meus pares en aquests casos: “Que Déu l'hagi perdonada...” Li convé, i molt.

Així doncs, els polítics no són els culpables de la crisi perquè en realitat manen ben poc. Una mena o altra de crisi s'havia de produir en algun moment ja que el sistema no podia aguantar gaire més, tal com explico en aquest mateix blog a http://ideesdelxuing.blogspot.com.es/2011/02/com-podem-sortir-de-la-crisi.html . Però el trasbals actual va començar amb la bombolla immobiliària i les hipoteques “basura”. Els grans financers que posseeixen les accions dels bancs són els que van forçar els polítics a prendre les mesures que tan bé explica Aleix Saló al seu vídeo “Simiocracia”. Per estupidesa, tal com diu ell? No, per interès! Perquè si s'enfonsen els bancs ells perden allò que hi han invertit. Ells no perden mai, per això es van inventar les preferents i les subordinades! Els grans financers van obligar els governs a rescatar els bancs, engreixant així el deute públic de cop i volta. I qui compra el deute públic? El qui té calers, que són ells, naturalment! I per tant el qui ha de cobrar el deute públic són ells. Us imagineu qui obliga els governs a fer reformes constitucionals que diuen que l'Estat ha de pagar el deute abans que no pas garantir els drets socials? Per estupidesa? No, per interès! A més a més, tot això ha suposat un efecte molt interessant per a aquests grans financers. Abans la millor eina per pressionar un govern era una gran empresa amb els seus llocs de treball directes i sobretot els indirectes que de seguida són comptats (i multiplicats!). Però això comportava massa malsdecap. Ara la millor eina per pressionar els estats, endeutats fins al coll, són els “mercats financers”. I qui són aquests mercats? Ho endevineu, oi?

O sigui, sense desmentir el principi de Hanlon que esmenta Aleix Saló (“No atribueixis a la maldat allò que pugui atribuir-se a l'estupidesa”), jo aniria més enllà i diria que “No atribueixis a l'estupidesa allò que pugui atribuir-se a l'interès” (principi de Xuing, jeje). Bé, bromes apart, tot això no m'ho he pas inventat jo solet. Entre altres coses ara estic llegint un enorme però interessant totxo de Joan Carrero que analitza en profunditat aquesta qüestió de qui mana realment al món: La hora de los grandes “filántropos”. I és que, això sí, aquests grans financers podrits de milions fins al moll de l'os tenen tots la seva fundació filantròpica per “ajudar la humanitat”. En aquest llibre s'exposen mil i una maniobres ordides per aquesta colla de beneits que es reuneixen en tres grans organitzacions mig secretes: el Club Bilderberg, la Comissió Trilateral i el Consell de Relacions Exteriors dels Estats Units. El principal fundador de les tres té un cognom que us sonarà, David Rockefeller. El seu principal executor no us sonarà, ja es van cuidar els seus pares de posar-li un nom impronunciable per tal que passés desapercebut: Zbigniew Brzezinski. Només us en diré dues coses, la cara i una de les moltíssimes creus. Aquest “senyor” és un dels principals inspiradors de la creació dels talibans i d'Al-Qaeda i avui en dia, dotze anys després d'allò de les Torres Bessones, se'n mostra orgullós!!! Això sí, és també un alt directiu d'Amnistia Internacional. Alerta!

En conclusió, critiquem tant com faci falta els abusos i les ineptituds dels polítics, sí, però no ens equivoquem d'objectiu perquè aquests són només uns titelles a mans dels poderosos. I és que la culpa no és del titella sinó de la mà que el mou. I no ens oblidem del poder del nostre vot, ja que no tots els polítics són iguals. Almenys n'hi ha algun que els ensenya la sandàlia !