He de començar amb una frase que no
hauria de caldre però que es fa necessària per evitar malentesos,
donat el que ve després : Condemno totalment i absoluta els
atemptats a Charlie Hebdo.
Dit això, i sense
que signifiqui cap matís o justificació, vull dir una altra cosa :
Je ne suis pas Charlie. No
ho sóc des de la primera vegada de l'afer de les caricatures de
Mahoma. Recordo que en aquella ocasió l'aleshores president del
govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va declarar
solemnement el següent: "Nuestra
libertad de expresión es ilimitada".
Em va sorprendre molt: de veritat no hi ha cap límit a la llibertat
d'expressió? No n'hi hauria d'haver? Gairebé totes les llibertats
tenen el seu límit: la
meva llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre.
Em sembla que aquest és pràcticament l'únic principi ètic
acceptat per la immensa majoria de la gent en el món d'avui.
Com
que em semblava que hi devia haver algun límit a la llibertat
d'expressió ho vaig voler comprovar. No em va caldre buscar gaire.
Vaig començar per la "Constitución Española", tan
idolatrada pel senyor Zapatero i tants d'altres. I efectivament diu
això:
|
Artículo
20
1.
Se
reconocen y protegen los derechos:
...
...
4.
Estas libertades tienen su límite en el respeto a los
derechos reconocidos en este Título, en los preceptos de las
leyes que lo desarrollen y, especialmente, en el derecho al
honor, a la intimidad, a la propia imagen y a la protección de
la juventud y de la infancia.
|
Ho
sento, digueu-me carca si voleu, però em sembla bé aquest punt 4.
Que potser no tenim els catalans el dret d'indignar-nos quan diuen de
nosaltres determinades mentides difamatòries? És una vulneració
del nostre dret a l'honor i a la pròpia imatge. Fixem-nos que diu:
"comunicar o recibir
libremente información veraz"!
Per això, al final, es van guanyar algunes querelles, i a mi em
sembla bé, repeteixo.
(Continuarà amb les implicacions que això té, en la meva opinió, respecte al cas de Charlie Hebdo)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada